La lluita de la boxejadora Laura Fuertes fins als Jocs Olímpics: «Fa més mal un insult masclista que un cop»

Hi ha un moment en la xerrada en què Laura Fuertes (Gijón, 1999) és capaç de traslladar el seu torrent emocional a l’entrevistador. No hi ha manera de desxifrar si riu o plora. O si, en realitat, riu plorant. Al periodista li passa el mateix. La contradicció sempre ha acompanyat la boxa. Tan estigmatitzada. Tan dura i sòrdida per a alguns, tan bonica i inspiradora per a d’altres. La millor literatura esportiva de sempre s’ha escrit a peu de ring.

La primera boxejadora espanyola que competirà en uns Jocs Olímpics (París 2024) parla amb la innocència de qui topa de sobte amb un reconeixement que mai va intuir pròxim. Perquè, mentre youtubers, streamers i tiktokers omplen estadis posant-se uns guants i fent cara de dolents, Laura Fuertes s’ha acostumat al sacrifici silenciós. Al dolor paralitzant al coll després de cada combat. A la tensió. A trobar a faltar una família que sempre ha estat de part seva. Però també a suportar les sospites, els insults dels que encara no entenen que una dona alci el mentó. «Em diuen que soc una nena, que em destrossaran la cara». Fuertes s’empassa saliva.

Si li diuen que la boxa és un esport d’homes, ¿què contesta?

Que de cap manera. Potser abans sí que ho era, perquè les dones no podíem fer gaires coses i estava tot mal vist. Però actualment no hi ha esports per a nois ni esports per a noies.

¿La boxa arrossega encara traços molt masclistes?

Et diuen sovint: ‘Ets molt femenina i tens la careta de nena; no m’hauria imaginat que feies boxa’.

Tot això ho ha sentit sempre.

Sí.

¿Què respon?

De la millor manera possible. I bé... No vull ser desagradable amb la gent.

¿Fa més mal un cop o un insult masclista?

Fa més mal un insult masclista. Vaig participar en un pòdcast fa temps i vaig entrar després a veure els comentaris. Hi havia gent que se sorprenia, que t’afalagava pels triomfs. Però altres comentaris eren... I em vaig posar a llegir: ‘Per veure boxa femenina no veig res’. O coses molt fortes, com que les dones només interessen en el porno. O que per veure un combat de dones en prefereixen un de fang. Intento no donar-los gaire visibilitat, perquè només intenten destrossar el treball que fem diàriament per desmitificar que la boxa és un esport masculí, que és violent... I aquest tipus de comentaris fan mal. M’entreno igual que els meus companys, les mateixes hores, faig els mateixos sacrificis. ¿Per què el seu esport, que és igual que el meu, no és el mateix per a ells?

Es va criar a Monteana, Astúries.

¡És superpetit! Només una urbanització amb cases. Pertany a Gijón. És el típic lloc on tothom es coneix. Almenys té l’escola on jo vaig estudiar des dels 3 fins als 12 anys. Ens ajuntaven a les classes perquè érem molt pocs nens. El professor primer feia classes als uns i després als altres segons l’edat.

¿Com era de nena?

Mare meva. Era tan inquieta... A l’escola sempre feia esport, jugava a futbol a l’esbarjo. També ens portaven a la piscina. L’important era passar les tardes ocupades. Després també em vaig posar amb el tennis. Però era molt petita, hi havia molt poques nenes de la meva edat, i ho vaig acabar deixant. Preferia altres esports.

¿Entremaliada?

Una mica [riu]. Els meus pares em renyaven, sobretot per ser inquieta. Perquè bona sí que ho era. Però m’agradava molt fer el mico. M’enfilava als llocs... Una vegada em vaig trencar un braç. Vaig pujar a un tobogan d’aquells de berenador de plàstic. I vaig saltar des de dalt a terra. Com que no va passar res, ho vaig repetir. Fins que vaig acabar caient amb el tobogan a sobre. ¡Em vaig trencar el cúbit i el radi! Devia tenir 8 anys. 

¿Com va descobrir la boxa?

Sempre m’havien cridat l’atenció els esports de contacte. Vaig estar molt temps nedant al Club Natación Santa Olaya. Va arribar un moment en què em vaig cremar. Ja no m’agradava anar a entrenar. No em motivava. No estava contenta... Així que vaig començar amb el karate. On jo estiuejava, en un càmping de Sanabria, hi havia un mestre de karate que em va dir que ho provés. Ho vaig fer a l’Escuela de Kárate Magadán de Gijón. I com són les coses... La meva mare, l’Ana, és cuinera al Cañaveral, el bar del poble. El fill del seu cap feia boxa i em va portar a veure una vetllada. Fins i tot vaig veure boxejar una noia. ¡I em va agradar moltíssim! Jo tenia 15 anys i fins aleshores mai havia fet res de boxa. Aquell dia també va venir la meva mare.

¿A ella no la va espantar que t’interessés aquest món?

