contracrònica des de tòquio
Sobreviure a aquests Jocs
Las banderas de Japón y Olímpica en el estadio Olímpico. /
Les habitacions de l’hotel de la premsa comencen a lluir a la porta el cartell de «desinfectat per al pròxim hoste», però aquest mai arriba. Ja no hi haurà desembarcaments massius d’esportistes, periodistes, oficials i àrbitres a Narita i Haneda, els dos aeròdroms gegants de la capital del Sol Naixent; tampoc llargues cues per registrar-se a la recepció dels hotels de Tòquio.
Estem ja en el compte enrere per al final. Cada vegada són més els enviats especials de mig món que tornen amb rumb als seus respectius països. Alguns perquè van venir a fer la cobertura només dels primers dies; d’altres perquè acompanyaven seleccions nacionals que ja han caigut, i, en determinats casos, perquè hi ha acreditacions que són exclusives per a un únic esport (tennis de taula, bàdminton o judo), i aquestes especialitats ja han finalitzat les seves competicions i han adjudicat les seves medalles.
Així que el Japó va tornant a poc a poc a la seva enyorada normalitat d’abans. Ja no hi haurà autocars olímpics ni cotxes oficials recorrent els carrers de Tòquio, ni carrils exclusius per a la família olímpica. Des de dilluns, el sumo –esport gairebé sagrat– regnarà una altra vegada en el comandament de les televisions, com així vam comprovar a la nostra arribada i abans de la cerimònia d’obertura.
Per cert, he llegit que els principals canals nipons van formalitzar un acord per fer torns en l’emissió dels Jocs; cada dia, la jornada en exclusiva en només un. L’estranyíssim pacte entre televisions l’han subscrit a través d’una unió entre totes, anomenada Japan Consortium, però una vegada a l’habitació de l’hotel i encesa la tele, a ningú li queda gens clar de quina forma tan peregrina s’han repartit el pastís d’esdeveniments i retransmissions.
La cobertura televisiva
El que sí que funciona de meravella és una web que molts ciutadans porten connectada als telèfons al metro, el bus o en ple carrer a qualsevol hora del dia. Es diu Gorin i ofereix gratuïtament tots els senyals de totes les competicions en viu, en directe i en obert. Un luxe que ja voldrien tots aquells aficionats olímpics que aquests dies es queixen de la cobertura que reben a Espanya, o que la tele pública no hagi aclarit prou que no té tots els drets ni tampoc la garantia de poder oferir alguns esdeveniments en primera emissió, que això s’ho ha quedat Eurosport en molts casos.
Són detalls que un coneix al compartir vivències i experiències amb col·legues d’altres països, que coincideixen en les ostensibles queixes (el transport, la llunyania entre les seus, la inexistència d’una anella olímpica com a tal) i estableixen comparacions en què Rio, Pequín o Londres guanyen per golejada Tòquio. Al mateix temps –dit sigui també– existeix la consciència que el grau de control del virus que ha demostrat el Govern japonès seguríssim no l’hauria aconseguit el Brasil, que va ser el país anterior a acollir uns Jocs d’estiu.
El cansament fa efecte
La cita olímpica va donant els últims espeternecs i el cansament comença a fer efecte al repetir-se un dia rere l’altre la mateixa rutina. Però ho compensa l’agitació de les jornades finals, l’expectativa de grans esdeveniments i la proximitat temporal amb els encreuaments definitius en els esports d’equip. És allà on volia confirmar-los que al Japó i al món sencer se’ns continua coneixent pels nostres ídols. I per La Liga.
Notícies relacionades«M’encanten Xavi i Iniesta... I love Barcelona... Pedro era boníssim», insisteix a escriure’m a través del traductor del seu mòbil un taxista despistat que es va perdre i va tardar quatre hores a portar-nos d’Enoshima (la vela) a Saitama (l’Espanya-Japó de futbol). Una odissea més, producte de la desorganització diària i constant que ha sigut sobreviure a aquests Jocs per a la premsa de mig món.
...
