Tòquio, estat d’excepció fins al final

Si es compleixen previsions i filtracions, aquest diumenge, el president del Comitè Olímpic Internacional presumirà a l’Olímpic de Tòquio que els Jocs han transcorregut sense gairebé incidents de Covid, lluny de les científiques i catastròfiques advertències que podien haver comportat una nova variant del virus. «Ho hem fet pels atletes, ho hem fet per ells», serà, molt segurament, el missatge de Bach en el discurs que tancarà aquests Jocs tan diferents com anòmals.

Aquests dies em crida l’atenció la coincidència gairebé exacta en la resposta dels medallistes espanyols en les seves rodes de premsa, via Zoom, en les quals tots enyoren i sospiren pel mateix. «Unes birres i una mariscada», em confessava –aquest sí, en persona– el gallec Nico Rodríguez després de proclamar-se bronze en blanc a la badia d’Enoshima.

«Vull qualsevol cosa que no sigui shushi», feia broma l’heroi Alberto Ginés, a qui el seu daurat èxit als Jocs va descobrir al món que tenia un compte secret de Twitter. I en la qual ara es pregunta: «¿Per què ens han fet venir quatre hores abans a l’aeroport?».

Temor de l’operació sortida

La realitat és que els transports han sigut un absolut i complet disbarat que ara volen reparar en l’operació sortida, que serà una altra destrossa. Al centre de premsa ofereixen PCR a 200 i 300 euros i després altres de saliva que ningú sap si valdran per arribar a la meta. És a dir, a la terminal d’arribades de Barajas o el Prat.

Sigui com sigui, als periodistes no ens estranyen (en absolut) les respostes dels esportistes en zona mixta. També mataríem per una cervesa. Hem sobreviscut més de 21 dies a sandvitxos i arròs del Seven Eleven, la botiga més pròxima a l’hotel i l’única on –si se segueix al peu de la lletra el protocol– es podia acudir a la recerca de queviures i subsistència.

I ni tan sols un cop aixecada la quarantena de les primeres setmanes han permès tastar ni un glop d’alcohol. Ni birres, ni vi blanc, ni negre, ni res. «Prohibit a estrangers», expliquen en tots els restaurants als quals volem celebrar que els Jocs s’acaben sense grans contratemps. Perquè aquesta és la millor notícia: haver sobreviscut als tràmits infernals, a la tensió de l’entrada al Japó, a la cobertura informativa sense parar, als desvaris pel canvi horari i, sobretot, a les obtuses i de vegades inintel·ligibles normes dels nipons.

Aquests dies he vist plorar un col·lega rus a qui li impedien l’accés al transport oficial per tornar al seu hotel, on s’havia deixat l’acreditació que el facultava per pujar a l’autocar. Suposo que no plorava de ràbia, sinó de desesperació. Ningú l’entenia perquè és fals que aquí comprenguin o sàpiguen explicar-se en anglès. Com també era mentida que les normes es relaxarien.

«Posi’m una cervesa»

Els japonesos han complert fins al final amb l’«estat d’excepci»ó en el qual ens han imbuït a tots durant el temps olímpic. Si fa uns anys els Jocs van servir per declarar un període de treva sense guerres, aquí han servit perquè s’imposés un règim de supressió de llibertats a les quals ningú s’acaba d’acostumar.

Notícies relacionades

Sobreviure a aquests Jocs

Enoshima, l’illa màgica

Així que, arribada la clausura, celebrarem les medalles espanyoles però des de la sensació que ens ha faltat molt perquè aquests Jocs fossin normals. Ni fàcils, ni feliços. Ha faltat el públic, és clar, i que la celebració dels esports en pavellons i recintes toquiotes fos una festa completa.

Hauria sigut gairebé un atemptat contra l’esforç dels atletes que s’haguessin hagut d’enfrontar a una altra cancel·lació. Gairebé hauria sigut un drama per a ells. Però ja l’últim diumenge de Jocs, possiblement fins i tot aquest debat sobre la conveniència de mantenir Tòquio el 2020 contra vent i marea s’apagui mentre s’aproxima la Lliga. Tot gira entorn de l’huracà Messi i els periodistes emprenem el mateix camí que els esportistes que se’n van. I demanarem exactament el mateix que ells quan tornem a Espanya. «Posi’m una cervesa».