Cercadors d’històries

En els Jocs n’hi ha que busquen metalls (els esportistes), n’hi ha que busquen justícia (els àrbitres) i n’hi ha que busquen històries humanes. Els enviats especials de la premsa rastregem i pentinem cada dia les seus de Tòquio amb l’afany de trobar allò que enclou cada proesa i cada desil·lusió, cada gambada endavant i cada pas enrere. Si no poguéssim convertir-nos per 15 dies en un imant per detectar l’èpica, possiblement la nostra feina no tindria sentit i ens deixarien a Espanya fent cròniques per televisió.

En aquests Jocs als quals encara els queden un bon grapat de competicions, esdeveniments i podis per adjudicar, fins ara s’emporta la palma la història d’Emmanuel Reyes. Cap de tan impactant com aquesta, tan eixordadora en el seu relat, tan singular pel context i les circumstàncies.

Dimarts acabava l’hispanocubà d’«arrencar caps» –així defineix la seva feina de púgil– i es va acostar a la zona mixta, on va compartir amb la premsa els detalls i les arestes de la seva particular odissea. La seva història val la pena ser explicada. Volia ser campió olímpic i va sortir de Cuba a la recerca del seu somni. Va passar per cinc països (Cuba-Rússia-Bielorrúsia-Alemanya-Polònia-França), va ser privat de llibertat, va tenir la condició de refugiat... fins que va aterrar a Espanya i el va acollir el seleccionador. «M’ho va demanar el seu pare i li vaig dir que sí», explica Rafael Lozano, que veu serioses opcions que Emmanuel doni a la boxa espanyola la medalla que li falta.

Notícies relacionades

"Estem units, del president als jugadors"

Gerard Esteva, president de la UFEC: "La falta d’inversió està extingint les entitats esportives sense ànim de lucre"

Reyes Plá parla des de la determinació i l’ambició de qui ha patit en primera persona la més extrema crueltat humana. «Hi ha qui desitja que a l’altre li vagin les coses malament; jo profetitzo el bé», explica. És natural i eloqüent davant el micròfon. Sobre el ring, una bèstia. No és normal que ningú guanyi per KO en uns Jocs. Ell ho va fer davant ni més ni menys que el vigent subcampió olímpic. I la seva proesa s’ha colat a les pantalles gegants on se’ns mostren cada dia els moments més espectaculars de Tòquio 2020; també als aparadors dels diaris que veiem cada dia quan fem la compra i, per descomptat, en el calendari d’esdeveniments més potents que s’acosten en les pròximes hores.

Guanyi o no, Emmanuel ja és un heroi. Però li fa falta el metall, perquè donarà encara més llustre en els mitjans a la seva història particular de sacrifici, superació i coratge. És un exemple. Mentrestant, nosaltres els periodistes continuarem buscant relats com el seu. Serà difícil igualar alguna cosa així, com allò del ‘Profeta’. «Un dia ens van demanar a tots que ens poséssim un malnom i van anar acabant-se els d’animals: lleó, pantera, tigre... Jo em vaig posar ‘Profeta’».