Un oracle en la delegació espanyola

La delegació espanyola a Tòquio té el seu particular oracle en Pablo Gómez (Talavera de la Reina, 1987), un fix en les expedicions des dels Jocs de Londres i que acudeix com a ‘freelance’, perquè aquesta és la fórmula que ha trobat per satisfer la seva passió per l’esport i poder acudir a l’esdeveniment multiesportiu més important del planeta. Les seves capacitats per a la comunicació i les xarxes socials li permeten exercir en aquest àmbit, si bé la seva formació és una altra i té a veure amb la gestió i l’educació física. En aquests moments treballa per doctorar-se a l’INEF de Catalunya.

L’etiqueta d’«oracle» la té peruè fa anys que encerta quantes medalles aconseguirà Espanya en cada edició dels Jocs d’estiu. Així que cada dia és necessari consultar-lo, a veure on cauran els podis. Avís: el seu pronòstic per a aquesta cita olímpica ve al final d’aquestes línies.

«La meva passió pels Jocs ve per la meva passió a l’esport. Amb cinc o sis anyets, recordo que quan vaig començar a llegir diaris esportius, curiosament començava sempre pel final. Així que em vaig aficionar i va anar augmentant el meu interès pels esports minoritaris», revela.

Barcelona-92 com a referència

Els seus primers records olímpics es remunten a Atlanta. Era un menut de vuit anys quan va veure per la televisió Ernesto Pérez triomfar en judo i a les noies de la gimnàstica plorar al podi. El seu idil·li amb els Jocs no va fer sinó créixer des d’aleshores, però per qüestions d’edat li resulta impossible recordar Barcelona-92, cita que considera «una referència indiscutible».

«He llegit moltíssim sobre olimpisme. I per les meves lectures, Barcelona-92 no només canvia la realitat de l’esport espanyol, que per descomptat, sinó també al país en certs aspectes. Els espanyols comencem a creure’ns que érem un país adaptat a la nova realitat i des de fora va començar a veure-se’ns amb altres ulls», remarca.

El Pablo ha cobert ja tres Jocs Olímpics. «Tots els que venim ens trobem amb milers d’anècdotes en el dia a dia. Són 16 jornades molt intenses», explica. I al preguntar-li quin moment recorda amb més afecte, respon sense dubtar. «És que a Londres hi vaig anar gràcies a una acreditació bàsica i aconseguida molt a última hora. I en els Jocs cal posar-hi a tot molta cara, com a tot en la vida. Jo recordo que a la final de waterpolo femení no hi podia accedir i volia fer-ho tot i que no pogués. Així que vaig anar passant controls, girant l’acreditació perquè no es veiés, aprofitant la badada... i vaig acabar sent a la llotja amb els llavors prínceps. No va ser el resultat desitjat però vaig estar en un dels moments històrics del nostre esport», recorda.

Sobre aquests Jocs del Japó, entén que per valorar-los «cal tenir en compte el canvi cultural». «El que nosaltres veiem normal, ells ho veuen un sacrilegi. El que més m’agrada dels nipons és l’entrega que tenen cap als altres, la cortesia i l’amabilitat. S’agraeix en un país estranger que et rebin sempre amb una salutació i un somriure; això els japonesos ho porten de sèrie. El negatiu: és que són molt estrictes en alguns comportaments i no són gens flexibles. Als llatins se’ns fa complicada la rigidesa i que no siguin capaços de canviar algunes coses», diu mentre es desespera pels problemes creixents amb el transport.

La seva quiniela

I ara sí, aquí ve la seva quiniela. «Des que tinc una opinió formada de l’esport espanyol, no m’agrada donar una xifra exacta però sí una forquilla. Penso que ens mantindrem en les xifres de sempre perquè l’espanyol és un model que va sorgir a Barcelona i no s’ha modificat fins ara. Si sempre fas el mateix, els resultats sempre seran els mateixos. Espanya es manté en el rang de 16 a 20 medalles perquè el que tenim és el que hi ha. Fa falta una socialització de l’esport», afirma.

Notícies relacionades

El Japó és un forn

Saitama, la mola adormida

El Pablo en pronostica 18. Apunta al karate com a segur, té grans esperances dipositades en la vela i confia en uns quatre podis en esports d’equip. Al waterpolo masculí l’ha vist fortíssim. Convé fer-li cas. Per als que som aquí, és gairebé un oracle.