La viuda de Francesc Arnau: «Tant de bo m’hagués pogut acomiadar d’ell, li diria mil vegades ‘t’estimo’»

–¿Com va començar en el futbol?

–Vaig començar tard, amb 17 anys. A mi m’agradava el tennis. Vaig jugar a futbol a l’institut i em va fitxar el Terrassa. Al poc temps em va convocar la selecció espanyola i la catalana. El Barcelona i l’Espanyol em van trucar i vaig decidir fitxar pel Barça. En aquella època hi havia molts prejudicis amb les dones i el futbol. La meva mare no ho portava gaire bé.

–Es va creuar amb l’Arnau tot just arribar-hi.

–Va ser just quan hi vaig arribar. Jo era a l’A i vam jugar un partit contra el B. Recordo que era dijous. El millor amic de l’Arnau entrenava les petites i ell l’ajudava de tant en tant. Ens vam veure aquell dia per primera vegada.

–¿Enamorament sobtat?

–Vam començar a parlar des d’aquell dia. Vaig marcar tres gols en el partit i recordo que em va preguntar alguna cosa sobre futbol. Jo no sabia qui era. Hi va haver una companya que em va dir després que era Arnau, el porter del Barcelona. D’aquelles alternava amb el filial i el primer equip. De tant en tant ell venia als nostres entrenaments i a totes ens agradava. En sabia molt de futbol i plantejava entrenaments molt dinàmics, sempre amb pilota.

–Van continuar parlant, ¿no?

–Sí. Ho fèiem pel Messenger i a través del xat intern de la Blackberry. No es lligava com ara. Era divertit, perquè Arnau era molt introvertit i vergonyós. Jo, en canvi, estava boja rematada. Em vaig fer una mica més tranquil·leta amb el temps per ell. Ell es va fixar molt en mi i jo al principi estava en les meves històries, era al meu món. A poc a poc em va començar a agradar. Era guapot, alt i ros. Em va enamorar a poc a poc i fins al final, perquè vam estar 24 anys junts.

–¿El va canviar triomfar en el futbol?

–Gens: al contrari. Era molt humil i sempre va ser el mateix. Quan vam començar a sortir jo m’amagava perquè no volia que em veiessin amb ell. Sabia que la gent em jutjaria i no volia. Ell ho veia bé. Em deia: «Una altra ho publicaria». Va arribar un moment en què vam haver de formalitzar-lo. Quan va tenir lloc la seva nit estel·lar a Wembley ja parlàvem molt, però no sortíem encara. Van passar molts mesos. Ell sempre feia broma amb això. Deia que li havia costat més sortir amb mi que ser futbolista del Barcelona.

–Màlaga, la seva vida.

–Feia sis mesos que estàvem junts quan el Màlaga li truca. Em va dir que potser acceptava l’oferta i que si me n’anava amb ell. Jo vaig dubtar molt. ¿Com podia marxar? Tenia ofertes del futbol, la meva vida a Barcelona, i a més, estava estudiant Infermeria. Ho vaig pensar i li vaig dir que sí. Ho vaig deixar tot. Va ser una aventura que va funcionar des del principi. Aquell mateix estiu em va demanar matrimoni i vaig passar molt temps preparant el casament. Ens vam casar a Barcelona. Va ser un casori. A ell, que li agradava passar desapercebut... Va venir tothom i va ser amb magnificència. Ho vam passar genial.

–¿Li va costar molt deixar Barcelona?

–Va tenir moltíssims dubtes, però l’oferta era boníssima. La meva mare és granadina i li va preguntar si tenia por d’anar a Andalusia. Li va dir: «Si hi vas, no voldràs tornar». Anys després l’hi va dir a la meva mare, perquè es va enamorar de Màlaga. És una ciutat genial per viure-hi i allà vam fer la nostra família i la nostra història. Els nostres fills, el Pol i el Marc, van néixer a Barcelona, però són malaguenys.

–Arnau tenia moltes inquietuds més enllà del futbol. La política era una d’aquestes.

–El primer que li vaig preguntar al començar a sortir va ser que si era d’Esquerra Republicana. Li vaig dir, de broma, que llavors aniríem malament i que a casa meva no entraria. Ell sempre va ser molt discret amb les seves idees.

–¿Com va portar ser la «dona de»?

