Lluís Cortés: «Abans la meva prioritat era alinear les meves jugadores; ara, que estiguin vives» l Entrevista

Bé, perquè som en zona segura, però no gaire bé pel viscut en els últims dies i per la situació de moltes jugadores i de membres de l’‘staff’ que ens està fent patir bastant. Estem intentant treballar per ajudar al màxim des d’aquí.

¿Imaginava fa un any quan lluitava pel triplet que de sobte la seva alegria seria que no hi hagués bombes a la ciutat en la qual està?

Per res del món. Fa un any estàvem guanyant la Champions, el triplet, tot i fa una setmana guanyàvem la Turkish Cup amb aquest equip, primer títol per a la selecció femenina ucraïnesa en 30 anys i tres dies després estan en guerra i la preocupació és estar viu. És molt bèstia. No m’ho imaginava per res del món.

Adonar-se de tantes coses que donem per segures, de com són les prioritats en la vida.

No en tenim ni idea. Tot el viscut en aquests últims tres dies et fa replantejar-te les coses i veure-les d’una manera molt diferent. Ahir una de les meves nebodes a casa em deia ‘m’avorreixo’. ‘t’avorreixes, imagina’t estar 20 hores en un tren ple com sardines sense iPad ni res, que només pots jugar al pedra, paper, tisora’. De vegades no donem valor a coses senzilles com dormir en un llit. Vam dormir cinc hores en dos dies i el cos s’adapta. Viure aquestes situacions et fa replantejar-te moltes coses i treure-la a d’altres.

Tot el teu periple comença amb la detonació de tres bombes.

El meu preparador físic sent tres bombes, que semblen tres petards. Jo mai havia sentit una bomba. Obre la finestra i escolta sirenes antiaèries i la seva germana que treballa a la ràdio l’avisa del que passa. Ell ve a la meva habitació i em diu: ‘Lluís, ja la tenim aquí’. Jo no sabia de què parlava fins que obro la finestra. I truco al meu agent i li dic ‘La guerra ha començat’ i preparem el pla d’evacuació des de Kíev.

Que comença per carretera. ¿Tenia por que els caigués una bomba a sobre?

La veritat és que sí, ho contemples: estàs fugint de la ciutat, no avances (30 km en 6 hores) i penses com arribin se’ns mengen. Veus passar tancs, un avió de guerra amb un soroll eixordador que no saps si és un avió, un míssil perquè no ho has sentit mai. La gent caminant per l’autopista desesperada. De sobte estem en un camí en un estat lamentable, sense saber on som i creient que el xòfer tampoc ho sap, sense gairebé gasolina. Però ens podem proveir i arribar a Lviv i anar a un hotel. Anem a esmorzar i escoltem uns missatges als altaveus que hem d’anar al búnquer, que és on és l’spa, a la part més baixa. I allà érem tots els hostes. Vam sortir a caminar al cap d’una estona i d’allà a agafar el tren.

Al tren amb l’angoixa de no poder comunicar amb la família.

Una angoixa molt seriosa, perquè no sabíem on anàvem. Ens van dir a les 10 preparats ni com aniríem. Pujar al tren ja va ser una odissea: baralles, crits, gent plorant, perdent les coses i els mòbils. Érem 200 persones en un vagó en el qual havien d’entrar 80: gent per terra, drets, sobre les maletes. Els que estaven asseguts atapeïdíssims. Al tren gairebé tot eren dones, nens i avis. Els de menys de 60 érem gairebé tots estrangers. A baix hi havia tots els ucraïnesos que es quedaven: ‘jo demà per a Kíev i demà pang, pang’. Que algú s’acomiadi de tu així és molt bèstia, a mi em costa molt entendre. A l’andana la gent plorant, a dalt també. Vam iniciar el viatge però de sobte el tren para, no hi ha cap informació, és de nit. Ja no saps si han sabotejat el tren, hi ha una barricada o amenaça de míssils, han destrossat la via... Amb una calor increïble, costava respirar, impossible anar al lavabo perquè havies de trepitjar 40 persones abans d’arribar-hi. Era una situació d’angoixa brutal. I a això se li afegia que no podíem informar a casa. Ells no van dormir en tota la nit. Ho vaig passar pitjor per ells que per mi. Passes por però pensava en ells.

¿Quantes hores va estar sense parlar amb elles?

Cinc. Va ser molt bèstia. Per fi vam arribar a una estació on puc parlar amb la meva família i vam fer un control de passaports que dura set hores. Sempre deien ‘one hour’. A les set hores arrenca. En el moment de creuar la frontera va ser curiós perquè vam pensar ja està, ja ho hem recuperat tot, però en canvi els ucraïnesos i sobre tots les ucraïneses estaven tristes perquè ho perdien tot. Començava una altra vida sense res. A Kíev he deixat molts amics, molts coneguts però no tinc res allà: cap pis, ni una simple maleta. Però ells deixen pares, germans i marits. 

