Entrevista a Ona Carbonell: «Del meu llegat, m’importen més els valors que he transmès que les medalles»

Ja han passat uns dies del seu acte de comiat. ¿Com el va viure?

Va ser un acte molt bonic, tal com ho havia imaginat. Jo volia que fos una festa per celebrar tot el que he viscut gràcies a l’esport. Moltes persones no poden escollir quan es retiren i es veuen obligades a deixar-ho. Jo vaig tenir la sort de poder escollir-ho i ser feliç amb la decisió. Per mi era un dia en què tenia ganes de donar les gràcies a totes les persones que m’han fet créixer com a esportista i com a dona.

¿Com pren la decisió de retirar-se?

En el meu cas va ser tot molt natural i orgànic. Després d’anar a Tòquio, em vaig quedar embarassada i després de passar per tot l’embaràs i tornar a entrenar vaig veure que no em feia tan feliç ser tot el dia a l’aigua i no em motivava tant. Quan busques l’excel·lència, o ho fas al mil per mil o no val la pena. Físicament, podria haver seguit, però ja no tenia tantes ganes i il·lusió per estar tot el dia a l’aigua. Des de petita em vaig dir que el dia que la motivació no fos màxima, ho deixaria. Per ser la millor del món hi has de dedicar molt esforç i passió, i si algun dia la meva passió disminuïa, sabia que seria el moment i així ho vaig sentir. És igual d’important saber com començar que saber com acabar. Fa un parell de mesos vaig dir a l’equip que ho deixava perquè poguessin planificar i preparar una nova etapa sense mi.

¿Com va ser aquella reunió amb l’equip?

S’ho podien imaginar, però, com que jo també estic mig boja, pensaven que els diria que aguantaria fins als Jocs de París. Estaven entrenant i una vegada van sortir de l’aigua els hi vaig explicar. Hi va haver llàgrimes i abraçades, però també crec que és bo per a elles que comencin una nova etapa.

Era el seu referent i va acabar compartint piscina amb elles. Deixa un gran llegat, no només per les medalles.

Em sento responsable pels valors que he transmès i el dia a dia que t’aporta l’esport: la importància d’arribar puntual a la piscina, ser educada, ser respectuosa amb el rival, la humilitat, l’esforç, el treball en equip... Cada vegada estem en una societat on tot és més immediat, i ens trobem que a les noves generacions els costa haver de treballar quatre anys per uns Jocs Olímpics on t’ho jugues tot en tres minuts. Per a mi aquesta és la màgia de l’esport, i preparar-te mentalment i físicament, per això et dona unes eines brutals per a la vida. Transmetre això a les noves generacions per a mi és un repte i un deure, més que els èxits que hagi aconseguit, que són un tràmit per a mi.

¿Com ha anat creixent a nivell personal?

L’experiència és un grau. De petita em costava acceptar-ho, em deien que frenés i em prengués el temps necessari, però soc molt competitiva i lluitadora. La maduresa i la maternitat m’han donat altres perspectives per entendre l’esport d’una manera diferent i no ofuscar-me si no em surten les coses o em guanyen, perquè potser és part del camí. En aquest sentit, he anat canviant amb el temps, però fins al dia de la retirada l’ambició sempre ha sigut la mateixa.

¿Quan li arriba el desig de ser mare? 

Mai he sigut d’aquestes que des de petita volia ser mare. Però fa uns anys sí que em feia il·lusió i amb el Pablo portem ja 13 anys junts. És la meva única parella, la meva única relació estable que he tingut i des de molt petita. Vulguis o no ja ho havíem parlat moltes vegades i a causa de la dificultat de conciliar en el món de l’esport l’havia anat retardant, per això aquest és un dels meus reptes fora de la piscina, però dins del món de l’esport. Lluitar per la conciliació, visibilitzar-la i aconseguir eines perquè sigui real i que la paraula conciliació no s’agafi amb pinces. Feia anys que volia ser mare i ho vaig anar retardant fins que vaig dir prou. 

¿En quin moment va decidir fer el pas? 

