Saitama, la mola adormida

Els informatius de televisió adverteixen que potser abans que s’acabin els Jocs l’organització pugui brindar al món una bona notícia: la disminució progressiva dels casos Covid i la consegüent reobertura al públic d’alguns esdeveniments. Però mentre això es decideix i Tòquio viu d’alerta en alerta (per un tifó que al final no ho va ser), és segur que aquesta cita olímpica passarà a la història per les seves grades buides i pel gaudi zero de la població local. En aquest sentit, una de les imatges més icòniques d’aquests primers dies al Japó probablement és la del Super Saitama Arena buit. És la mola adormida, una espectacular casa per al bàsquet mundial que jeu en la letargia de la pandèmia.

El còctel d’estrelles que ofereix el torneig (amb Doncic imperial en la seva estrena, Pau Gasol, Ricky Rubio, Facu Campazzo i Kevin Durant) hauria omplert grades en la majoria de partits que es disputen a la mateixa seu que l’últim Mundial del Japó. Però l’obstinada realitat és avui una altra: ciment orfe d’espectadors i la façana del pavelló encesa perquè la vegin uns quants.

L’Arena impressiona. És una construcció multifuncional que val igual per a un torneig olímpic que per a un macroconcert d’U2 o Green Day. Aquí tan aviat van omplir els Backstreet Boys que els protagonistes de l’‘All Stars’ japonès de bàsquet. Però el cas és que ara ja no hi ha gairebé ningú.

Els racons recòndits

Notícies relacionades

El Japó és un forn

El Barça acomiada sense Pedri l’any més feliç de Flick

A penes unes quantes desenes de periodistes ocupen les tribunes de premsa, per a les quals s’ha requerit reserva prèvia. Hi ha uns operaris que ultimen detalls rere les bambolines, d’altres que prenen mostres de saliva (un clàssic en aquests Jocs) i un parell d’emissaris de l’organització que informen als presents que els restaurants i cafeteries no obriran. «No seria rendible», expliquen mentre s’encongeixen d’espatlles. Impossible prendre ni tan sols un refrigeri per als gairebé 100 espectadors –entre oficials, periodistes i voluntaris– de l’inaugural Espanya-Japó. En condicions normals, el ple de la grada hauria sigut apoteòsic.

Amb la mola adormida, el pavelló permet una visita exprés pels seus racons més recòndits. Ens rep una de les mascotes dels Jocs, que aquesta vegada han passat desapercebudes i gairebé ningú coneix pels seus noms; una pantalla encesa amb els colors de la bandera del Japó i, per descomptat, els imponents llums led, també encesos, tot i que no serveixen de res a la faraònica façana. El petit museu de l’Arena recorda que va ser aquí on es va disputar el Mundial FIBA de 2006. I al costat de les firmades pilotes d’aquella inoblidable final, la imatge emmarcada dels qui van ser campions i d’un eufòric Gasol aixecant la copa. Ara Pau està de tornada. Llàstima que no hi hagi ningú per aplaudir-lo.