Els corredors tornen a l'asfalt amb ganes, prudència i algun temor

Ja han passat cinquanta dies des de l’última vegada que es van calçar les vambes i van sortir a cremar sola sobre l’asfalt, com es diu en l’argot. Són gairebé dos mesos esperant amb candeletes la jornada d’aquest dissabte, el dia decidit pel Govern perquè els corredors puguin tornar a fer el que més els agrada i que l’estat d’alarma també havia prohibit: córrer.

Hi ha ganes, moltes ganes. Prudència. I algun temor.

«Per descomptat que tinc moltes ganes de sortir a córrer, fa molt temps que no podem fer-ho i això ens ajudarà a sentir-nos millor, a desconnectar i a començar a sentir una mica més de llibertat,» assenyala Cisca Pons, una dels milers d’atletes amateurs que demà tornaran a trotar per Barcelona.

«Però també temo que demà surti tothom, també aquells que no van córrer mai, perquè és l’únic que es permet fer. Això significarà moltes lesions», afegeix aquesta economista de professió, que durant aquest temps ha muntat el rodet a la seva bicicleta i, com molts, ha pedalat per no enfilar-se per les parets.

Les ganes i la sospita són generalitzades entre els corredors habituals, uns tres milions a tot l’Estat, segons els càlculs. La llibertat, en canvi, no és il·limitada.

Les franges

El Govern ha establert dues franges horàries per sortir a córrer, caminar amb bicicleta o practicar qualsevol altre esport que no requereixi una instal·lació: de 6 a 10 del matí i de 8 del vespre a 11 de la nit. No es podrà sortir del municipi i la pràctica haurà de ser individual.

«Escalar-ho i que ens divideixin per franges em sembla bé perquè no ens aglomerem. Els horaris que han establert també em semblen correctes i, si n’haguessin posat d’altres, també. Cal adaptar-se i comportar-se. El que no pot ser és el que va passar quan van deixar sortir els nens», assegura a EL PERIÓDICO Fernando Rosa, un altre dels corredors que demà sortirà «uns tres quarts d’hora» a posar les cames en moviment per la costa barcelonina.

Després de gairebé dos mesos de rodet i d’exercicis de reforç general a casa, diu haver-se quedat tan xuclat com Martín Fiz a Göteborg el 1995. Ha disfrutat el seu temps de tancament i no ha sentit ansietat per no poder córrer. Està en bona forma, però sap el que implica córrer. És fisioterapeuta.

«Demà i aquests primers dies, molts sortiran com cavalls desbocats i d’altres es posaran a córrer sense haver-ho fet mai abans. I això és fatal. El cos no està preparat», avisa Fernando Rosa que, afectat per un erto, encara no ha pogut tornar a la feina.

Quan el centre en què treballa reobri, sospita que tindrà bastants més pacients dels habituals. «Jo sé que els que som corredors respectarem l’establert. També, que altra gent s’aprofitarà de la circumstància», apunta a EL PERIÓDICO Xavi Expósito, atleta amateur i director esportiu de La Sansi a Girona.

Doble sessió

Des que es va decretar el confinament a causa del coronavirus, els nois del grup amb què s’entrena han treballat a casa en doble sessió diària: una de càrdio sobre la bici estàtica o el rodet i una altra de força o de càrrega. «Nosaltres ens hem preparat per arribar a la meta d’aquest confinament, hem vençut la nostra marató més dura i ara ens preparem per a una altra marató, la de veritat, la que ens agrada i en què correm i disfrutem», il·lustra Expósito, operari d’una fàbrica afectat també per un erto.

«Hem de ser conseqüents i prudents. Comencem una pretemporada que pot durar uns dos o tres mesos, segons com vagin les coses, i cal evitar lesions», continua, a l’espera encara que el Butlletí Oficial de l’Estat confirmi que no hi haurà limitació de temps per córrer dins de les franges horàries.

Notícies relacionades

El Barça debuta a Mallorca i obre el Camp Nou al setembre

Anar menjat al Camp Nou

Entre els qui viuen en municipis de menys de 5.000 habitants, aquest dubte ni es va plantejar: allà no regeixen les franges horàries, la llibertat és total. «I, tot i així, demà faré com a màxim una mitja hora, si és que no m’espero a diumenge», diu Diego Yáñez.

Viu a Cospeito, un municipi de la Terra Chá de Lugo que s’acosta als 4.500 habitants. La població és dispersa, el camp, abundant. És més probable creuar-se amb animals que amb un altre corredor.  «No s’ha de forçar. Sortim de molt temps de més inactivitat del que és habitual i el cos ho nota. Jo ho noto especialment quan arribo de la feina: estic molt més cansat que quan surto a córrer, llavors torno a casa encara fresc», acaba, content de poder tornar a fer-ho.