Nou moments d’un ‘nou’ mític

La tortura de Van Basten

  • La biografia ‘Frágil. Mi historia’ recull el terrible patiment de l’estrella holandesa, que va haver de retirar-se prematurament amb el turmell destrossat  

  • L’exjugador de l’Ajax i el Milan, de 56 anys, va jugar el seu últim partit amb 28 després de guanyar tres Pilotes d’Or, una Eurocopa i dues Copes d’Europa

La tortura de Van Basten
8
Es llegeix en minuts
Raúl Paniagua
Raúl Paniagua

Periodista

ver +

Va ser un dels millors jugadors de la història. Elegant, talentós i demolidor a l’àrea, Marco van Basten (Utrecht, 56 anys) es va emportar tres vegades la Pilota d’Or (1988, 1989 i 1992) i va guanyar sis Lligues i dues Copes d’Europa amb l’Ajax i el Milan, entre altres èxits. Però la seva carrera no va ser completa. Amb 28 anys va jugar el seu últim partit. El turmell dret va torturar un geni.

«No, mai he pres metamfetamina. Tampoc m’he passat anys enganxat a la cocaïna. Ni em vaig ficar en una piscina amb dones despullades durant una Eurocopa o Mundial. Tampoc soc addicte al joc. I mai he portat perruquí. Sento decebre’l». Així comença la biografia ‘Frágil. Mi historia’, un relat cru, sincer i directe de la vida de l’astre holandès. Lluny de decebre, la seva història fascina.

EL DRAMA DEL TURMELL

«Camino de quatre grapes per casa per orinar»

La tortura comença i acaba en aquesta maleïda articulació que ho va canviar tot. L’avenç ja és demolidor. La memòria es trasllada a 1995, just després de la retirada. «Tot és fosc. Camino de quatre grapes per les rajoles. Tinc la imperiosa necessitat d’orinar [...] He de tenir paciència perquè trigaré almenys dos minuts a arribar al bany. Mai arribo abans d’haver comptat fins a 120. Cada pas és un suplici».

«Primer m’havia convertit en un futbolista professional que ja no podia jugar, i ara en un home normal i corrent que no pot caminar. Coixejo. Soc un discapacitat», rememora amb amargor. «De vegades m’ajuda pensar en Déu. Estic enfadat amb ell. Furiós. ¿De què va tot això?¿Per què he de passar per aquesta merda?¿Es com una lliçó d’humilitat?». 

LA MORT DE L’AMIC

«Jopie es va ofegar al trencar-se el gel»

Els records de la infància apunten a l’avi, campió d’aixecament de pes dels Països Baixos, i al pare, Joop, que robava menjar als alemanys durant la guerra foradant sacs de farina als camions. No obstant, hi ha un dia que acapara el protagonisme. Van Basten va veure com el seu amic Jopie s’enfonsava en un llac al trencar-se el gel per on passejaven. Va morir ofegat.

«Jo tenia 7 anys. Encara no sabia gaire bé què significava estar mort [...] Durant un temps em vaig sentir molt malament. Em turmentava la pregunta de si no hauria d’haver fet cap altra cosa». La seva tristesa va tardar a desaparèixer. Fins i tot va portar una petita foto del seu amic durant molt temps. Fins que el seu pare l’hi va treure i l’hi va trencar. Creia que tanta energia negativa li faria mal. 

EL PRIMER DIA AMB CRUYFF

«Era com un sant, el nostre Jesucrist»

«Per mi era una espècie de sant, el meu ídol. Sentia per aquell home un respecte enorme, il·limitat. Quan jugàvem al carrer, jo sempre era Johan, i ara estava amb ell al camp». Així explica Van Basten el primer contacte amb Cruyff un dimarts de 1981 quan encara era al segon equip de l’Ajax. 

«Tenia 17 anys; Cruyff, trenta i escaig. No obstant, quan jugàvem junts no hi havia cap barrera. Era tan fanàtic com nosaltres», afirma l’holandès, que s’atura en una topada. «Un dissabte al matí la va emprendre amb mi. Criticava tot el que feia, cada pilota, cada moviment. No parava de sermonejar-me i de burlar-se de mi [...] Li vaig dir cridant que se n’anés a l’infern. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes de seguida [...]. Havia insultat Cruyff, que era més o menys com el nostre senyor Jesucrist. Déu mateix».

L’INFART DE LA MARE

«Quan va despertar no em reconeixia»

El 16 d’octubre de 1985 Holanda va jugar a Bèlgica a la recerca d’un bitllet per al Mundial de Mèxic. Va perdre 1-0, però per a Van Basten el pitjor va arribar hores després. A dos quarts de dues de la nit el seu pare li va donar una notícia terrible. «La teva mare ha tingut un infart». El seu germà vivia al Canadà i la seva germana, a Itàlia. L’endemà semblava lúcida però nou dies després va patir un ictus que la va sumir en coma.

«Quan per fi va despertar se li havien esborrat prop de 30 anys de records. Gairebé no ens reconeixia. No recordava res i mai va tornar a ser la mateixa». La dona va ingressar en un manicomi i va morir el setembre del 2007. 

LA RECOPA DE 1987

«Guanyar la primera final és un alliberament»

Amb 22 anys arriba la primera ocasió per brillar a Europa. «És el dia de la final. El 13 de maig de 1987. Soc a la meva habitació de l’hotel, però no puc dormir. Em regiro [...] Trec el cap per la finestra. Atenes és bulliciosa, tot a Grècia sembla sorollós».

