El clàssic de les seves vides

Daniel Brühl

Daniel BrühlActor

La maneta, el 5-0 al Camp Nou el 2010. Vaig intentar-ho tot per aconseguir una entrada i quan ja era a casa del meu amic Manuel Huerga (director de ‘Salvador’) vaig rebre una trucada que sí que hi havia entrada. Va començar a ploure i va començar el partit, així que vaig decidir quedar-me a casa del Manel. Si hagués sabut que aquest seria un dels clàssics mes èpics de la història hauria anat corrent al Camp Nou... L’endemà recordo haver llegit en un diari que s’hauria d’emmarcar aquest partidàs i penjar-lo en un museu. Hi era i hi estic totalment d’acord: ¡era diví, històric!

Laia Palau

Capitana de l’Spar Uni Girona i de la selecció espanyola de bàsquet

El 2-6 al Bernabéu, més que pel resultat, que també, és per la manera com jugava aquest Barça, que, a part de traduir-se en un joc magnífic, també es traduïa en resultats aclaparadors. Des del Barça de Guardiola poc més futbol he consumit, perquè aquest Barça s’assemblava més al bàsquet.

Cesc Gelabert

Cesc GelabertBallarí i coreògraf

El primer clàssic de Johan Cruyff, el 0-5 al Santiago Bernabéu. Em quedo amb aquest partit pel canvi que va significar després de molts anys en què costava molt. Per als que érem socis blaugranes en aquella època va ser un partit molt especial, perquè era gairebé la primera alegria després de molts anys de decepcions. I, més enllà d’això, va ser un partit tècnicament espectacular.

Magda Oranich

Advocada

L’experiència més brutal va ser sens dubte el 2-6 a Madrid. En aquell temps jo era a la junta directiva del Barça i recordo com Vicente Boluda, que era llavors el president madridista, ens va deixar una sala immensa perquè ho celebréssim a gust, amb cava i tot. Aquell partit va ser una autèntica bogeria: recordo especialment aquella connexió entre Xavi i Puyol i també els gols de Messi i Piqué... És el clàssic que he viscut amb més intensitat des del 0-5 del 17 febrer de 1974, un partit del qual guardo un record agredolç. Acabava de morir el meu pare, que només tenia 57 anys, just el dia en què Cruyff va marcar el gol de l’holandès volador. Jo era a la presó i em van deixar sortir per anar a l’enterrament. No havien passat ni dos mesos quan vam aconseguir el 0-5 i recordo l’alegria de guanyar una Lliga 13 anys després, però també vaig plorar molt pensant que el meu pare no ho havia pogut veure. És una cosa que fins i tot avui em persegueix.

Pep Munné

Actor

Sens dubte el meu clàssic favorit és el 0-5 en el Bernabéu. Jo jugava al Rayo Vallecano, cedit pel Barça, i em van donar una entrada per anar al camp. Era al mig de tota la gent del Madrid. Intentava que la gent no m’ho notés però veien la cara de felicitat que tenia. «Aquest és del Barça», deien. Vaig tornar amb l’equip del Barça el diumenge a Barcelona i hi havia molta alegria perquè veníem d’una època absolutament terrible, però va venir Cruyff i ho va canviar tot. Recordaré aquell equip tota la meva vida. Després vindria l’època meravellosa de Guardiola. Recordo que el 2-6 va coincidir amb una funció que fèiem i m’anaven cantant els gols durant l’obra. Entre actuació i actuació vam poder veure la segona part i va ser espectacular.

Julio Alberto

Julio AlbertoExfutbolista

Els clàssics els recordo gairebé tots amb molt d’afecte, tant els guanyats com els perduts. Al Madrid tenia diversos amics, com el Juanito, el Míchel, Butragueño, tot i que quan ens enfrontàvem era tremend. El Juanito era una gran persona tot i que fos un rival molt incòmode. Tot i que vam arribar a les mans moltes vegades li tenia molt d’apreci. De tots els clàssics recordo amb especial afecte el de la final de la Copa del Rei de Saragossa, que va ser el més bonic, perquè vam guanyar a l’últim minut amb un gol del Marcos. 

