Armstrong i els més grans tramposos de la història de l'esport

«Quan la meva vida va prendre la direcció que va prendre em vaig dir ‘vagi on vagi la resta de la meva vida algú se m’acostarà i em dirà’: ‘que et follin’» Així comença el documental sobre Lance Armstrong, dividit en dues parts que Movistar emet aquest dimecres i dijous. Titulada ‘Lance’, tot i que publicitat com ‘The last Lance’ a roda de l’exitosa sèrie sobre l’última temporada dels Bulls de Michael Jordan, a la producció d’ESPN el ciclista texà explica amb detall com es va dopar des dels 21 anys per convertir-se en una icona mundial guanyant set Tours seguits. Armstrong recorda la primera vegada que li van dir «que et follin, puto trampós», una cosa que també han sentit alguna vegada altres artistes de l’engany. Tot i que no s’ha d’oblidar que el millor trampós és aquell a qui no aconsegueixen atrapar.

Lance Armstrong

De ser un exemple de superació a ser el sinònim del frau en l’esport. Si durant molt temps la primera cara que venia al cap al parlar de dopatge era la de Ben Johnson o Marion Jones, ara el rostre que més ràpidament s’associa és el de Lance Armstrong. «En certa manera, l’EPO és una substància segura, hi ha coses pitjors que et pots posar al cos», relata l’ídol caigut en el seu documental. El ciclista texà, que va guanyar el Tour set anys seguits, va confessar el 2013 en una entrevista amb Oprah Winfrey que tot ho havia aconseguit dopat fins a les celles.

Tonya Harding 

El món de l’esport ha donat grans rivalitats. Però Tonya Harding va decidir portar la que tenia amb Nancy Kerrigan un pas més enllà. El 1994, quan les dues arxienemigues es preparaven per a la classificació per als Jocs Olímpics de Lillehammer, un desconegut va colpejar amb una barra Kerrigan a la cama dreta per apartar-la de la competició. No li va trencar la cama, però no va poder patinar l’endemà. Harding va acabar guanyant el campionat i classificant-se en primer lloc per als Jocs. Però es va descobrir que l’atacant, Shane Stant, havia sigut contractat per l’exmarit de Harding, Jeff Gillooly. La justícia finalment va declarar Harding culpable d’obstaculitzar la investigació de l’incident. Va ser condemnada a tres anys de llibertat condicional, 500 hores de servei comunitari i una multa de 160.000 dòlars. L’Associació Nord-americana de Patinatge Artístic la va suspendre per a tota la vida, i la va desposseir del títol de campiona nacional. Molt recomanable ‘Yo, Tonya’, ‘biopic’ en què l’expatinadora intenta explicar la seva versió.

Fred Lorz

El primer gran trampós del que es té constància és Fred Lorz. Ho va fer en els Jocs de 1904, els tercers de l’era moderna, que es van celebrar a Saint Louis. En els primers Jocs que es disputaven al seu país, l’atleta nord-americà somiava a coronar-se campió en la prova reina, la marató. Però als 12 quilòmetres les seves cames van flaquejar. Quan anava a retirar-se, el seu preparador li va dir que pugés al cotxe, en el qual va recórrer els següents 18 quilòmetres. Després va sortir i va acabar la prova primer amb un temps de 3 hores i 13 minuts. Però de seguida es va veure el seu engany i va ser desqualificat després que diversos espectadors diguessin que no l’havien vist passar per allà (només competien 32 corredors i tan sols 14 van acabar la prova). Lorz va ser un pioner en aquesta martingala, que posteriorment diversos atletes seguirien. La més cèlebre, Rosie Ruiz, la corredora del metro. Va guanyar la marató de Boston el 1980 amb un temps d’escàndol, el tercer millor de tots els temps (2:31.56). Però de seguida hi va haver dubtes sobre aquest marca inaudita, que millorava ni més ni menys que en 25 minuts la que havia aconseguit sis mesos abans en la marató de Nova York, en què havia acabat onzena en categoria femenina. Es va descobrir que havia fet la mateixa trampa, recorrent sota terra la major part de la cursa, per la qual cosa també va ser desqualificada de la prova novaiorquesa.

