Futbol, caiguda i buit

Fa tot just un mes vaig escriure un article en aquesta mateixa cantonada. Afirmava que en la vida, realment, no sol passar molt, que en general mai passa res de debò transcendental, que morim orfes de grans esdeveniments. Ho vaig escriure fa només un mes i ja ho puc llençar a les escombraries, coronavirus mitjançant, ja puc dipositar-ho amb mim al contenidor aquell, just on vaig deixar els meus sublims vaticinis sobre Marko Marin, Diego León i Bojan Krkic.

Espero no ser l’únic amb tares pel confinament. Em disperso, em costa concentrar-me, em comencen a fer mal músculs i ossos que no sabia que tenia. Treballo a distància, acumulo llacunes i temps morts. Només em falta engreixar una mica més, jugar de lateral i perdre la congruència al cabell per ser ja del tot Marcelo. Superem les dues setmanes i ens queda mínim un mes amb això. Ho portem bé: el meu fill té tres anys, ja l’hi sua tot i ha aparegut avui vestit de Pare Noel; la meva filla en té vuit i pregunta si arribarà a ser «dona»; la meva dona no recordo quants anys té, però em va preguntar per Whatsapp, des de l’habitació contigua, si al seu dia ens vam casar en règim de guanys. Alguna cosa trama, per descomptat.

Sigui com fos, estic descobrint coses amb el confinament. No sabia que la ficció estava tan sobrevalorada, però ho estava, com la Nit de Cap d’Any, el teletreball o el sexe a la dutxa. No sabia tampoc que tenia tanta roba, no sabia que tenia tant menjar, no sabia que estava en tants grups de Whatsapp, no sabia que tenia tants fills i no sabia que la meva estabilitat mental depenia tant del futbol.

Aclaparador buit

Notícies relacionades

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

La falta de futbol ha despullat moltes de les nostres carències. Així ho sento. No és que la competició fos per si mateix meravellosa, però aportava una coherència salvadora al calendari de les nostres vides. Injectava una dosi de cosmos en el nostre descurat caos. Vull dir, podies viure de nit o de dia, podies aplicar-te en l’estudi o deixar d’anar a classe, podies trobar o perdre parella, podies cremar els bars o quedar-te un temps reclòs, podies fer el que fos que el futbol t’esperava, no fallava mai i seguia el seu camí. Podies ser tu un desastre absolut, podies descarrilar, però la Lliga ens omplia i reconduïa, i evitava això que ara s’insinua i creix, un aclaparador buit. Era una xarxa de seguretat, sense la qual un surt aquests dies amb vertigen a l’abisme, provant d’endevinar què ens passarà. Com si ajornats els tornejos i eliminada aquesta certesa del gol, que va ser sovint gairebé l’única, les altres coses encara perdessin més sentit.

Quan acabi aquesta caiguda i comenci la recuperació, el futbol haurà d’aportar el seu. No em refereixo tant a la crisi sanitària, ni a l’econòmica, que potser també, sinó al dany col·lateral de l’anímica. Per a això estaran els nostres equips, per tornar certeses, per ajudar que cada poble i cada país recuperi l’autoestima i per saltar una altra vegada del jo al nosaltres. Per pensar una altra vegada que en realitat mai passa res de veres transcendental i per rubricar la tornada a la normalitat, si és que existeix això encara.