11 d’ag 2020

Anar al contingut

BARRACA I TANGANA

Cap enlloc

De vegades penso què perseguim amb el futbol i què perseguim per allà

Enrique Ballester

Cap enlloc

Alberto Estevez

A sisè o setè vam anar de viatge d’estudis a Port Aventura i a l’arribar al parc ens va faltar temps per pujar al Dragon Khan, que era la millor atracció llavors el Dragon Khan, aquesta muntanya russa exòtica i monumental. Al baixar, amb les cames tremolant, marejat i aguantant el vòmit, vaig jurar que mai més, que això no era per a mi, que quina tonteria pagar per patir així. Ha de ser l’única promesa que he aconseguit complir.

No estem per patir, no estem per pagar per patir, no estem per patir llevat que ens paguin prou per patir. En cada partit important i ajustat del meu equip, quan miro el marcador i és el minut 80, em juro que mai més, que quina tonteria pagar per patir així. Em juro que deixo el futbol, que no compensa, que en aquell moment podria estar estirat en una hamaca amb els meus fills, jo què sé, teòricament feliç, tranquil i coses així. Després acaba el partit i se m’oblida fins al següent minut 80, que em pregunto una altra vegada com soc tan idiota per reincidir, i em juro que mai més, tot i que en el fons sàpiga que és una cosa que ni puc ni podré remeiar mai.

De vegades penso què perseguim amb el futbol i què perseguim per allà. Ahir a la nit vam acabar en una cocteleria nova pròxima a casa, vaig demanar un còctel anomenat ‘puñetaço’ i ara mateix puc assegurar que fa honor al seu nom, que dona el que promet, el ‘puñetaço’, la meva enhorabona al que va posar nom al ‘puñetaço’. Ara mateix em juro que mai més, per descomptat, que quina tonteria pagar per patir, que no hi ha cap necessitat de cruixir així. Però ho fem sense fi: seguint una línia brillant i fugaç cremem milers de nits entre la diversió i el penediment. I ni tan sols veiem una meta, ni la intuïm, és simplement un llarg camí. El nostre equip i el ‘puñetaço’ de torn són excuses eficaces per perseguir el no-res mentre ens sentim vius.

Lliçons acumulades

El viatge cap enlloc del futbol té algun sentit perquè és entretingut. S’aprenen coses al voltant del futbol. Fa massa temps que no veig sortir un ultra amb un pernil sota del braç en una àrea de servei, i hauria de tornar a veure-ho aviat perquè a estones estic temptat de confiar en l’ésser humà.

S’acumulen les lliçons amb el futbol. Si algú us diu que no valeu per al que feu, recordeu que a Benzema fins fa res li deien Benzemalo. Segurament continuareu sense valer, però almenys estareu distrets pensant-ho durant una estona.

Emergeixen escenes inspiradores gràcies al futbol. Soc reincident en allò d’enganyar-me a mi mateix: ahir a la nit se’m va oblidar explicar que amb el reglament a la mà la parada de Ter Stegen en el penal contra l’Atleti  és il·legal, perquè no pots utilitzar un reglament per parar un penal, però a canvi vam parlar d’un partit a juvenils, que em vaig emportar els apunts amb gran optimisme, convençut que estudiaria a la tornada a l’autobús de l’equip.

El pare d’un company em va veure pujar amb el feix de folis, em va mirar amb afilat menyspreu i em va dir ‘estudia, estudia molt que et farà falta, que amb el partit que has fet, oblida’t de ser futbolista’.