El Leipzig de l’Alemanya de l’est és el rival a la final de la Recopa. La xerrada de Johan, el tècnic d’aquell Ajax, és clara: «Si us ajudeu sereu millors junts. Coneixeu els vostres punts forts i els vostres punts febles. No us en queixeu i utilitzeu-los amb intel·ligència». Van Basten marca l’únic gol del partit. «M’alço com una catapulta. Explosió. Rebo la Copa atordit. Guanyar la primera final és un alliberament. Alegria infantil. Johan riu amb el seu riure contagiós. Això mateix».

LA MÍTICA VOLEA CONTRA L’URSS

«Va ser una espècie de regal de Deu»

Amb prou feines havia jugat en tota la temporada amb el Milan pel maleït turmell, feia vuit mesos que era fora de la selecció i va començar l’Eurocopa de 1988 a la banqueta. Holanda va perdre en el debut contra l’URSS i el tècnic va recórrer a Van Basten en lloc de Bosman. «Contra Anglaterra, Michels va escriure el meu nom a la pissarra. Això ho va encendre tot [...] Vaig marcar tres gols. Era el súmmum de la felicitat. El primer va ser un alliberament; el segon va ser una confirmació; el tercer vorejava l’increïble».

La ruta va continuar amb l’èxit contra Alemanya en semifinals i la venjança soviètica a la gran final a Munic. I aquesta imatge. El gol de la seva vida. «Quan el centre va arribar vaig pensar: ‘Per Déu, he de ficar-la a la porteria’». La seva preciosa volea va suposar el títol. «Ni jo mateix m’ho creia. Els altres jugadors em preguntaven: ‘¿Què ha passat? ¿Com ho has fet?’ Però jo no en tenia ni idea [...] Va ser una espècie de regal de Déu».

EL RIDÍCUL D’ITÀLIA-90

«Vam votar Johan i va venir Beenhakker»

«Sentia vergonya, havíem fet el ridícul en el Mundial d’Itàlia. Era la primera gran derrota de la meva carrera», explica Van Basten en un any agredolç en què va guanyar la seva segona Copa d’Europa amb el Milan, però també va deixar escapar una Lliga «manipulada» contra el Nàpols de Maradona.

La desgràcia es va estendre a la selecció. Michels va deixar el càrrec després de l’èxit de 1988. Libregts, enfrontat amb Gullit, el va substituir i va arribar a la fase final, però va ser destituït just abans del torneig. Els jugadors van elegir el seu substitut favorit: vuit vots per a Cruyff , tres per a Beenhakker i dos per a De Mos.

«Koeman va transmetre el resultat a Michels, però la federació va elegir Beenhakker. ¿Per quins set sous? Senzillament era una vergonya». Aquesta elecció va enfurismar el vestidor. Holanda va caure contra Alemanya occidental a vuitens el dia de l’escopinada de Rijkaard a Völler. Anys més tard, Van Basten va descobrir que Michels ni tan sols va parlar amb Johan. «Temia que guanyés el Mundial i entelés el seu triomf de l’Eurocopa. Un sentiment humà d’allò més normal: l’enveja».

LA GUERRA AMB SACCHI

«Berlusconi va haver d’elegir entre ell o jo»

El Milan de Van Basten era el millor equip del món, però alguna cosa grinyolava. El golejador no era feliç amb Arrigo Sacchi. En una dissertació del tècnic, Marco va saltar: «Míster, vull deixar molt clara una cosa. Sempre dius que tenim tant èxit perquè hem treballat amb tu, però jo diria una cosa diferent. No hem guanyat tot el que hem guanyat gràcies a tu, sinó malgrat tu».

Es va fer un silenci sepulcral. «Sacchi em mirava com si li hagués clavat un punyal al cor. Totalment terroritzat». Berlusconi va haver d’elegir entre l’entrenador o la seva estrella. No ho va dubtar. L’amo es va presentar amb Fabio Capello. «Va resultar ser una jugada magistral. Algú que tornava a parlar sobretot de futbol. Algú que era directe».

EL COMIAT

«He perdut la meva vida. Assisteixo al meu funeral»

El 7 de desembre de 1992 la FIFA va reconèixer Van Basten com el millor del món amb els vots de 171 seleccionadors. Dies després va tornar a ser operat. Li van dir que estaria un mes de baixa i somiava continuar brillant a San Siro, però tot acabaria sent una quimera. Va marcar el seu últim gol l’abril a Ancona i el 26 de maig de 1993 va disputar el seu últim partit amb només 28 anys.

Notícies relacionades

«L’atzar va voler que la final d’aquesta Copa d’Europa se celebrés al mateix estadi on havia viscut un dels millors moments de la meva carrera: l’Olímpic de Munic. És increïble com de dolorosament irònica pot ser la vida. En aquest estadi es va encendre i es va apagar la meva estrella».

Va jugar infiltrat i el Milan va caure contra el Marsella (1-0). Un mes després es va casar amb Liesbeth, amb qui va tenir tres fills. El 18 d’agost de 1995 es va concretar el seu adeu amb un homenatge a San Siro davant 80.000 seguidors. «El futbol és la meva vida. He perdut la meva vida. Avui he mort com a futbolista. Avui assisteixo al meu propi funeral».

Temes:

Johan Cruyff