Assetjament a les xarxes: «Les periodistes esportives diem ‘prou’»

Faltes de respecte, vexacions, insults i també amenaces. Situacions així les patim diàriament les periodistes esportives en un món que per desgràcia segueix sent ‘d’homes’. O, com ho defineix Gemma Herrero (RAC-1), «una espècie de santuari on les dones no som benvingudes». 

De major o menor gravetat, amb més o menys freqüència, i ja sigui en comentaris públics o per missatges privats, la majoria de periodistes esportives patim aquest assetjament. «Tots rebem insults, però nosaltres sempre tindrem un punt més de queixa; no ens critiquen el que diem, sinó que ho fan per ser dona», explica Laia Bonals (ARA). 

Per a Marta Ramon (RAC-1), «les reaccions a les nostres publicacions són molt diferents de les que reben els nostres companys», una cosa que queda patent en el tipus de comentaris rebuts: «Insults molt greus, comentaris negatius sobre el meu físic, i degradacions sobre la meva feina. Fins i tot em plantegen quantes fel·lacions he fet per arribar on soc». En la mateixa línia parla Anaïs Martí (La Vanguardia): «Els més habituals van relacionats amb el físic i el gènere, i alguns amb connotacions sexuals, com que ‘què hauré fet amb els meus caps perquè em deixin publicar’». 

«Mai he rebut comentaris tan greus, però sí valoracions sobre el meu físic, i no fa falta», explica Andrea Ginés (Movistar). «És la sensació d’haver de demostrar constantment que valem», manifesta Helena Condis (COPE), «com si haguéssim d’estar passant sempre un examen» (Marta Ramon), «com si haguéssim de ser superdones» (Laia Bonals). «I darrere de la nostra opinió hi ha una ment; no un físic o un gènere», raona Carla Garcia (Barça TV).

«A part d’insults diversos i els clàssics d’enviar-me a la cuina i a fregar», denuncia Paloma del Río (TVE), «el més seriós que he viscut va ser una amenaça de mort que immediatament vaig denunciar a la Policia Nacional; ho va fer amb tanta barra que ho va publicar en obert i no el va esborrar». També Carme Barceló (Chiringuito) va rebre una seriosa amenaça: «No ho vaig fer públic en el seu moment perquè la inspectora m’ho va recomanar, però respecto molt les companyes que ho fan. Això és només un reflex de la societat actual».

Violència verbal

«Una vegada van penjar una part del meu article sobre la final de la Champions entre el Reial Madrid i l’Atlètic», narra Gemma Herrero, «i el nivell d’agressivitat i violència verbal que vaig rebre va ser molt fort, no em donava temps a esborrar tots els comentaris». «M’han suplantat la personalitat recentment, suposo que per desprestigiar-me», relata Mónica Marchante (Movistar), «m’han enviat a fregar, m’han anomenat ‘senyora gran’, com si això fos un problema».

Algunes optem per denunciar; altres, per ignorar i bloquejar. «Les solucions que et donen és el no fer cas, com si fóssim nosaltres que tenim la pell fina. I no és així. És que no parem de rebre atacs molt durs un dia sí i l’altre també pel simple fet de ser dona», explica Gemma Herrero. I afegeix: «Fins i tot alguns companys fan veure que no ens escolten o ens diuen exagerades en comptes de posar-se al nostre costat». «Em vaig arribar a esborrar de les xarxes per un temps», confessa Chantal Reyes (Mundo Deportivo), «no per l’assetjament per si mateix, sinó per la saturació mental d’haver de llegir determinats comentaris i per voler un temps desconnectat de la pressió i exigència que comporta».

Més enllà de Twitter

Però això també passa al món real. «Va més enllà de Twitter», apunta Elena de Diego (SER), «passa al carrer, als estadis, a la feina, i també són comentaris de coneguts». I afegeix Laia Bonals: «Això és molt més dur i és important dir-ho».

Darrere de tot aquest assetjament, un denominador comú: el masclisme. No «ens conceben com a subjectes a escoltar, valorar o imitar», manifesta Marta Ramon, «no ens consideren iguals ni ens atorguen cap credibilitat ni autoritat».

Masclisme

«Com a periodista esportiva», explica Sandra S. Riquelme (El Patio), he detectat dos tipus de masclisme: «Primer, l’involuntari, que està interioritzat en molta gent. Encara se sorprenen que jo pugui saber què és una carrilera o el sistema de cinc en defensa; és de no estar acostumat. I després està el masclisme pur d’‘aquesta tia què m’explicarà a mi si no en té ni idea’». 

Notícies relacionades

Vos obsequia la Vuelta amb un triomf de prestigi a Sant Boi

L’immortal Stuani ressuscita el Girona, que fuig del descens

Per a Sara Giménez (Vamos), el problema de fons és també «la impunitat que sent la gent a les xarxes, així com la ignorància d’una part de la societat que continua sent masclista i a qui li és impossible imaginar que una dona pugui parlar bé d’un home sense voler res a canvi».

¿Es pot erradicar? «És molt complicat» responen totes. «És una cosa que està molt arrelat a la nostra societat des de fa molts anys», valora Chantal Reyes. Temps, canvi de generació i educació. Molta educació, en el respecte, des de la infància. «També, que els mateixos mitjans comencin a valorar la periodista esportiva per la seva feina i no per ser dona i complir quotes», afegeix Anaïs Martí. I, sentència Marta Ramon, que «els nostres companys reaccionin com a aliats, denunciïn i es posin del nostre costat».