El Futbol de Veritat

Diuen que la loteria és l’impost dels tontos, així que no tinc més remei que pagar-lo, així que abonar la meva quota anual és el que em correspon d’una manera conseqüent i legítima. En realitat la loteria em recorda una cosa més simple: el Nadal de quan era petit, que al seu torn és l’únic Nadal digne de dir-se Nadal de Veritat, amb nom i cognom. L’endemà del sorteig agafava la pàgina doble de resultats al diari i les paperetes de la família, i anava buscant els números per les interminables files. M’agradava, era un entreteniment antic i inofensiu, com anotar en una llibreta els gols que escoltava al Carrusel de la ràdio, o clavar-te les cantonades dels cromos als tous dels dits, un passatemps infantil i senzill. 

Allò de la loteria ho feia sempre a casa de la meva àvia Araceli perquè per Nadal anàvem a Saragossa, on encara viu la meitat de la meva família. A això d’ara no li puc dir Nadal, ja des d’abans del coronavirus: no hi ha viatge a la carretera, no hi ha parada en un bar per comprar un recopilatori de nadales, no hi ha desviació a l’arribar a la gran ciutat per veure els llums d’El Corte Inglés –que d’això a Castelló no en teníem–, no hi ha sopa a casa de la meva àvia perquè no hi ha àvia, no hi ha fotos de quan érem petits ni records de la mili del meu pare ni dels casaments dels meus oncles, i no fa falta que segueixi perquè ja enteneu el que us dic.

El Nadal de Veritat acaba quan deixes la taula dels petits i t’asseus a la dels grans. Allà encara no ho saps, però allà ja estàs perdut. Allà s’acaben les coses bones d’una forma més precisa i veraç que amb la majoria legal d’edat, el carnet de conduir o el selectiu. A la taula dels petits observava la capacitat infinita dels meus cosins per menjar gambes i llagostins, però jo gairebé no en menjava perquè em fa molta mandra pelar gambes i llagostins. Considero que l’esforç no compensa i em passa encara amb la majoria del marisc, però això no ho solc dir en públic per si tinc una nòvia gallega algun dia.

El futbol ens espera sempre

Notícies relacionades

El Barça goleja el Badalona i acaricia el campionat

"T’assassinaré, sé on vius"

El millor de casa de la meva àvia era una pilota de plàstic, una simple pilota groga. Estava sempre al paraigüer, al costat de la porta de l’entrada, sospito que va estar allà durant segles. La pilota anava perdent aire, però any rere any sobrevivia. La casa de l’àvia tenia a més un passadís llarguíssim, així que de vegades ens ajuntàvem quatre o cinc persones jugant allà partits, donant-nos calor en aquell corredor estret i fred.

Calculo que vaig jugar durant més de dues dècades en aquest passadís. Canviava jo, canviaven els altres i canviava tot excepte el paraigüer, la pilota i el passadís. Penso que aquesta és la virtut més gran del futbol i del nostre equip. També avui dia, en aquesta Lliga sense grades, en aquests mesos ximples que propicien el desinterès de molts seguidors que es cansen, que diuen que els costa veure futbol, que de vegades ni tan sols veuen els partits del seu equip. Que no els ve de gust i estan farts i avorrits, però no passa res, que ningú es preocupi perquè el futbol té els seus defectes, però ens espera sempre com un vell amic; el Futbol de Veritat, amb nom i cognom, el passatemps antic i senzill. I quan torna, a diferència del Nadal, disfrutar com un nen continua estant permès.