–És normal, és que abans... Tant de bo hagués nascut 10 anys més tard. Jo era davantera titular i ‘pitxitxi’ del Barcelona. L’altre dia em van comentar el que guanyava una jugadora de Primera i em vaig dir: «Mare meva». Ara els entrenaments són més complets i tot està més professionalitzat. Quan me’n vaig anar a Màlaga vaig passar d’estar a Primera a Preferent, tot i que vam aconseguir pujar. Jo estava embarassada de cinc mesos i mentrestant m’entrenava.

–Arnau va ser un ídol a Màlaga en la seva època de jugador. ¿Com ho va aconseguir?

–L’estimaven moltíssim, tot i que l’equip va tenir alts i baixos. Van baixar a Segona un curs en el qual va jugar poc i l’any següent va ser molt important. N’era el capità. L’equip va ascendir i la gent estava amb ell. Valoraven la seva feina i personalitat.

–¿El va afectar passar tan ràpid del camp als despatxos?

–El xeic el va trucar el mateix dia de la seva retirada. Li va dir que continués vinculat al club, que comptaven amb ell. Ell no ho tenia clar, però el xeic hi va insistir. «Demà comences», li va dir. El seu primer lloc va ser d’enllaç entre el primer equip i la directiva, però només va estar-hi una setmana. Al director general no li va quadrar gaire i llavors va passar al planter, amb Manel Casanova, que va ser el seu pare esportiu i era un tio genial. Allà va aprendre moltíssim de futbol i li encantava estar amb els nanos. Va ser-hi quatre anys i el xeic li va dir que ho portés tot, que fos el director esportiu.

–La seva vida va canviar.

–Els dos primers anys van ser molt bons. Recordo que va agafar l’equip en descens i van guanyar l’Atlètic de Madrid. Es movia molt bé al món i tenia contactes. Van quedar cinquens i per a la gent del Màlaga, al principi, Arnau era com un déu .

–¿Sentia pressió?

–No li agradava veure’s tant en el focus i sempre va ser una mica pessimista. Deia que els resultats manaven i tenia molt clar que el futbol és dur. Sempre va tenir els peus a terra.

–¿El seu cessament va ser dur?

–Li va fer molt mal i va ser la primera vegada que realment vaig veure malament el meu marit. Mai havia tingut, que jo sabés, un problema psicològic, però en aquell moment sí que estava no sé si en una depressió, però almenys en un moment molt dolent. Per ell, el que era prioritari era el futbol i la família.

–¿Què li deia vostè?

–Jo li deia: «Mira, Pasti (així l’anomenava), ara ets fora, oblida-ho». Em deia que ho havia donat tot. Es va bolcar en el pàdel, amb els nens, i va començar a comentar partits. Va superar el mal moment i el xeic el va cridar per tornar al planter. Li vaig dir que ni se li ocorregués. «Ni mort tornes després de com ho has passat», li vaig dir. Em va fer cas.

–¿Quan s’assabenta que ve a l’Oviedo?

–Li va sortir una oferta boníssima de la Xina. Tenia el vol agafat i el visat a punt. Si dic el que li volien pagar... Analitzant-ho fredament, no sé ni com es va pensar allò de l’Oviedo. Dues setmanes abans de viatjar a la Xina li va trucar Puyol. Li va dir que li havia de fer un favor i li va comentar això de l’Oviedo. Recordo que li va dir: «Hòstia, Puyi, no fotis, que me’n vaig a la Xina».

–¿Què pensava vostè?

–Jo vaig ser molt clara: li vaig dir que no me n’anava a Oviedo ni boja. A la Xina sí, a Oviedo no. Estava molt equivocada, perquè a Astúries vaig ser molt feliç. Em va encantar la ciutat, la gent, el club... Els meus fills hi van estar molt feliços. Firmaria tornar a anar a Oviedo.

–¿Com van estar aquí?

–Genial, el primer any en va estar encantat. El Pol se’n va anar amb ell des del principi i jo vaig haver d’esperar una mica més perquè el meu fill Marc havia canviat d’escola i no podíem fer cap altre canvi a meitat de curs, en ple desembre. A més, l’Arnau havia firmat sis mesos i només seguia si l’equip es mantenia. Va estar sempre encantat a Oviedo, tot i que en l’última etapa va tenir més angoixa. Em deia que ara havia de convèncer i que tenia feina doble. Que li posaven pegues. A l’Arnau el fastiguejava que la gent no confiés en ell 100%.