Miqui Otero

Periodista i escriptor

Podria posar-me estupend i recordar el 5-0 de Romário, perquè era al camp. Però és que jo soc de dos equips: del Barça i de l’Antimadrid (i de vegades no precisament per aquest ordre). Així que vaig disfrutar encara més el 2 a 6 que em va agafar a Madrid. És a dir, entrega a domicili. No vaig anar al Bernabéu, sinó a un bar anomenat Cervantes. Els dos que érem culers ens conteníem bastant. Però a un amic de la capital, a qui no li interessava gaire el futbol o a qui li interessava més la broma, se li va acudir demanar un Vichy Catalan cada vegada que marcàvem. Va inaugurar la tradició amb el primer i la va mantenir fins al final. Sis ampolles de Vichy a la taula (no les va tocar, això els devia fer més mal, perquè ell bevia cervesa) i la resta de la parròquia devia tenir unes ganes enormes de trepanar-nos. Al cinquè Vichy (o gol) ja em feien molt subtilment la traveta quan passava per les taules per anar al lavabo. Si hagués demanat cafè me l’haurien servit amb sal i vaig passar de demanar canyes a ampolles tancades. Temia pel meu enverinament mentre el col·lega continuava cridant: Un altre Vichy CATALÀ, ¿algú més en vol? Jo bevia cervesa per celebrar i controlar la por. Quan al final Piqué es va estirar de la samarreta per mostrar-la al Bernabéu, jo vaig fer el mateix per mostrar-la al bar: m’havien caigut a sobre, amb l’últim enrenou, diverses ampolles de Vichy. Vaig mostrar una contenció emocional digna d’un lord, però per dins el meu cap se celebrava un piromusical. Quina passada.

Aina Clotet

Aina ClotetActriu

El 5-0 al Camp Nou contra el Madrid de José Mourinho. Vaig flipar amb l’adrenalina que vaig sentir aquell dia a l’estadi. Va ser un moment catàrtic i recordo aquella època èpica del Barça de Guardiola com la que més connectada he estat amb el futbol.

Gisela

GiselaCantant 

Doncs mira, un que m’ha passat pel cap és un que es va disputar al Bernabéu el 2005 i en què Ronaldinho, ell solet, es va emportar el partit. Va marcar dos dels tres gols i ho recordo molt perquè l’afició del Madrid es va posar dreta per aplaudir la seva exhibició.

Josep Roca

Cuiner

El primer Barça-Madrid que recordo és el de 1975. Era la primera vegada que anava al Camp Nou, acompanyat de Joan i ‘Tiu’ Pedro i la ‘Tieta’ Florentina. Un partit sense gols, on la màxima emoció la vivia dins meu, al poder veure en directe els meus ídols per primera vegada: Sadurní, Migueli, Cruyff, Neeskens, Asensi davant els Pirri, Del Bosque, Santillana, Camacho... Reconec que en cada clàssic veig i revisc aquell nen de nou anys que va a l’estadi i viu el clàssic des de la fascinació, innocència i passió. De fet, en els partits importants tots busquem retrobar-nos amb el nen que portem dins.

Jordi Puntí

Jordi PuntíEscriptor

He elegit purament per raons sentimentals el 2-2 de la Copa de la Lliga de 1983, que és el dia que Diego Armando Maradona dribla el madridista Juan José, que es fot l’hòstia amb el pal. Va ser la primera vegada que el Santiago Bernabéu aplaudia un jugador del Barça. En tinc un record molt viu, perquè la tornada la vaig veure des del Camp Nou i vam guanyar 2-1. Recordo que la meva primera reacció al veure el gol de Maradona va ser posar-me a riure. És una cosa que m’ha passat molt poques vegades veient futbol, crec que només un parell més. El driblatge de cua de vaca de Romario a Alkorta precisament en un altre clàssic memorable, el del 5-0 del Dream Team, i el de Messi contra el Bayern de Munic en les semifinals de Champions del 2015 que fa caure Jerome Boateng. Va ser el primer partit que un gol del Barça, a més de donar-me una alegria immensa, em va fer riure com en una pel·lícula de Charles Chaplin.

Laia Sanz

Pilot

Tot i que tinc molt mala memòria recordo especialment dos partits, els dos al Bernabéu: el 0-3 de Ronaldinho i el 2-6. Aquest últim perquè en aquella època el Barça era molt superior i va ser un resultat molt maco. Recordo la imatge de Piqué celebrant el seu gol. I una altra imatge que també mola molt és la dels aficionats del Madrid aplaudint Ronaldinho després del partidàs que va fer en el 0-3. 

Lolita Bosch

Notícies relacionades

Madrid i Bayern es preparen per a una ‘tempesta perfecta’

Hummels segella la tragèdia del PSG

Escriptora

No recordo l’any. He pensat a buscar-lo però prefereixo salvar el meu record intacte. Era un dissabte a la tarda. A finals dels 70. El meu pare havia d’anar al futbol amb el seu germà. Però el meu oncle va emmalaltir i el meu pare es va quedar amb dues entrades. Hauria sigut impossible elegir: el meu germà i jo hi volíem anar. I no sé com però el meu pare ens va colar a un dels dos al Camp Nou. Una estona dempeus i una estona asseguts o compartint seient, el meu germà i jo. Recordo com si el món s’hagués fet preciós quan es van encendre els llums per il·luminar el camp. Recordo fins i tot el so que van produir. Mitja part amb ‘hot dog’. I vam guanyar. Una tarda perfecta. Absolutament perfecta.