Em va portar a veure la vetllada per si al veure els cops en directe m’espantava una mica... Però va passar el contrari. Em vaig apuntar al gimnàs Asturbox. Va sortir una oferta de tres mesos i em vaig dir... ‘Ho provaré’. El meu pare, el Manolo, que treballa en una fàbrica de torero, es va apuntar amb mi. Però va durar poquet. La meva germana Sara, en canvi, feia gimnàstica rítmica i ball. Molt diferent del meu...

¿Ningú al seu poble va criticar la seva afició per la boxa?

Que jo sàpiga, no. Sento moltíssim el seu suport. Quan vaig guanyar la medalla de bronze al Mundial (2022), vaig arribar a casa meva i molta gent va venir a rebre’m al poble. Em van fer una festa per celebrar-ho. Sempre, a Facebook, que és on més seguidors tinc, em feliciten. Estan pendents dels meus combats... Sento molt el seu suport. Fins i tot hi ha un petit gimnàs que em deixen utilitzar.

¿Hi ha res que li faci por? ¿O en la boxa no es pot tenir por?

Sí que es pot tenir por de moltes coses. Tot i que mai per la rival. Això mai. Però puc tenir por, per exemple, de les lesions. Alguna vegada que no sabia bé el que tenia, sí que vaig tenir por de la incertesa.

Fa treball amb psicòlegs.

M’ajuda molt a concentrar-me en el bo.

Se la intueix molt optimista. ¿El costat fosc intenta que no es vegi? 

En general soc molt alegre. M’agrada estar sempre de bon humor. També hi ha dies de davallada, en què no et ve res de gust. Soc lluny de la meva família i hi ha dies en què els trobo a faltar.

¿El cos està adolorit?

Després d’un combat, per la tensió, pels cops, normalment em fa molt mal el coll. L’esquena. Les espatlles. Sí que tens dolor general de cos. Però el físio ens ajuda moltíssim. Som un equip, amb Rafael Lozano com a director tècnic. I tots aportem alguna cosa.

Va guanyar el bronze als Jocs Europeus (-50kg) i serà la primera dona espanyola a boxejar en uns Jocs Olímpics.

I com vaig plorar... Vaig plorar molt. En el segon assalt [davant la portuguesa Rita de Pinho Soares] jo ja sabia que havia guanyat. Després de cada assalt vas sabent les puntuacions. Havia guanyat el primer, també el segon. Si no ho feia molt malament en el tercer, el combat era meu.

No combatria plorant.

[Riu, tot i que la veu se li entretalla per l’emoció]. Podia haver perdut si hagués sortit molt malament. Però quan vaig acabar i vaig escoltar el veredicte... Uf. Em vaig dir: ‘Ja està’. El meu cap no ho estava quadrant tot fins que van aixecar la meva mà. Llavors... Allà ja no vaig poder més. Vaig baixar del ring plorant. Quan em van donar el passi olímpic, plorava encara més. També en l’entrevista de després. Quan em va abraçar la meva companya... No vaig parar de plorar.

¿Una boxejadora es pot guanyar la vida amb això més enllà de les beques?

No. Sense cap dubte. És un esport minoritari, no tenim els patrocinadors d’un futbolista. Vivim gràcies a les beques. Però de moment em puc dedicar a això a temps complet. No necessito una feina paral·lela per poder viure, i no em queixo. La boxa professional, en canvi, depèn de com venguis la teva imatge.

¿Què li sembla que la gent s’interessi per espectacles com les vetllades d’Ibai que els puristes no consideren boxa?

Tinc una opinió contradictòria. Em sembla molt bé que es facin aquest tipus d’esdeveniments. Ibai va omplir un estadi de futbol [el Metropolitano de Madrid] amb la seva tercera vetllada i hi va haver més de tres milions de visualitzacions a Twitch [3,4 milions]. Al final, és un bon avenç per a la boxa, perquè se li dona visibilitat tot i ser combats de youtubers i streamers. Però, d’altra banda, em fa una mica de ràbia, la veritat. Que tingui tant públic gent que es prepara el combat en quatre mesos... Jo entreno gairebé 365 dies a l’any, més de quatre hores diàries, dono la meva vida per aquest esport, i no se’m coneix... Els combats de boxa els veu la gent a qui li agrada aquest esport, els familiars i els amics. La realitat és aquesta. Si jo faig una vetllada, no vindran ni 1.000 persones, i no ompliré un estadi amb 60.000 persones, com va fer Ibai. Seria ideal fer una barreja. Que se celebrin aquests combats de streamers, que és el que crida el públic, però també incloure-hi boxa ‘de veritat’. 

Notícies relacionades

¿Per què el Barça no juga el Mundial de Clubs 2025?

El Madrid paga 63,2 milions d’euros per Mastantuono

¿Aniria a una vetllada de ‘streamers’ si la convidessin?

Sí, i tant. Però lluitaria amb algú del meu nivell, si no, seria una mica estrany. Em semblaria bona idea. Donaries a la gent el que li agrada, veurien dos influencers o tiktokers pegant-se, i després un combat de boxa. En el meu cas, olímpic.