La resurrecció de Carolina Marín

Carolina Marín sempre ha sigut molt del Barça i assegura que, malgrat els molts disgustos que proporciona últimament, continua sent fidel al sentiment. «Això no es treu», explica a aquest diari per telèfon. No és la campiona de Huelva una persona que tendeixi a rendir-se davant els revessos de la vida. Ve d’una lesió que l’ha mantingut apartada dos anys de les pistes de bàdminton. Mesos després va perdre sobtadament el seu pare en un accident laboral. Tot això figura en un llibre de gènere autobiogràfic que acaba de publicar, ‘Puedo porque pienso que puedo’, títol que reforça la fortalesa de la seva arquitectura mental que ha exhibit al llarg de la seva carrera. Es competeix al més alt nivell amb el motor de la determinació, que empeny la destresa tècnica, i Marín es disposa a demostrar-ho de nou en la resurrecció esportiva que planeja per al 2021. Les seves perspectives, sense cap dubte, són millors que les blaugranes.

«Vull ser la millor de la història», va dir recentment la jugadora de Huelva, alliberada dels problemes causats per una greu ruptura de lligaments del genoll. Per a això, per tancar la discussió entre els experts, Marín es proposa aconseguir la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Tòquio i en el Mundial de Bàdminton que se celebrarà després a la seva terra natal, a Huelva. «Si aconsegueixo aquests dos objectius, crec que podré ser considerada la millor de tots els temps. Per això no em conformo amb cap plata. Vull or i or», respon a EL PERIÓDICO amb una ambició voluminosa que surt de la seva boca de la forma més natural. No sona atrevit, ni desproporcionat. Vol or i or com si diu que vol verdura i truita per sopar. Una cosa totalment a l’abast.

Les pedretes

L’any que ve es presenta per a Carolina Marín amb l’esperança d’una rutilant albada. Com per a tota la humanitat, és clar, però en el seu cas té un component de renaixement personal innegable. «M’han passat moltes coses en aquests dos últims anys», explica. «Vaig pensar que la lesió era el pitjor que podia passar-me en la vida i poc després va passar allò del meu pare. Són pedretes que et trobes pel camí i, tot i que en el meu cas han sigut una mica més grans, no hi ha més remei que superar-ho».

Ho supera perquè pot, perquè pensa que pot. «És un lema que porto amb mi. L’he utilitzat en moments complicats de la meva vida i durant situacions difícils en grans partits. M’ajuda a aixecar-me. Va sortir, ho vam forjar, amb el psicòleg que vaig tenir fa anys en una de les primeres sessions. I me l’he quedat per a mi per sempre», raona.

Tant li serveix el lema per remuntar un partit espinós com per donar títol a un llibre autobiogràfic en el qual narra les experiències d’una esportista de 27 anys, amb els seus èxits incontestables i les dificultats, i fins i tot tragèdia, sobrevingudes. Ho ha fet sense pudor, diu. «Potser el moment de reviure la mort del meu pare he sentit una mica aquest pudor. Són moments que et forgen com a persona. Escriure aquest llibre ha ajudat, el fet d’explicar-ho, de treure-ho fora, et proporciona un alliberament, i he pensat que a persones en la mateixa situació pot ajudar-les».

Marín treballa la seva resiliència psicològica en el dia a dia, en les set hores diàries d’entrenament, en les hores extres amb la seva psicòloga. «És un apartat en què treballo des de fa molts anys. Crec que ja és innat en mi. S’ha convertit en un punt fort i les rivals amb què m’enfronto ho saben».

Hores i hores d’entrenament en què les millores en el seu joc encara tenen lloc. De fet, remarca que la resistència mental sense un físic que acompanyi, sense una bona estratègia, serveix de poc. Ho sap bé després de la seva lesió. Quan va tornar a jugar fa uns mesos, no se sentia segura. Per les seqüeles psicològiques però sobretot per la inseguretat al trepitjar la pista. Ara se sent més preparada, assegura. I a principis de gener marxa cap a Tailàndia per inaugurar una temporada en què visualitza els èxits més grans.

Sort amb Tòquio

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

Carolina Marín és, de fet, una d’aquestes esportistes que s’ha beneficiat de l’insòlit ajornament dels Jocs Olímpics. Una cosa bona dins de tot el dolent del 2020. «És veritat, ho he pensat molt. M’ha anat molt bé en aquest sentit. He de ser de les poques per a qui ha tingut un impacte positiu», reconeix.

Tòquio està marcat com la primera de les dates crucials. Després vindrà el Mundial a casa seva, del 29 de novembre al 5 de desembre. Un Mundial a Andalusia d’un esport molt asiàtic. Una cita que la il·lusiona i la pressiona alhora. Però a hores d’ara la il·lusió predomina. La pressió ja se la sacsejarà. Perquè sap com fer-ho. Perquè pot.