Falsos paralímpics

Fer trampes sempre és moralment reprovable, però si hi ha un cas d’especial baixesa va ser el que va firmar la selecció espanyola de bàsquet en els Jocs Paralímpics del 2000. Després de conquerir l’or a Sidney, van haver de tornar les medalles després que es descobrís que només dos dels dotze integrants tenien discapacitat psíquica. Carlos Ribagorda, integrant de l’equip i periodista que va destapar l’engany a la revista ‘Capital’, va explicar que havia acceptat l’oferta de la federació per demostrar que la majoria dels integrants de l’equip no tenien cap tipus de discapacitat. Malgrat arribar a judici, l’únic condemnat dels 19 imputats va ser Fernando Martín Vicente, expresident de la Federació Espanyola d’Esports per a Discapacitats Intel·lectuals (FEDDI), que va haver de pagar una multa de 5.400 euros.

Boris Onistxenko

L’espasa de Boris Onistxenko semblava imbatible. Després d’aconseguir l’or olímpic per equips i la plata individual en pentatló modern el 1972, semblava ser en estat de gràcia en els Jocs de Mont-real. En cada estocada feia blanc, tot i que el rival ni ho notés. El britànic Adrian Parker, enutjat al veure com la llumeta vermella es disparava malgrat que Onistxenko no li havia ni fregat, va reclamar als jutges que revisessin l’arma del soviètic. La van revisar però no hi van trobar res estrany. En el següent combat, contra el també Jim Fox, es va descobrir l’argúcia: un interruptor permetia a Onistxenko aconseguir punts tot i que ni fregués el seu rival. Expulsat immediatament de l’equip olímpic, aquesta va ser l’estocada a la seva carrera.

Carlos Henrique Raposo

«Jo volia ser jugador, però no volia jugar». Així resumeix Carlos Henrique Raposo la seva increïble història. El futbolista fantasma, anomenat ‘el Kàiser’, explica que es va passar 20 anys de club en club enginyant-se-les per viure la vida de futbolista sense haver de jugar. La fascinant història és tan i tan rocambolesca que, la veritat, costa de creure. El seu relat té aires de pel·lícules com ‘Zelig’ (el fals documental de Woody Allen sobre un home camaleònic), ‘Atrapa’m si pots’ (on Di Caprio encarnava Frank Abagnale, un nano de 19 anys que es feia passar per pilot d’avió per disfrutar de la gran vida) o les aventures del ‘petit Nicolás’.

Notícies relacionades

L’Audiència no deslliura Rubiales del judici pel petó a Hermoso

Xavi ara vol continuar

Raposo, sempre a mig camí entre la mitja veritat i la mentida, explica que mai va voler ser jugador però que, com molts joves brasilers d’orígens humils, es va veure empès a seguir el camí més fàcil per sortir de la pobresa. «El seu únic problema era la pilota», assegurava Ricardo Rocha. «Deia que era davanter, però era un davanter tan complet que mai va marcar, mai va fer una assistència de gol. Sempre deia que estava lesionat –comenta l’exjugador del Madrid–. Quan la pilota estava a l’esquerra, ell se n’anava a la dreta, i la inversa. No tenia talent per jugar, però era molt, molt bona persona. Tothom l’estimava molt». El seu fort, com confirmava Rocha, eren les relacions personals. Contactes que va explotar i va estirar al màxim per jugar –més ben dit, per no jugar– en diferents clubs.

En aquells anys 80 sense internet, amb pocs partits televisats i menys vídeos dels jugadors, el boca-orella tenia molt més pes. I que estrelles de l’època com Renato Gaúcho t’apadrinessin t’obria moltes portes. Format en les categories inferiors del Botafogo, Raposo assegura que les lloances d’amics futbolistes i periodistes el van ajudar a fitxar, entre altres equips, pel Flamengo, el Puebla de Mèxic, El Paso dels EUA, el Fluminense, el Vasco da Gama, el Botafogo, l’Amèrica, el Palmeiras i el Bangú. ‘El Kàiser’ també afirma que va formar part de la plantilla de l’Independiente de Avellaneda i l’Ajaccio, tot i que en aquests dos casos sigui fals. A la resta d’equips feia la mateixa jugada: firmava un contracte de prova per pocs mesos i en el primer entrenament que podia fingia una lesió. Com que tampoc hi havia ressonàncies gaire acurades, podia estirar la bola. Els interessats en aquesta fascinant història no s’han de perdre el documental ‘Kaiser. El mejor futbolista que nunca jugó un partido’.