Espanya-Albània: Espanya completa la festa en la tornada a Catalunya

Quan fa 18 anys la selecció espanyola va jugar el seu últim partit a Catalunya Gavi no havia nascut i a Luis Enrique encara li quedaven uns mesos per penjar les botes. Al Parlament de Catalunya només hi havia un 16% d’independentistes, tres vegades menys que ara (52%). El Barça només tenia una corona europea a les seves vitrines, igual que una Espanya que arrossegava el malefici dels quarts. L’equip que el 18 de febrer del 2004 dirigia Iñaki Sáez va guanyar el Perú (2-1) amb un jove Xavi sobre la gespa de Montjuïc. Ningú es podia imaginar llavors no només que Espanya aconseguiria en menys d’una dècada dues corones continentals i una de mundial sinó que tardaria gairebé dues dècades a tornar a jugar en territori català. Ferran Torres, que tenia tres anys quan Baraja va marcar l’últim gol a Barcelona, va obrir el marcador a Cornellà-el Prat. I quan Albània semblava que havia d’aigualir la festa espanyola, Dani Olmo la va completar amb un golàs en el 90.

L’estiu del 2010, quan la plaça d’Espanya de Barcelona s’omplia per celebrar el Mundial, va ser també l’inici d’una dècada de manifestacions independentistes, després de la sentència del Tribunal Constitucional que va encendre la metxa al tombar l’Estatut. Tot i que Luis Enrique volgués desmarcar-se de qüestions no esportives, l’amistós amb Albània ha sigut una manifestació política des de molt abans que la pilota comencés a rodar.

Aquest dissabte Cornellà estava tenyida de vermell des de dues hores abans del partit. Una ‘rojigualda’ de 50 metres es desplegava al costat de la porta de l’estadi i tant aquí com als concorreguts bars dels voltants de casa l’Espanyol es podien sentir càntics, alguns de caire polític, com «Espanya una i no 51», i altres de més divertits, com «Raúl, selecció.»

Si en aquest últim partit a Catalunya hi havia tot just 23.680 espectadors a les grades (7.000 de peruans), aquest dissabte 35.544 van omplir gairebé del tot l’RCDE Stadium. «Barcelona amb la selecció», cridava la grada abans que es desplegués una enorme bandera rere una de les porteries amb aquest lema i una imatge dels monuments icònics de la capital catalana. S’haurà de veure si després de tornar a jugar a la província barcelonina la selecció torna a la ciutat olímpica.

«‘Qué pasará, qué misterio habrá, puede ser mi gran noche’», retronava Raphael des de la megafonia just després de les alineacions. Una cançó que semblava resumir el sentiment d’una afició que durant molt temps havia anhelat aquest moment. Una afició que va començar a cridar «jo soc espanyol, espanyol, espanyol» tot just acabar d’anunciar les alineacions, la cançó més entonada durant la nit, en disputada competència amb el «‘que viva España’». «És Espanya, Catalunya, és Espanya, Catalunya» «posa’t dret si ets espanyol’» i «ser d’Espanya em fa feliç» van ser altres càntics que també es van poder sentir.

Pedri va ser el jugador que va ser més animat per part de l’afició, que també va corejar el nom d’Iniesta. El migcampista canari sembla haver-se convertit també en ‘la Roja’ en l’hereu de l’autor del gol històric de Sud-àfrica, que no havia ni debutat quan Espanya va jugar l’últim partit a Catalunya.

Si la selecció del 2004 tenia un aire de fatalisme, aquesta torna a fer pensar en coses importants de la mà de Luis Enrique: després d’estar a punt de classificar-se per a la final de l’Eurocopa i guanyar el títol de la Lliga de les Nacions, ‘la Roja’ destil·la optimisme i està entre els favorits del Mundial. Malgrat això, en la primera meitat hi va haver més ritme a les grades que al marcador i la gespa.

Notícies relacionades

"Som una família, es nota a la pista"

Circuit i Fira segellen un acord estratègic per a la F-1 i MotoGP

Després de la represa hi continuava havent més moviment a les butaques, que abans de dedicar-se a fer l’onada es van convertir en un mar de llums de mòbil, acompanyats de l’himne espanyol a ritme de «lololololololololololo». Minuts després començaven els crits de «Puigdemont, a la presó,» abans que des de la megafonia s’agraís a l’Espanyol i la federació catalana que haguessin fet possible que 35.554 persones omplissin Cornellà. «Gràcies Catalunya, gràcies Barcelona, gràcies afició».

Albània semblava disposada a amargar-li la festa quan va emergir Ferran Torres per marcar el primer gol en terra català després del de Baraja contra el Perú. La grada va esclatar i va continuar disfrutant del seu karaoke particular fins que David Raya, que debutava amb la selecció al Cornellà on va créixer, va encaixar l’1-1 d’Uzuni. «Aquest partit el guanyarem» i «‘a por ellos’» empenyia l’afició, abans que Olmo completés la festa amb un golàs en el 90. Després del xiulet final els jugadors van sortir a aplaudir l’afició al ritme de «‘que viva España’».