El millor de cadascú

La setmana passada vaig escriure sobre el Football Manager i algun entrenador va respondre. Per al·lusions, ho aclareixo. Per descomptat que sé que jugar al Football Manager a l’ordinador no és el mateix que ser entrenador de futbol en la vida real. Ser entrenador és molt més fàcil.

Hi ha qui diu que el confinament, com el futbol, treu el millor de cadascú. A estones hi estic d’acord, a estones penso que treu el millor de cadascú i s’ho emporta a un altre costat. Cada dia que passa s’assemblen més. El futbol que jo he conegut i el confinament a hores d’ara tenen poc de viure i molt de patir: són exercicis purs de supervivència. En pocs llocs, per no dir-ne cap, he patit tant i tan de continu com en un camp de futbol, així que d’alguna manera estem habituats a demanar l’hora, a girar el coll cap al marcador després de cada jugada i a desitjar que l’àrbitre xiuli el final una vegada per sempre.

Un perill que ve, ara que no sortim d’aquestes aigües estancades, és idealitzar i sobrevalorar el passat. Reviso les meves notes de fa mes i mig i surt com surt el passat. Amb poca altura sobrevola el passat. No poden les meves notes desmitificar més el passat. Si H&M fes un equip de futbol seria la Reial Societat, i el Getafe seria Bershka, aquestes coses apuntava fa un mes i mig, o que Giovani dos Santos era la banda tribut de Ronaldinho, o que Chidozie Awaziem, el del Leganés, en realitat tenia un nom molt més senzill, però quan els seus pares van ser a Nigèria al registre, al funcionari li va caure un cafè sobre el teclat i llavors es va imposar el caos i la confusió i, com que l’home s’estava cremant els dits, es va quedar amb aquest nom, doncs, Chidozie Awaziem.

La Banda Tributo

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Segons les meves notes, a més, el futbol s’estava convertint en el waterpolo perquè ja ningú sabíem què era i què no era penal. Ja era més rendible xutar buscant la mà en l’àrea que buscant el gol. Ja s’estava instal·lant en l’imaginari un moment del més pervers, quan el teu equip generava un atac després d’una situació de dubte arbitral, i gairebé desitjaves que no acabés en gol per si després l’anul·lava el videoarbitratge, per evitar la mandra de la bastida del VAR. També se’m va ocórrer aquells dies formar un grup que es digués La Banda Tributo perquè després d’altres muntessin la banda tribut a La Banda Tributo. Això va ser el millor que se’m va ocórrer en tota una setmana, i aquí es pugui fer lliscar que en un parell de mesos compleixo 37 anys. Llavors encara es necessitaven excuses per no quedar i jo volia tenir també un grup per poder dir sempre «hi aniria, de debò que hi aniria, però no puc, tinc assaig». Llavors era llavors i ara és ara.

Ara, en el fons i a estones, un s’atipa i pensa que tant de bo torni el futbol i acabi la Lliga, que facin el que sigui però que ho juguin aviat tot. Que tant de bo patir per guanyar, per no baixar o per pujar, tot i que sigui per televisió i sense gent als estadis. I et sents una mica malament, per ser tan cutre, egoista i frívol, però t’excuses en el confinament, assumpte simple, ja se sap: treu el millor de cadascú i s’ho emporta a un altre costat.