La Premier, com beure i bufar

Com després de cada mercat de traspassos, els missatges apocalíptics sobre el futur del futbol espanyol no han parat de créixer. Crítiques als clubs per no gastar, a LaLiga per fixar un control econòmic molt rígid, a la UEFA perquè la Superlliga és la solució a la ja existent, que vindria a ser la Premier League... I crítiques a inversors com Peter Lim per apagar agònicament els somnis de grandesa del València CF. I el problema de molts d’aquests missatges és que dibuixen un escenari de beure i bufar alhora, i el refranyer català –i la pràctica– deixa clar que no es poden fer les dues coses alhora.

Els clubs de la Premier League han perdut 2.000 milions d’euros entre el 2019-2020 i el 2020-2021 i encara s’hi ha d’incorporar el forat del 2021-2022. Però és que entre el 2016-2017 i el 2018-2019, un període d’alt creixement i sostenibilitat en el futbol europeu, els números vermells van arribar als 739,9 milions d’euros, segons dades extretes per 2Playbook Intelligence a partir del Registre Mercantil del Regne Unit.

En aquell període prepandèmia, els equips de LaLiga Santander van guanyar 567,4 milions que han sigut claus per al sanejament de la competició –no s’hauria d’oblidar d’on venim– i guanyar múscul per afrontar unes pèrdues que s’han situat en 893 milions entre 2019 i 2022, dels quals 582,6 milions es concentren només en el Barça.

¿Això que vol dir? Que o bé els clubs s’han endeutat o, més habitual a Anglaterra, que hi ha uns inversors disposats a assumir elevades pèrdues per poder mantenir la seva plaça a la lliga més rica del món. Són dos models totalment vàlids, el de buscar-ne la sostenibilitat mitjançant l’autosuficiència dels clubs o fomentar-ne un de més orientat a l’especulació en el qual es dona per fet que la taxació futura de l’equip sempre serà més alta que l’actual. Una idea que comença a no estar tan clara, perquè si Manchester United i Liverpool FC busquen nous inversors és perquè han arribat ja al seu pic de valoració, tret que algú arribi amb més gasolina.

Aquí a Espanya hem vist casos semblants, com els del València CF i el Màlaga CF. En tots dos, un inversor que s’ha cansat de posar diners ha fet que d’Europa es passi a coquetejar o fins i tot viure un descens, per no parlar del malestar de les aficions. Si aquest és el model, no entenc tanta crítica al PSG, al Manchester City o al Chelsea FC, si al final sempre somiem amb la tornada de Lendoiros i Loperas. Aquesta història sabem com acaba i gràcies, però no.

L’incert futur de Primera Federació

Notícies relacionades

Xabi reinventa Mbappé: dorsal número 10, quatre quilos menys i rol inspirador en el Reial Madrid

Lewandowski, quarti últim capítol

En el dia d’avui no sabem què serà de la tercera categoria del futbol masculí espanyol. No ho tenen clar ni la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ni els propis clubs, a mig camí entre el desig de la professionalització i el rebuig de mesures de control més clares. Estem davant un fracàs col·lectiu, fruit de la desconfiança mútua de les parts i de la por d’acceptar que les solucions poden restar vots en unes eleccions i deixar alguns equips en una categoria inferior d’un any a l’altre.

La Tercera Divisió –anomeneu-la Primera RFEF o Segona B– no pot continuar sent una espècie de loteria, que és en el que s’ha mantingut, malgrat que ja es va fer un exercici de reducció d’equips. Si s’és ambiciós, aquesta categoria no hauria de superar els 22 equips, ja que és l’únic pas perquè la transició al futbol professional sigui idònia i el potencial comercialitzador, superior. I una centralització de drets de televisió i alguns actius comercials que avui no té lloc per recels entre regulador i clubs. I això passa pel diàleg, i no pel xantatge per imposar un model que dona control a la RFEF i certesa cap als clubs, més enllà de no retirar 20 milions que avui reben per diversos conceptes.