Griezmann dirigeix la golejada del Barça davant del Betis (5-2)

Tan convençut estava de triomfar al Barça, després de la negativa que li va deixar en mal lloc davant dels culers, que va preparar la celebració del primer gol que marcaria al Camp Nou. La va presentar al segon, perquè es va estrenar a la porteria contrària. Antoine Griezmann va anotar davant de la grada més efervescent i incondicional (la de la Diagonal) i es va dirigir a una cantonada per tirar-se a sobre un núvol de confeti que algú li guardava.

Amb el peu esquerre van entrar Griezmann i el Barça a casa, amb una golejada sobre el Betis que l’any passat s’havia exhibit en un altre festivaler duel amb set gols, repartits de forma molt diferent. Amb el peu esquerre van anotar els blaugrana els quatre primers que li van permetre aixecar el 0-1 que amenaçava un final més ombrívol.  

De Suárez i de Messi

Assenyalat per omissió a Bilbao per Valverde, Griezmann es va assenyalar a si mateix a Barcelona amb una reacció, ni més ni menys, del que s’espera d’un esportista de cap a peus. Va exercir de davanter centre al lloc de Luis Suárez, però va exercir part de les funcions de Leo Messi, movent-se pel front d’atac i generant joc i espais. Es va comportar com un líder, obligat pel preu i, ahir, per les absències. 

Era l’únic davanter amb cara i ulls, dit sigui amb tots els respectes, acompanyat per Rafinha –el primer que va activar a tots– i per Carles Pérez, l’últim que es va deixar anar. L’absència dels cinc davanters de l’any passat va derivar en un vendaval de frescor tan aclaparador que va dissipar la falta d’ofici dels seus integrants. Fora esperava Ansu Fati, el xaval de 16 anys que esperava una oportunitat a la recambra, i que només es donaria amb el resultat encarrilat. Amb la innocència de l’adolescent que es veu de cop en la gespa del Camp Nou per a un partit oficial, va mirar l’escalfament i va començar a fer-se a la idea del que podia passar. I va passar. 

Reconversió amb formalitat

Sense porter (Joel Robles va ser expulsat) ni davanter centre (Borja Iglesias) es va presentar el Betis, en plena reconversió ideològica després del pas de Quique Setién. Rubi no camina gaire lluny en els seus plantejaments, tot i que és més formal des del punt de vista estètic. Amb el 4-2-3-1 es va plantar una mica a veure-les venir. Va pensar més en les 14 derrotes encaixades en 15 partits com a rival del Barça que en la possibilitat que l’onze de Valverde comparegués dubitatiu. 

No ho va fer en absolut. Decidit a clavar l’ullal al visitant, va sortir il·lusionat i agressiu amb una alta velocitat de pilota que es va frenar en sec amb el gol del Betis. Hi va haver un abans i un després molt clar. El dit a la nafra de San Mamés va suposar la badada de Fekir, tot i que no hi havia motius per sentir-se derrotista. El Barça dominava amb claredat (¡la pèrdua del 0-1 va poder ser per un excés de confiança!) i hi havia hora i quart per davant de temps. 

L’apagada de Fekir

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

Però els prometedors inicis de Griezmann com a fals davanter centre, amb tota la mobilitat que no va tenir a Bilbao i li exigia Valverde –una opció al lloc de Luis Suárez interessant i explorable– es van interrompre. L’apagada va ser col·lectiva. Amb apuntar que Sergi Roberto va passar a ser el més decidit dels blaugrana està tot dit. De les botes del nou interior dret (nou perquè ha enderrocat Rakitic, suplent una altra vegada) va néixer el gol de l’empat. Precisament de Griezmann. Precisament per tirar el francès un desmarcatge vertical per anar a buscar una pilota a l’espai buit. 

El gol va regenerar els blaugrana més que el descans. El primer i, sobretot, el segon. Del no-res es va treure Griezmann de la màniga (com Messi) el gol de la tranquil·litat. El Barça va repetir el quart d’hora del primer temps, però encertant cada vegada a porteria. Arturo Vidal, que havia sortit a escalfar amb el 0-1, va entrar amb el 4-1. Ja no va ser el revulsiu, sinó un simple recanvi per a Busquets.