–¿Va tenir ofertes per marxar?

–El Barcelona el volia, no hi va haver negociacions serioses, però sí interès. Jo l’animava i li deia: «Carinyo, és el Barcelona». I ell recalcava que estava molt bé a Oviedo, que tenia un nivell de compromís enorme amb el club. No sé què li devia passar pel cap aquell dia (el dia de la seva mort).

–¿Com estava ell?

–Aquella setmana el vaig veure malament. Era ja gairebé ple mercat de fitxatges i sé com funciona, el nivell de trucades que hi ha i l’estrès que pots tenir. El meu marit era molt perfeccionista amb amb la seva feina. Va començar a dormir pitjor i jo el veia atabalat, tot i que l’equip ja s’havia salvat. Em va comentar algun problema a la feina, però eren coses normals. Estava atabalat amb els fitxatges i amb el mercat que li queia al damunt. Aquell dia ell estava sol a Oviedo. El Pol era a Santander i jo me n’havia anat amb el Marc a Barcelona per un assumpte d’un immoble. El següent dilluns tenia pensat anar a Madrid a Fitur (Fira Internacional de Turisme) i ara recordo que em va dir que no hi anés. Si hagués sabut que passava alguna cosa, ho hauria enviat tot a la merda. Mai vaig imaginar el que hi havia, tot i que el veia atabalat. Estava desanimat. Quan van guanyar el Màlaga i es van salvar érem a casa i van venir diverses noies de l’Oviedo Femení. Vam demanar unes pizzes. Ell estava seriós i deia que no s’havia de celebrar res.

–¿Estava pendent de les crítiques?

–L’afectaven i mirava molt les xarxes socials. Ell feia una cosa que creia bona, llegia una cosa i deia: «¿Fins i tot això em discutiran?». Jo li deia que s’aïllés, que no llegís els comentaris de la gent. Molts eren anònims. Quan van perdre contra el Rayo em va trucar des del cotxe i el vaig veure fart de crítiques que llegia. Li insistia que no les llegís.

–Té dos fills. ¿Com continua endavant?

–Ho porto molt malament. Jo no tenia cap responsabilitat. Jo era el seu recolzament, però no em ficava en res. Vaig tenir negocis de salons de bellesa a Màlaga i els vaig traspassar abans de venir a Oviedo. No paro de pensar en el que va passar perquè ell era molt feliç. Tenim familiars amb problemes psicològics i ell sempre era allà, però per a ell no els va aplicar. Recordo que em deia que mai hauria pensat que jo anés a Oviedo i que els fes cada dia menjar. A l’Arnau li encantava la seva feina, i la seva era la seva vida. Nosaltres podríem estar vivint sense treballar, de rendes, però per ell era com una droga.

–¿Quin consell li donaria a una persona que passi per una situació com la seva?

–Cada cas és un món. El que diré és dur, però ho penso així. Tant de bo el dol que estic passant hagués sigut per una cosa natural, per una malaltia o un accident. Per una cosa que sàpigues que tu no hi pots fer res. Sempre et queda ‘si li hagués dit això, si hagués fet allò o si l’hagués portat al metge’. Això no és un dol normal. Quan veig la pèrdua d’altres persones per un càncer penso dins meu que tant de bo això del meu marit hagués sigut això. M’hauria acomiadat i li hauria dit mil vegades ‘t’estimo’. Tant de bo me n’hagués pogut acomiadar. Això és traumàtic, de sobte, sense anestèsia. No tenia discussions amb ell. A misses dites ho analitzes molt tot i crec que em va enviar molts ‘inputs’, però me’ls quedo per a mi.

–¿S’ha intentat aïllar?

–He llegit barbaritats: que si ens estàvem separant, que si estàvem malament, que si la meva vida a les xarxes socials... Ell tenia el meu Instagram al mòbil i em feia les fotos que comparteixo.

Notícies relacionades

Principis bàsics

Xabi Alonso es jugarà el lloc amb la defensa en quadre i el dubte de Mbappé

–¿Com era l’Arnau rere el focus?

–Amic dels seus amics, amb un nivell altíssim de lleialtat i molt pacífic. Sempre es posava al lloc de l’altre. Bastia ponts i ajudava la gent.