Laia Sanz: «He passat la nit de Nadal sense la meva família per no posar en risc el Dakar»

Durant els últims 11 anys, el nom de Laia Sanz (Corbera de Llobregat, Barcelona, 1985) ha aparegut cada gener a tots els mitjans de comunicació. La notícia era sempre la mateixa: havia sigut la millor dona de les participants en motos del Ral·li Dakar. Aquest cop, no obstant, la notícia no es repetirà. Després de més d’una dècada sobre dues rodes, la pilot catalana ha decidit fer el salt als cotxes amb un Mini All4 Racing del Primax X-raid Team. Una decisió molt meditada i que respon a diversos factors, sobre els quals s’esplaia en aquesta entrevista amb EL PERIÓDICO DE ESPAÑA. Aquí, també parla de la seva por en aquests dies previs que, com passa amb la resta de la població, està vinculada a la covid-19.

P. ¿Què és el primer que li passa pel cap si li pregunto pel seu primer Dakar, el 2011?

R. Em ve a la ment que em va costar molt trobar el pressupost per poder-hi anar i després em recordo a mi allà, com una principiant. Em vaig emocionar molt a la sortida a Buenos Aires, amb moltíssima gent, i després els 10 quilòmetres finals me’ls vaig passar plorant. Va ser molt maco, tant en l’ambit esportiu com personalment, i aquests dies torno a reviure una mica aquestes sensacions, per les ganes i la il·lusió que tinc de començar.

P. ¿La situació sanitària l’està condicionant?

R. Sí, la veritat és que sí. M’ha tocat viatjar bastant últimament, he estat fa poc a Anglaterra i la veritat és que allà passen bastant de tot amb el tema de la covid. Ningú porta mascareta i jo hi va haver un punt que estava desesperada, ho he passat malament. Aquests últims dies estic gairebé confinada, no surto per res, per minimitzar el risc abans d’anar-me’n .

P. ¿Ni sopar de la nit de Nadal? [L’entrevista es va fer fa uns dies]

R. Només amb el meu nòvio, que vivim junts. Ell també està sent molt prudent tots aquests dies per evitar qualsevol risc, però ni tan sols vaig a sopar amb els meus pares. La meva mare em portarà el sopar de la nit de Nadal en tàper i el dia de Nadal ens veurem per donar-nos els regals en un lloc a l’aire lliure i amb mascareta. Res més. És el que toca ara mateix, vull assegurar-me que vaig al Dakar. A la tornada, quan tot es calmi una mica, ja farem una bona celebració familiar.

P. ¿Acabar el Dakar seria un motiu per aquesta celebració?

R. Sí, tot i que un cop et poses el casc... Tots volem accelerar per donar una mica més i mirem la classificació al final del dia, però aquest primer any no puc pretendre arribar a cap resultat. Soc nova, començo de zero en certa mesura, i he d’aprendre. Tot i que hagi aconseguit bones coses amb moto, no serveix de gaire. L’experiència pot ajudar, però he d’arrencar amb humilitat.

P. ¿Es fixava molt aquests anys a ser la dona més ben classificada?

R. El primer any sí, moltíssim, perquè la referència era la noia que estava corrent i vam tenir un bon duel per guanyar la categoria femenina. Però després vaig començar a mirar la classificació general i em vaig enfocar a anar millorant cada any, aquest era el veritable objectiu. Després de dos o tres anys ja només mirava la general.

P. ¿Hi ha masclisme al Dakar?

R. Sí, n’hi ha molt, com en tots els àmbits de la vida i potser al motor una mica més. Les dones fa poc que som en aquest món, fins fa dos o tres anys no hi ha hagut un veritable boom, i he hagut d’aguantar moltes coses. Però també hi ha vegades en què hi ha pilots que miren d’aprofitar-se del fet de ser dones.

P. ¿A què es refereix?

R. Que n’hi ha algunes que aprofiten que són dones per mirar de ser en un lloc sense tenir prou capacitats per ser-hi. A mi, que sempre m’he pres el Dakar molt seriosament i he treballat moltíssim, igual com moltes altres companyes, em molesta molt el soroll que intenten fer unes quantes.

P. Vostè és una dona i el Dakar es corre a l’Aràbia Saudita. ¿Se sent lliure quan va a aquest país?

R. Llegim moltes coses, sabem el que passa, però la meva experiència personal és que quan hi vaig estic a gust. És clar que això no vol dir res del país per si mateix, perquè amb prou feines el coneixem: arribes, vas de l’aeroport a l’hotel i després et fiques en la bombolla del Dakar, on la vida és igual que aquí. Tot just interactuem amb la gent d’allà, no te n’adones de quin país estàs realment, només que ets al mig d’un desert.

