Sud-àfrica destrossa Anglaterra i guanya el Mundial de rugbi

A partir de diumenge, el món tornarà a ser una mica més rodó. Deixarà en el record un planeta ovalat que ha girat durant un mes i mig al compàs del rugbi des del Japó. I el món recordarà, a partir d’ara, els noms de Faf de Klerk, Handré Pollard, Mazole Mapimpi i Cheslin Kolbe, a qui anomenen la formiga atòmica, per la seva petitesa i per la seva velocitat, la que va quedar plasmada aquest dissabte a l’assaig definitiu de Sud-àfrica (triomf davant d’Anglaterra per 32-12), la selecció que s’ha proclamat per tercera vegada en la història campiona del món de rugbi, per a més glòria d’un Nelson Mandela que, de segur, es va haver de sentir molt orgullós dels Springboks, que amb orgull i satisfacció van aixecar la Copa Webb Ellis –en honor a l’inventor d’aquest esport– en la nit de Yokohama.

A Anglaterra, al derrotat 15 de la Rosa, se l’esperava, se l’esperava com els grans favorits, com els que s’havien atrevit, amb poder i grans mèrits, a derrotar els All Blacks en la semifinal. Si el mateix món espera, no amb alegria, un ‘brexit’ que mai arriba per a més fortuna europea, també esperava el potent joc anglès, el que va deixar sense arguments els Springboks. Però a Anglaterra ni se la va veure, ni va aparèixer, a no ser una selecció que va sucumbir al llarg de 80 minuts davant de l’extraordinari poder físic dels sud-africans, els mateixos que van deixar sense arguments els seus rivals, els que no deixaven pensar, els que s’anteposaven a qualsevol decisió anglesa i els que destrossaven una vegada i una altra els seus contrincants a base de cops de càstig per obra i gràciad’Handré Pollard.

Sense temps per pensar

Anglaterra no podia pensar. Anglaterra provava de resistir i de reaccionar. Però sempre es trobava davant els resistents Springboks, una selecció que no només són un 15 totpoderós, sinó un símbol per la llibertat i la igualtat dels pobles, més enllà de les fronteres, en què no compten les races ni les llengües, l’equip que gràcies a Mandela, el 1995, en el primer triomf sud-africà, va aixecar tot un país; o més ben dit, va unificar Sud-àfrica per aparcar l’absurd apartheid.

Notícies relacionades

La segona i exitosa pell que cus Flick al Barça

Flick s’entossudeix que Gavi vagi al Mundial

Van guanyar Anglaterra. Es van entregar a la intel·ligència d’un altre petit gran home sud-africà, Fak de Klerk, el noi ros de només cent setanta centímetres, però valent, el jugador que no s’acovardeix davant dels ‘grassos’, potser el més ‘futboler’ entre els protagonistes de la final, el que cometia faltes i el que parlava potser més del compte amb l’àrbitre, un francès d’origen aragonès, Jerome Garcés, net de republicans d’Osca que van fugir a França després de la guerra civil espanyola.

Poder i força física

La guerra de Yokohama, la ciutat japonesa que va acollir la final del Mundial, va ser un combat de força física, brutal però noble, un duel dominat pels penals, per la tècnica de Polland en les transformacions –tant era, des de qualsevol lloc del camp– on només hi va haver dos assajos, tots dos pel costat sud-africà i en la segona part, gràcies a Mapimpi i Kolbe. Sud-àfrica ja pot presumir de ser tricampiona en aquest món tan ovalat. Els Springboks són poderosos, enormes, però sobretot feliços, i el rugbi un art per a ells.