Anar al contingut

OPEN DELS EUA

Serena, tan a prop i tan lluny

El 24è títol gran i el rècord de Court continuen eludint Williams, derrotada a Nova York per la jove Andreescu

A punt de fer 38 anys i mare des d'en fa dos, la nord-americana admet la «frustració» per la sequera des del seu retorn

Idoya Noain

Serena, tan a prop i tan lluny

Adam Hunger

A ‘Volver’, la veu de Carlos Gardel va fer eterna la idea que 20 anys no són res, però per posar avui una banda sonora a la història de Serena Williams és més apropiat recórrer a un altre dels tangos del geni, ‘Mi noche triste’, que parla de somnis abrasadors i miralls entelats.

Dissabte, quan la tennista nord-americana va sortir a la pista Arthur Ashe en la que era la seva trenta-tresena final d’un gran, la desena a Nova York, la quarta des que va tornar a les pistes després de donar a llum a la seva filla Olympia el 2017 i gairebé perdre la vida després del part, el somni de tornar a dalt de tot, de tornar a guanyar un Grand Slam, de fer-ho al mateix lloc on va aconseguir el primer fa exactament dues dècades i, amb això, igualar el rècord de 24 de Margaret Court, va quedar reduït a cendres. I només van quedar restes davant el foc incontestable del 6-3 i 7-5 de Bianca Andreescu, una jugadora de només 19 anys (dos més dels que tenia Williams l’11 de setembre de 1999 en què va començar tot) i amb una empenta, talent, intensitat i determinació que ben bé podrien ser el reflex del seu propi passat.

Millor ja no és suficient

Serena no va poder fer res davant de l’empenta de la canadenca, excepte lluitar al segon set per evitar un marcador encara més demolidor. Els 100 minuts van ser, i ho reconeixia, el seu «pitjor partit en tot el torneig», una competició en què havia donat mostres de la seva millor forma i domini des del seu retorn a les pistes i en què només havia cedit un set en els sis partits previs.

Dissabte va estar millor que a la seva primera final després d’aquest retorn, l’any passat a Wimbledon, quan va caure derrotada davant Angelique Kerber. Va estar millor, també, que a l’anterior final a Nova York, on va convertir un partit que se li escapava davant Naomi Osaka en un espectacle indignant i vergonyós d’antiesportivitat, arrogància i divisme. I sens dubte va estar millor que a l’última edició de Wimbledon, on Simona Halep la va escombrar per 6-2 i 6-2... Però millor que ella mateixa ja no és suficient.

A Williams dissabte només li quedava el càstig d’haver mostrat un nivell de tennis «inexcusable» (amb només un 44% de primers serveis i 33 errors no forçats) davant una jugadora que, va reconèixer, «mereixia el títol». Com a «únic consol», la consciència que «podia haver jugat millor, podia haver fet més, podia haver sigut més Serena». Perquè, segons ella, parlant de si mateixa en tercera persona, «Serena no va aparèixer».

La nova Serena

El problema de Williams és que, potser, sí ho va fer. Però ara Serena és una dona a punt de fer 38 anys, amb el cos i la vida alterats no només per l’edat sinó també per les exigències físiques i mentals de la maternitat. I tot i que unes altres tres tennistes abans que ella (Court, Evonne Goolagong i Kim Clijsters) van guanyar després de convertir-se en mares, totes van parir abans de fer 30 anys i cap va tornar a dalt de tot amb més de 31.

S’enfronta, a més, a un camp minat de rivals més joves (i joveníssimes) amb prou tennis per donar el relleu. A les seves quatre últimes finals grans, com a exemple dels nous reptes, no ha aconseguit guanyar cap set. I així com en les seves 25 primeres lluites per un ‘major’ només va caure quatre vegades, en les vuit últimes només n’ha guanyat dos, aixecant el títol per última vegada el gener del 2017 a Austràlia.

És inevitable que molts ja estiguin pensant en el llegat, transcendental i innegable, que Williams té a la seva esquena, la inspiració que ha sigut i és per a desenes de jugadores de tot el món i, en especial, per a les joves negres dels Estats Units. Molts dubten si aconseguirà igualar, per no parlar de superar, la marca de Court, tot i que en el món del tennis figures com Billie Jean King desitgen i fins i tot «resen» perquè Williams deixi la septuagenària, una religiosa ultraconservadora amb posicions homòfobes, sense l’altaveu que li dona el rècord.

Williams, mentrestant, assegura «no estar necessàriament perseguint un rècord». I la meta, almenys segons les seves últimes declaracions, és una altra. «Continuo aquí, fent el que puc, intentant guanyar Grand Slams (...) I he de continuar intentant-ho si he seguir sent una jugadora professional, i he de continuar lluitant per això».

La imatge que li torna el mirall de partits com la final de dissabte, no obstant, li recorda les dificultats, cada vegada més grans. I reconeix una cosa «superfrustrant»: «Estic tan, tan, tan a prop i, alhora, tan lluny».