Itàlia i Argentina, condemnes complertes

Els grans tornejos de seleccions de l’estiu van deixar dos campions clàssics amb molta gana. L’Eurocopa va ser per a la bonica Itàlia de Roberto Mancini, que va oblidar la terrible vergonya patida per la seva absència en l’últim Mundial amb un títol que va acabar amb una llarga condemna. L’‘azzurra’ va conquerir l’Eurocopa 53 anys, un mes i un dia després del seu anterior ceptre continental. També li va tocar esperar a l’Argentina, que va aixecar la Copa Amèrica a Maracaná després de 28 anys sense coronar-se en un certamen que se li havia escorregut de manera inversemblant en els últims temps.

The Azzurri are at the Chigi Palace, where they're meeting Italy Prime Minister Mario Draghi 🇮🇹#Azzurri 🏆 #EURO2020 #VivoAzzurro pic.twitter.com/AaqWULkpbE

— Italy ⭐️⭐️⭐️⭐️ (@azzurri) 12 de julio de 2021

Poques coses poden doldre més a un italià per quedar-se fora de la cita futbolística més gran del planeta. Amb quatre estrelles a la samarreta, Itàlia es va perdre el torneig de Rússia, un drama que almenys va servir per corregir les coses. Mancini va assumir la banqueta i l’‘azzurra’ va prometre que mai tornaria a passar gana. El seleccionador va canviar el sistema i l’estil, mantenint l’essència competitiva que encarna com ningú aquesta parella de centrals indestructible composta per Chiellini i Bonucci.

De Zoff a Donnarumma 

A la final va començar perdent davant Anglaterra, però va mantenir la seva línia de joc, una filosofia que només es va veure empetitida en alguns moments del xoc de semifinals contra Espanya. Amb Donnarumma en pla estel·lar, l’‘azzurra’ va alçar la seva segona Eurocopa després del títol guanyat el 10 de juny de 1968 amb Dino Zoff sota els pals. Llavors va empatar a un amb Iugoslàvia a la final disputada a l’Olímpic de Roma. Tres dies després es va proclamar campiona en el partit de desempat gràcies als gols de Gigi Riva i Pietro Anastasi (2-0). 

🇮🇹🏆 @gigiodonna1 😎#EURO2020 https://t.co/EQdquRhzG2 pic.twitter.com/lNKSaJOVdI

— UEFA EURO 2020 (@EURO2020) 12 de julio de 2021

«Era impossible pensar en el títol, però tinc uns nois extraordinaris. No hi ha paraules per a aquest grup. L’equip ha crescut molt i pot anar a més», va resumir el seleccionador, que suma 34 partits sense perdre al capdavant de la campiona d’Europa, a un pas d’igualar les millors ratxes històriques de 35 partits d’Espanya (2006-2009) i el Brasil (1993-1996). 

«Convertits en llegenda»

La condemna ha sigut dura per als campions. Chiellini i Bonucci, per exemple, van patir el 4-0 de la final del 2012 davant Espanya. Tocava coronar les seves trajectòries amb un èxit. «Ens hem convertit en llegenda», va proclamar l’autor del gol italià a Wembley. «Sentíem que hi havia alguna cosa màgica en l’aire. S’ha de disfrutar d’aquesta emoció perquè és bonica», va reflexionar Chiellini.

Notícies relacionades

"El cor de Fermín és del Barça"

Debut a Newcastle i final amb el Copenhaguen

Aquesta mateixa sensació la va viure hores abans la selecció de Messi, que havia perdut tres finals (la del Mundial del 2014 i les de la Copa Amèrica del 2015 i el 2016) abans d’enfrontar-se amb el Brasil. Des del 4 de juliol de 1993, amb referents com Ruggeri, Simeone, Redondo i Batistuta a l’onze, no assaboria l’èxit Argentina. El gol de Di María va acabar amb el càstig. 

🏆 La vuelta a la gloria 🙌

📝 https://t.co/kM9HPVvVG6 pic.twitter.com/G1mMDxltTY

— Selección Argentina 🇦🇷 (@Argentina) 11 de julio de 2021

El final de les males ratxes d’Itàlia i l’Argentina arriba en un any en què també es va trencar el malefici de clubs com l’Inter (campió de la Lliga d’Itàlia per primera vegada des del 2010), l’Sporting de Lisboa (no triomfava des del 2002) o el Rangers, que va acabar amb una dècada triomfal del Celtic. Més consolidada sembla la maledicció de la covarda Anglaterra, que va deixar escapar una ocasió ideal a casa i acumula 55 anys sense guanyar res.