Fan, però no molt

Dissabte passat vaig tenir la sort de tornar a jugar amb La Cervantina, la selecció de futbol d’escriptors, amb l’excusa de la Fira del Llibre de Madrid i contra els nostres col·legues de l’equip alemany. Abans del partit, el meu amic Javier Machicado em va dir que vindria a veure’m, però després no va aparèixer pel camp de La Chopera. A l’acabar el nostre victoriós partit, em vaig asseure al vestidor i vaig llegir els seus missatges: Machicado no havia vingut perquè les previsions deien que podia ploure. És a dir, volia venir, però no tant per assumir el risc de mullar-se o per portar un paraigua tota la tarda, i he d’admetre que estic bastant a favor del que va fer. És fan, però no molt: em sembla un concepte saníssim.

Com si l’hagués guionitzat jo, la setmana esportiva va començar amb un exemple semblant. Un aficionat del Reial Madrid va preparar una pancarta per acomiadar Karim Benzema. Segur que les intencions d’aquest home eren boníssimes, però el fet viral es va centrar en un petit error. Resulta que en lloc de «Gràcies, Karim» va escriure «Gràcies, Carim», i ens va fer gràcia perquè som així. D’acord que Benzema ha estat 14 temporades al Madrid, prou temps per aprendre a escriure el seu nom, però no és menys cert que aquest aficionat va escriure 11 lletres bé i només 1 malament, i just ens fixem en aquesta, quina casualitat.

No era just, però va ser així i la pancarta fallida va sortir fins i tot a la tele nacional. Jo estic de part d’aquest home i li ofereixo la meva espatlla per plorar: prou fan de Benzema per preparar una pancarta quan se’n va, però no tant per preocupar-se si s’escriu amb c o amb k.

Fan, però no molt, insisteixo. L’actitud ideal, tot i que només sigui per salut mental.

Sé que sovint no és fàcil i he trigat dècades a adonar-me’n, però recomano i intento actuar així sempre que es pugui. A la feina: fan, però no molt, que d’alguna cosa cal menjar, però l’empresa no l’heretarem, que jo sàpiga. I amb el teu equip: fan, però no molt, que preferim guanyar, per descomptat, però al final tots venen i van i acaba una temporada i el món mai s’acaba, tot i que ho sembli. Passi el que passi, acaba una temporada i la següent de seguida comença.

Amb els estils de joc en el futbol, aquest lema de ‘fan, però no molt’ funciona amb una precisió similar. Durant el descans del partit de La Cervantina, al qual vam arribar perdent per la mínima, vam parlar de sortir a la segona part jugant a la nostra manera: enllaçant controls i passades amb calma, cura i paciència. Vam començar així, supermodèlics, ordenats i abraçats al manual, però després vam remuntar a base de penjar a l’olla qualsevol falta en camp contrari i enviar pilotes llargues al bo, i que el bo corregués.

Notícies relacionades

El FC Barcelona prepara ja el retorn a l’estadi de Montjuïc

Després de dos anys i mig d’investigació, Sandro Rosell i Bartomeu declaren davant la jutge pel cas Negreira

A tots ens va semblar formidable, faltaria més, a mi el primer. Jo estava jugant i vaig pensar ‘això em sona’. I tot i que em faltava l’oxigen, ho vaig poder comentar amb algun company. Vaig pensar: «Això és llegir un partit en la prèvia, veure’n un de diferent al camp i escoltar-ne un altre en la roda de premsa». La famosa realitat paral·lela de les rodes de premsa. Aquest invent.

El pragmatisme sol vèncer la coherència. La coherència inclou cadenes. Les cadenes no són bones.