No sé si abans estava sensibilitzat amb el tema dels refugiats, però això ha de sensibilitzar qualsevol.

Jo havia col·laborat amb ONGs però quan ho vius et dona una bufetada de realitat brutal. Aquesta és la realitat d’un refugiat que se’n va d’un país perquè l’obliguen, perquè no vol, deixa enrere moltes coses i que no sap què fer. Saben que el govern polonès els dona 15 dies però no saben què fer. Jo explicava la meva aventura a Twitter i em deien ‘bah, que estàs de vacances.’ A tots aquests que ho deien els posaria al tren i no necessitarien 20 hores, amb 5 en tindrien prou. És una situació molt dura que t’ajuda i que fa que et sensibilitzis moltíssim més.

Tots els que envien missatges d’odi i racistes a les xarxes amb unes horetes allà potser canviarien de discurs.

Totalment. En unes hores en aquest tren, o en una pastera o columna de gent caminant sortint d’un país en guerra. No dic que sigui necessari viure-ho però sí que hem de ser més conscients del que passa al món. Que el mes passat passava en molts llocs però que això està passant aquí al costat. Qui sap si després vindrà Polònia, Moldàvia o Finlàndia perquè no sabem quines intencions té l’exèrcit rus. Hem d’anar amb molt de compte i intentar ajudar la societat ucraïnesa, als que estan sortint i no saben on anar, almenys fins que puguin tornar a casa seva, que és el que volen tots.

Ara va a una concentració contra la guerra. Quin impacte creu que tenen aquestes manifestacions o les mesures de la FIFA i la UEFA?

Ningú o gairebé ningú vol una guerra. Com a societat hem de fer el soroll més gran possible per intentar fer canviar d’opinió els que sí que la volen. I per donar recolzament, perquè la gent ucraïnesa vegi que hi ha gent disposada a ajudar. No només és anar a la concentració sinó que intento compartir a Twitter totes les iniciatives. I també estic recollint material, medicina, posant en contacte gent que recull coses i els que les poden transportar. No pot fer convocatòries, alineacions o plans de partit ja que faré això: col·laborar al màxim possible en això, fer d’altaveu.

Hi ha jugadores i ‘staff’ s’han quedat i alguns tenen gent al front. ¿Què li diuen?

Estem treballant per veure quines són les seves intencions: tenim jugadores que són al país, algunes volen sortir i no poden, d’altres poden i no volen, perquè volen quedar-se defensant el país perquè pensen: si ens n’anem tots, qui defensarà la nostra terra. És molt difícil d’imaginar però molt lícit. Els homes de l’‘staff’ no poden sortir. La meitat de l’equip, unes 15 jugadores, són fora del país, perquè estan d’‘stage’ amb el seu equip o jugant a l’estranger. I estan patint molt per les seves famílies. Estem en contacte diari amb les jugadores i l’‘staff’ i la resposta és: estem bé però el meu pare està en la guerra. I no saben si tornarà. I això és molt difícil d’assimilar. He tingut reunions amb la responsable de la UEFA de futbol femení per veure de quina manera poden ajudar. És una situació molt fotuda per a mi perquè no puc parlar amb els meus caps perquè alguns són al front. No puc preguntar què serà de la federació, no tinc valor a preguntar què passarà. El que sí que saben és que jo estic disposat a ajudar-los en tot fora d’Ucraïna. Si les jugadores poden sortir si fa falta les aniré a buscar jo amb cotxe. Ja els trobarem una vida millor però el problema és si podran fer-ho.

Notícies relacionades

El Barça vol el seu desè títol coper, a l’avantsala de la final de Bilbao

Nadal viatja dilluns a París amb tot l’equip i família per preparar el Roland Garros

La seva prioritat ara no és el seu futur laboral sinó el futur de les jugadores, les seves famílies i el seu país. 

I no com a futbolistes, a nivell de vida. Què podem fer perquè segueixin amb vida: no perquè juguin a futbol i siguin millors futbolistes. Sinó què fer perquè puguin viure amb qualitat de vida normal. I estem en això. A ajudar-les a sortir i a partir d’allà construir el seu futur. Però és una situació molt caòtica, dramàtica i difícil de gestionar. Una té el seu fill a Kíev i m’ha escrit: «he anat a la comunitat on es teixeixen xarxes de camuflatge per al nostre exèrcit, ¡vull ser útil almenys en alguna cosa! Aguantem, creiem que la veritat està del nostre costat, ¡som un poble fort! Un de l’‘staff’ em diu que té menjar per a una setmana, però després no sabem què passarà. Que un amic teu, que fa tres dies estàvem celebrant un títol a Turquia et digui això, a mi em destrossa.