Els cromos milionaris de Mickey Mantle

Els nens jugaven amb ells –molts cromos eren col·locats entre els radis de les seves bicicletes perquè a la fricció ajudava a simular el so d’una moto– i els adults els col·leccionaven amb interès seguint una febre que havia començat a funcionar a finals del segle XIX, però que havia experimentat la seva explosió als anys 30 que va ser quan els grans fabricants de llaminadures –-xiclets principalment-– van començar a repartir-los amb els seus productes. Als cromos ideats el 1952 per Berger i Gelman es mostrava a la part davantera una fotografia acolorida del jugador al costat de la seva firma; mentre que a la part posterior, a més de la informació biogràfica proporcionaven una taula d’estadístiques, una altra important novetat en comparació amb el que s’havia fet fins aleshores.

La primera sèrie de cromos va ser un gran èxit de vendes. El públic va rebre amb alegria la iniciativa i es van disparar els beneficis de l’empresa per la qual cosa els responsables de Topps van decidir redoblar l’aposta. Van llançar llavors dues noves sèries d’estampetes exactament iguals que les anteriors i van augmentar el nombre d’establiments on es podien aconseguir. La idea era fer-los més accessibles al públic. Però va passar una cosa molt estranya.

De sobte van deixar de vendre’s. Els nens, pel que sembla, es van inclinar per altres passatemps i van centrar el seu interès en les col·leccions de cromos de jugadors de futbol americà la temporada de les quals estava apunt de començar per la qual cosa els resultaven més atractius. La jugada de Berger no havia donat els fruits esperats. 

Les devolucions

Durant els mesos següents els comerciants van començar a tornar paquets de cromos perquè no tenien cap sortida i ocupaven espai a les botigues. La qüestió és que l’excedent de cromos del 1952 era gegant i va suposar un petit contratemps per la companyia. Van mirar en diversos moments d’oferir-los a menor preu, però ja ningú sentia interès pels cromos d’aquella temporada. I van caure en l’oblit mentre anaven traient les noves col·leccions corresponents a les següents temporades. Allà ja havien ajustat molt més la producció en funció de la demanda dels aficionats.

El 1960 la companyia es va trobar amb un problema operatiu al magatzem que tenien a Brooklyn i van prendre una decisió radical. Els inútils cromos del 1952 ocupaven massa espai. Van treure llavors les caixes en tres camions de l’empresa i les van portar al port per carregar-les a la vella barcassa que tenia un amic de Sy Berger. Van navegar durant una hora i a unes quantes milles de la costa van tirar els cromos al fons de l’Oceà Atlàntic. Unes 500 caixes es van perdre per sempre a les fredes aigües de Nova York.

Van passar els anys i els cromos del 1952, els que s’havien venut abans que a Topps decidissin eliminar l’excedent, van començar a revaloritzar-se d’una manera impensable. 

Debut el 1951

Sobretot els de Mickey Mantle, una de les grans estrelles que el beisbol ha donat en tota la seva història. Havia debutat a les Grans Lligues el 1951 després d’impressionar en la seva etapa escolar. Un cercatalents dels Yankees de Nova York el va reclutar gràcies a una casualitat. Va acudir a un partit amb la intenció d’elaborar un informe sobre un jugador i es va trobar a l’equip rival un batedor d’una força descomunal. Mantle manejava maquinària pesada a la mina on treballava el seu pare i això el va ajudar a arribar a la seva immensa fortalesa i potència de batuda. No feia molt temps que havia superat una osteomielitis a la cama esquerra que va fer témer seriosament en algun moment per l’amputació.

Carrera fulgurant

Però superat aquest incident la seva aparició amb els ‘Bombarders del Bronx’ va generar una gran commoció. No va tardar a convertir-se en una de les grans estrelles de la Lliga. La seva cara va ser una de les primeres que va imprimir Topps als cromos de la col·lecció del 1952. La carrera fulgurant de Mantle (que va ser escollit tres vegades com a Jugador Més Valuós i va conquerir set anells de campió amb els Yankees) i l’enfonsament a l’Atlàntic dels cromos va fer que el seu es convertís en una peça molt cobejada pels aficionats. Va succeir sobretot arran de la seva retirada l’any 1969. 

El col·leccionisme de cromos de beisbol feia temps que s’havia consolidat als Estats Units, hi havia molts diners circulant al mercat de segona mà, però les peces del 1952 no podien comparar-se amb cap altra. Cada any valien més diners i això va estendre la falsa creença que els cromos de beisbol es convertirien en una gran inversió per al futur. Això va crear una petita bombolla que no va tardar a esclatar. Només interessaven certes peces. Per això, el mercat de cartes de Mickey Mantle mai deixa de moure’s. De fet, el ‘Wall Street Journal’ va defensar diverses vegades per què és una de les inversions més segures en l’actualitat, ja que el seu preu mai deixa de pujar, fins i tot el de les còpies que estan més mal conservades.

Els cromos de Mantle del 1952 en els últims 15 anys (des del 2006) han augmentat el seu valor un 250% amb la qual cosa s’han convertit en una inversió més rendible que qualsevol altra al mercat. Ni l’or ni cap altre material és capaç d’oferir una rendibilitat tan gran. Això ha donat peu a situacions realment cridaneres. 

Tres milions d’euros

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Fa uns anys Evan Mathis, un exprofessional de futbol americà, va vendre el seu vell cromo de Mantle del 1952, que es va catalogar amb un 9 (es puntuen de l’1 al 10 en funció del seu estat de conservació). Va arribar a un valor de gairebé tres milions d’euros (només superat a la història per una peça de Honus Wagner del 1909). Però no va ser l’únic. 

En els últims anys gairebé cap dels cromos de Mantle d’aquella temporada i que es conservi en bon estat baixa del milió d’euros. Fa poc un parell de germans d’Oregon es va emportar l’alegria de la seva vida quan van buidar les golfes de la seva casa antiga. La seva mare havia guardat acuradament les col·leccions de cromos que havien reunit durant la seva infància. I allà, buscant en els seus records infantils, es van trobar que tenien quatre vegades el Mickey Mantle del 1952. No en van vendre cap per menys d’un milió d’euros. Els cromos envelleixen veient com el seu valor no deixa de créixer.