¿De qui és el clàssic?

Les properes setmanes tornarem a sentir, i molt, el pols pel control del futbol espanyol. Superada la negociació per centralitzar la venda de les retransmissions, en la qual el Barça –amb Manel Arroyo llavors com a principal defensor– va ser part clau d’aquesta fita, l’assemblea de LaLiga s’ha convertit en un constant pols entre els qui promouen més alineament del negoci de tots els clubs i els qui prefereixen anar per lliure perquè saben que tenen una marca prou forta per poder fer-ho.

Sí, efectivament, el Barça i el Reial Madrid, que en aquest curs han fet un pas més en aquest intent d’independència de tot l’establert amb el registre de la marca Clàssic.

El registre està en marxa, ningú s’hi ha oposat i, segons apuntava 2Playbook, es fa per poder utilitzar el nou logo en la promoció d’activitats esportives, com la disputa de partits amistosos, la venda de marxandatge i la comercialització de productes digitals, com NFT. I gent al cas d’una iniciativa en la qual es treballa des de fa més de tres anys avisa: el somni sempre ha sigut muntar un ‘tour’ per diverses ciutats dels Estats Units per fer caixa sense necessitar més equips.

La iniciativa em sembla formidable i tant de bo serveixi per obrir noves línies de negoci. A més, tot i que a molt aficionat li pugui grinyolar, crec que sempre serà bo que els clubs, per més rivalitat que tinguin sobre la gespa, siguin intel·ligents i entenguin que als despatxos poden treure molt més partit a la seva activitat si van de la mà. És per al que es van crear les lligues nacionals, entenent que el pastís pot ser molt més gran si en àmbits com l’audiovisual i el comercial s’afegeixen actius. Com més impactes coordinats, més capacitat de negociació amb les marques.

Tanmateix, fa temps que Barça i Madrid van desalineats de la resta, no només a Espanya, sinó també a Europa. Mentre litiguen amb LaLiga pel registre de la marca Clàssic –el torneig defensa que aquesta rivalitat s’ha creat en la temporada regular–, avui el seu gran cavall de batalla és maleir una Premier League rica capaç de generar molts més ingressos. ¿La paradoxa? Que part d’aquest èxit és que la diferència allà entre qui més i menys cobra per televisió és d’1,5 vegades, mentre que aquí és el triple.

I és així perquè allà van entendre que créixer en el negoci exigeix un producte atractiu, perquè la incertesa és el principal valor de l’esport com a producte audiovisual en directe. I com més igualtat en el repartiment, més candidats, una cosa que no ha variat des que el 1992 van unir forces. Per això el clàssic allà és el Big Six.

 

La nova aposta esportiva de l’amo de La Penya

Scranton ha demostrat ser una de les firmes inversores amb més interès dins de la indústria de l’esport. El fons, participat per la família Grifols i diversos executius de la farmacèutica, va saltar a la fama al sector el 2018 amb el rescat del Joventut de Badalona, però aquesta no ha sigut la seva única aposta.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

De fet, l’aposta per l’històric club de bàsquet, al qual ha injectat més de 4 milions d’euros, s’ha combinat amb la inversió en ‘start-ups’ d’alt component tecnològic, com quan el Barça la va connectar amb Wimu, a qui molts els deu sonar perquè és qui proveeix diversos clubs de LaLiga amb aquestes armilles negres per mesurar el seu rendiment.

La seva última inversió és Sporttips, un ‘marketplace’ de productes i serveis esportius que acaba d’aixecar un milió d’euros en una ronda on també ha entrat la mexicana Innova Sport. La companyia té pedigrí, ja que l’han creat dos dels executius espanyols que més alt han arribat en l’estructura de Nike: Carlos Homedes, que va arribar a dirigir el negoci global de futbol de la marca, i Marcos Garzo, que va dirigir la companyia al sud d’Europa. I allà hi ha els consells d’atletes com Ona Carbonell, Alex Roca, Alexia Putellas i Teresa Perales.