Alonso guanya les 24 Hores de Le Mans i aconsegueix el Mundial de Resistència

Le Mans té una cosa especial. Els seus gairebé 100 anys d’història estan plens d’històries com la d’aquesta edició. Dos cotxes, dues tripulacions, dos Toyota lluitant durant 24 hores amb diferències entorn d’un minut. I quan tot semblava destinat a la victòria del número set, pilotat per Mike Conway, Kamui Kobayashi i José María López, una punxada mentre pilotava l’argentí en l’última hora va entregar la victòria al número vuit, de Sebastian Buemi, Kazuki Nakajima i Fernando Alonso, que tanquen una temporada rodona: dues victòries en la icònica carrera i el títol del Mundial de Resistència.

Tot just havia transcorregut una hora de competició en el rapidíssim traçat de Sarthe, quan el Toyota número vuit, que va començar pilotant Sebastian Buemi, perdia mig segon en les rectes respecte al número set, que va engegar amb Mike Conway al volant. Fernando Alonso es va acostar al mur per discutir amb els enginyers. “El cotxe ha perdut velocitat punta des del ‘warm-up’ d’aquest matí. No tenim el seu ritme, sembla que anem en una altra categoria. No hi ha res a fer”, va insistir després del seu primer relleu, sobre dos quarts de vuit de la tarda.

I, sí, al final, la victòria

L’asturià havia visualitzat el que serien les 24 hores de carrera a Le Mans. Ni el canvi de pilots, ni la nit, ni les variacions de temperatura canviaven el panorama, que es va agreujar amb un problema a la porta del seu cotxe durant el seu relleu. “Sembla impossible ara mateix, però això són les 24 Hores i sempre pot passar alguna cosa al final”, afegia l’asturià des de la seva experiència però sense gaire convicció.

I el cotxe número set, que amb prou feines havia tingut problemes en tota la nit, que havia disfrutat de més sort en els règims de banderes i cotxes de seguretat, el cotxe que corria bastant més en la recta, va punxar en en l’últim moment, quan pilotava “Pechito” López, la baula més feble dels sis pilots de Toyota.

Alonso diu adeu així a la seva experiència de la millor manera possible. Va afrontar sense saber gaire bé què passaria en una temporada extrallarga  (un any natural), i la va resoldre en gran, amb dues victòries en les mítiques 24 Hores de Le Mans i un Mundial de Resistència a afegir als de Fórmula 1, una cosa que no havia aconseguit ningú fins ara. Les 24 Hores de Daytona, amb un altre cotxe –Cadillac–, i un altre campionat diferent –IMSA– ajuden encara més a oblidar el fiasco en les 500 Milles d’Indianapolis, on tornarà per completar la Triple Corona. 

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

L’asturià ha guanyat en les seves primeres compareixences a Le Mans, una cosa que no passava des que el 1928 i el 1929 el britànic Woolf Barnato va guanyar la sisena i setena edició d’aquesta llegendària carrera al volant d’un Bentley. I, sobretot, ha recuperat el sabor de conquerir un títol 13 anys després amb la sensació que és un dels millors en qualsevol disciplina amb un temps d’adaptació rècord.

RespondreReenviar