P. Fins ara ha acabat els 11 Dakar que ha començat. ¿Quant hi ha de sort i quant de talent en aquesta fita?

R. Acostumo a dir que no he tingut mala sort, és així, perquè al Dakar és molt fàcil quedar-te fora, però tampoc crec que només sigui una qüestió de sort. Jo mai he collat més del que podia o tocava, em conec bé, també els meus límits, i no els he sobrepassat. Crec que això és fer les coses ben fetes, ben pensades i amb cap. Tot i que la sort hi sigui: una vegada vaig caure fort, una d’aquestes que és fàcil que se t’emportin amb helicòpter, però no vaig tenir cap lesió greu i vaig poder continuar.

P. Els registres de morts en carrera evidencien que amb moto es corren molts més riscos que amb cotxe. ¿Això ha influït en la seva decisió de passar-se als cotxes?

R. Totalment. És un dels factors que m’han ajudat a prendre la decisió. El primer any a l’Aràbia, el 2020, la mort de Paulo [Gonçalves, pilot que va disputar 13 edicions] em va marcar bastant. És una decisió que potser no hauria pres si el Dakar hagués seguit a Sud-amèrica, perquè allà l’estil de ral·li era menys perillós, amb etapes més curtes i tècniques, però a l’Aràbia, i no vull dir que sigui pitjor el Dakar ara, és més perillós per anar amb moto. També influeix que ja portava 11 anys i notava que havia fet tot el que havia de fer amb moto, buscava reptes nous. Era hora de canviar.

P. ¿Ha variat molt la seva rutina d’entrenaments?

R. En realitat no gaire, perquè també he estat competint amb moto. Els quatre últims mesos sí, perquè no he parat de competir. En aquest sentit, és un Dakar molt estrany per mi, perquè altres anys en les setmanes prèvies estava entrenant al màxim tant amb la moto com en l’aspecte físic. Amb tanta competició, no he tingut una rutina com a tal aquests mesos finals de l’any, m’he dedicat a entrenar físic amb compte i carregar piles, perquè quan has competit tant, necessites descansar el cap i el cos també.

P. ¿Feia molts anys que pensava en el canvi?

R. Els cotxes m’agraden des de sempre, en realitat ho he tingut al cap des d’abans del meu primer Dakar, però els dos últims anys és quan ho vaig començar a veure com una cosa més real i pròxima. No és fàcil trobar un cotxe de garanties i l’objectiu era aquest: trobar un cotxe que no doni problemes per aprendre. I estic contenta, la durabilitat del cotxe està més que comprovada i és competitiu, tot i que no sigui per estar al davant. Estic contenta amb el cotxe, l’equip i tot.

P. ¿L’adaptació ha sigut fàcil?

R. A l’Andalusia Ral·li va anar molt bé i de fet va ser llavors [al maig] quan vaig començar a pensar més decididament a fer el Dakar amb cotxe, amb aquest cotxe en concret. Ara vinc de córrer fa poc el Ral·li Hail, a l’Aràbia, i va anar molt bé [va acabar vuitena]. A més, corria per primera vegada amb el copilot que tindré al Dakar, Maurizio Gerini. Va ser molt important per no començar el Dakar en fred i va ser un bon rodatge, vam provar coses del cotxe... El ‘copi’ també és nou en aquest terreny, com jo ve de les motos, i aprendrem molt junts.

P. No és habitual presentar-se al Dakar amb tan poca experiència com equip.

R. No, no ho és, però és que no era fàcil trobar un bon copilot i menys ara, quan la navegació és cada vegada més important al Dakar. Vaig pensar que algú amb cap i que navegués bé amb moto, com el Maurizio, ho faria bé i a més és una persona amb qui m’entenc i m’avinc, que és important per compartir cotxe durant 15 dies.

P. ¿Com d’important ha sigut Carlos Sainz per a vostè aquest any?

R. Ha sigut molt clau perquè m’animés a fer el pas. Segurament sense ell hauria pensat més a fer una transició amb un ‘side by side’ en lloc de passar-me als cotxes directament. M’ha ajudat, m’ha donat bons consells, hem corregut junts a Extreme E, em va ajudar perquè pogués córrer a Andalusia...

Notícies relacionades

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

La consagració de Lunin

P. ¿Firma acabar el Dakar i que el guanyi Sainz?

R. ¡Exacte! ¡Seria fantàstic!