Jo estic convençuda que es pot conciliar, i jo en soc un exemple. I no només jo, sinó moltes esportistes que ho han fet. Hem de reivindicar i visibilitzar això. En el meu cas no ha sigut tant això de: «No puc fer-ho per l’esport o això em posa obstacles». Ha sigut més arran d’una falta de passió per la sincronitzada i molta passió per la família i altres nous reptes. He passat els dos primers anys del Kai (el seu fill) a l’aigua i també tinc nous reptes i vull viure’ls. He sigut fidel amb els meus valors: si ja no em mou tant la sincro parem aquí. És difícil conciliar i crec plenament que hem de canviar coses perquè sigui més real. Es pot, però hi ha moltes dificultats. I aquest és el meu repte.

¿Quins obstacles es va trobar? 

Jo reivindico des d’una posició de privilegi, i sentint-me afortunada i sent conscient d’això. Jo he tingut estabilitat i ajuda a casa, una beca, suport de la Federació i confiança per part de la meva entrenadora i el meu equip de treball. Penso que una de les coses més importants, i no és una cosa econòmica, és no sentir-te jutjada per la societat i avalada i amb la confiança cap al teu entorn. Jo soc conscient que en totes les professions, un dels hàndicaps que tenim les mares que conciliem és sentir aquest suport.

¿I a nivell mèdic? 

És molt important tenir professionals que t’acompanyin en l’embaràs i el postpart. Només que aconseguíssim tenir els professionals i que estiguin sota el paraigua de les beques, ja seria un gran triomf. Que hi hagi escoles bressol en Centres d’Alt Rendiment és bàsic. ¿Si tu has d’anar amb un nadó de dos mesos a Sierra Nevada a entrenar, com ho fas? Hi ha molta feina per fer, però som al camí. Per sort hem creat la Comissió de Maternitat i Esport en el Comitè Espanyol, de la qual soc la presidenta. Estem fent molta feina i n’estic orgullosa. Tant de bo de cara als Jocs Olímpics de París hàgim canviat alguna cosa, malgrat que és molt difícil. 

Justament en els Jocs Olímpics de Tòquio vas ser protagonista per denunciar que no et deixaven combinar la competició amb la lactància del teu fill.

A poc a poc he anat sent l’abanderada de la conciliació en l’esport, però sense buscar-ho. Vaig tenir moltes dificultats per emportar-me el nen a Tòquio i donar el pit. Vaig fer un vídeo que em va gravar la meva mare i quan el vaig penjar va sortir a tot arreu: BBC, New York Times, Washington Post... Llavors vaig veure que potser sí que interessa més del que pensem. ¿Per què no ho visibilitzem i posem eines per millorar-ho? Hi ha molta gent que s’està unint en aquesta lluita perquè fins ara ningú havia explicat les històries d’esportistes que han sigut mares i s’han d’explicar, perquè són reals i cal fer entendre que les dones puguin amb això i molt més.

Sent mare i esportista, ¿com d’important és cuidar-se una mateixa per mantenir-se en aquest nivell tants anys?

És bàsic, per això ho vaig posar en valor el dia de la meva retirada. Creia que ho havia d’explicar i visibilitzar la importància de la salut mental. L’esport d’elit té una exigència molt alta en qualsevol entorn, ja sigui la piscina, el camp, la pista, etc. Nosaltres mateixos ens exigim, però s’ha de cuidar i posar en valor la persona. Crec que es poden aconseguir els mateixos èxits cuidant més el component humà. És molt important demanar ajuda de professionals, anar a psicòlegs, psiquiatres si fa falta... A l’esport tractes amb persones molt joves amb molts nervis i pressió i és molt delicat. S’ha de cuidar.

Notícies relacionades

El militar que lluita per l’or

Moyá fa saltar les alarmes sobre la presència de Nadal a París

¿I ara què? ¿Quins són els seus nous projectes?

¡Tinc molta feina! Estic creant la meva col·lecció de banyadors fets amb plàstics reciclats del mar. Estic a la comissió de maternitat i esport, també fent una secció de gastronomia a TVE. No paro. De fet, m’agradaria parar una mica més, perquè des dels 14 anys estic treballant 10 hores al dia i també trobo que necessito els meus moments. Ara anirem a Menorca dos mesos i no penso agafar el telèfon, perquè necessito desconnectar.