El futbol per netejar la imatge de Qatar

Diumenge comença el Mundial. Comença per fi el Mundial que fa tants anys que es juga. Des del 2 de desembre del 2010, data de la ignominiosa elecció de Qatar per la inesgotable controvèrsia que ha generat, resumible en dos capítols: el menyspreu dels drets humans i l’aberració mediambiental perpetrada per adequar el país a les necessitats de l’esdeveniment.  

La històrica designació de Qatar, el primer país àrab a acollir un Mundial i el de menys antiguitat en el registre de la FIFA (1972) –concessió feta conjuntament a la de Rússia-2018, que també déu-n’hi do–, va servir, almenys, perquè es pogués destapar la bruta xarxa de corrupció enquistada a la FIFA i que es va carregar alguns dels seus dirigents. 

Fins i tot el president, Joseph Blatter, que fa un parell de setmanes va tenir la barra de manifestar que l’elecció de Qatar «va ser un error». No per les circumstàncies del país ni per l’elecció en si, sinó per la mida de l’Estat, el més petit que ha organitzat un Mundial, va adduir l’exdirigent suís, processat arran de tot l’afer. L’estadi més distant, seu de la inauguració d’aquest diumenge (17 hores), és a 44 quilòmetres de Doha.

Avís per fred

Tan pèssima va ser l’elecció que fins al 2014 no es va fixar el calendari del torneig a la tardor, com si necessitessin estudis científics per saber que no es podia jugar a futbol amb les temperatures d’entre 40 i 50 graus que es registren a l’estiu aràbic. Per molt potent que sigui el sistema de refrigeració instal·lat als estadis. Per cert: hi ha una advertència de l’organització perquè els fotògrafs a peu de gespa vagin ben abrigats, perquè l’aire fred generat els afectarà de ple.

Però segurament Qatar és l’amfitrió més ric i el que més ha gastat en infraestructures, gegants, visualment desmesurades. Tot és colossal a Doha, de l’edifici al metro, dels estadis a les avingudes. Els operaris continuen repartits per les instal·lacions esportives i per diversos punts de la ciutat.

No sembla que el Mundial sigui una cita culminant, un punt final de res, potser un de seguit. El gris clar del ciment, amb la blanquinosa sorreta de les voreres, revela la joventut d’alguns carrers, creats sense prou temps perquè s’hagin embrutat. La brutícia està incrustada en altres nivells. Com si no hi hagués hagut prou fang, la inauguració es veu tacada amb un presumpte suborn a jugadors de l’Equador perquè facilitin la victòria de Qatar.

Itàlia, el campió absent

Almenys començarà, per fi, el futbol, el joc, la pilota, l’esdeveniment més pur. Set dels vuit campions mundials estan a punt per competir, cosa que avergonyeix encara més una Itàlia que el veurà per la tele, sense alterar la rutina laboral tant com en altres països. La selecció de Roberto Mancini, vigent campiona d’Europa (2021), va anar d’error en error fins a la calamitat final de resultar eliminada contra Macedònia en la repesca. Tampoc hi és Rússia. Si Itàlia és l’única campiona absent, Qatar és l’única debutant present, en virtut de la seva condició d’amfitriona.

Itàlia va aconseguir el seu quart títol el 2006 i des d’aleshores només hi ha hagut campions europeus. Espanya, Alemanya i França van vetar les dues grans potències americanes que els competeixen de tu a tu. Com sempre, el Brasil i l’Argentina es presenten amb la bandera de favorites. Segurament, aquest cop amb bones raons.

També ho és Espanya, un costum periòdic, reafirmada des que es va col·locar la corona el 2010. Aquell equip tenia una base de futbolistes del Barça, set, que ara ha augmentat a vuit amb la incorporació d’Alejandro Balde en lloc de José Luis Gayà, lesionat al turmell.

El mateix estil del 2010

Luis Enrique, a més, ha dotat la selecció d’un estil similar al blaugrana gràcies al seu passat com entrenador al Camp Nou. No és la filiació esportiva el que sustenta la candidatura d’Espanya, sinó la qualitat dels seus jugadors i la proposta ambiciosa del tècnic, per més que no faltin els adversatius que temperen l’eufòria, com la falta de contundència a les dues àrees, les zones decisives. 

Sergio Busquets és l’únic nexe d’unió entre el títol obtingut en l’hivern de Sud-àfrica –l’estiu a Europa– i la nova realitat de ‘la Roja’. Llavors era l’escuder de Xavi i Iniesta. Ara és el tutor dels seus descendents, Gavi i Pedri, genèticament i futbolísticament molt diferents. Per aquí vindran les crítiques, que tampoc no faltaran per a Unai Simón, el porter, ni Álvaro Morata, el davanter centre, en cas que perdin.

La lluita dels deus

El puntal d’aquell Barça inoblidable ara juga a París, però també és a Qatar. Tan gran com Busquets, una mica més. Amb 35 anys, Lionel Messi és l’aliment fonamental de la candidatura de l’Argentina.

Notícies relacionades

El macrofestival d'escalada Climbing Madrid celebra l'esperit de superació

L’Olympiacos arrasa per forçar el cinquè partit al Palau

A l’antic 10 del Barça, heretat per Ansu Fati, que continua millorant de la seva dura fase de lesions per ser el seu digne successor, se li presenta l’última oportunitat per aconseguir el títol mundial que li exigeix el seu país, orfe del desaparegut mite Maradona, que divendres que ve farà dos anys que va morir.

Al 10 de l’Argentina se li oposaran altres deus, amb qui conviu diàriament a París. Tan capaços, tan decisius al camp i tan fonamentals en els seus equips són Neymar, al capdavant del Brasil, ansiosa des del 2002 i que compareix amb un formidable equip, i Kylian Mbappé, que sí que ha sigut campió mundial, amb França, fa quatre anys. Seva és la corona.