Cavaller de l'ordre de l'Imperi britànic

Ho sabíem. Teníem la certesa que aquesta seria la temporada del futbol anglès. ¿O potser creuen que aquesta és una secció capritxosa que va sorgir del no-res? Les coses no es fan així a EL PERIÓDICO. Darrere ‘El toc anglès’ hi havia anticipació, intuïció i, per descomptat, molt i una mica més de cunyadisme futbolístic. Estàvem convençuts que aquest era l’any en què els títols europeus tornarien a la casa on va néixer aquest esport.

El 1996, el grup musical The Lightning Seeds va compondre, amb motiu de l’Eurocopa que es va celebrar a Anglaterra, la cançó ‘Tree Lions’ (‘Tres lleons’), més coneguda com a ‘Football coming home’ (‘El futbol ve a casa’).  Vint-i-tres anys després, les finals de Champions –Tottenham vs Liverpool– i UEFA –Arsenal vs Chelsea– certifiquen l’excel·lent moment del futbol anglès, coronat a més amb un espectacular duel a la Premier que ha durat fins a l’últim minut entre els equips de Kloop i Guardiola. Sí, el futbol ha tornat a casa.

Ara que tot es pot mesurar, s’hauria de determinar quina ha sigut l’aportació d’aquesta crònica dominical en primera persona als èxits esportius dels equips anglesos. Al cap i a la fi, tothom sap que la mirada de l’observador altera la realitat. ¿I si fossin aquestes línies l’aleteig de la papallona que ha provocat un tsunami futbolístic? És pretenciós, ho sé. Però és el costum.

De vegades somio que escalfo a la banda del Camp Nou i queGuardiola em crida quan per fi ha decidit el canvi. “Martí, ¿com estàs?” em pregunta. La meva resposta és la mateixa cada vegada que el somni es repeteix, i ho fa sovint: “No gaire bé, Míster, però si em necessites ho donaré tot”. Després salto al camp, remato un córner ja sense alè per culpa del tabac, els anys i els quilos i salvo l’equip.

Ara, amb l’eufòria, estic donant forma a un somni nou que doni varietat a les meves fantasies nocturnes. Rebo una trucada de Buckingham Palace i m’anuncien que Sa Majestat vol parlar amb mi. “Senyor Martí, el distingirem nomenant-lo Cavaller de l’Orde de l’Imperi Britànic”, diu la reina molt educada i amb un accent immillorable. I jo, sense alterar-me, contesto així: “Moltes gràcies, accepto encantat. Crec que és merescut”.

Després, en una reunió amb altres cavallers d’aquest club tan distingit, Mick Jagger i jo, agafats per les espatlles i envalentits per unes pintes d’Ale, fem burla de Ringo Starr i Paul McCartney, que ploren en un racó. No perquè siguin de Liverpool (¡com hem d’odiar els vermells –no es confonguin amb la política– durant una llarga temporada!), sinó per tota la melassa infantiloide que van compondre al seu dia.

Toquem el dos

Notícies relacionades

«Com ens ho creguem, ens donarem una hòstia de nassos», aquest és Manolo González

El 15è de Florentino espera la trucada

Amb el punt final a la temporada es van acabar les anècdotes londinenques, els equívocs amb la llengua i els passejos enlloc i a tot arreu. Passem de les pintes a les canyes i del Sainsbury’s al Bonpreu.

Toquem el dos amb la música del futbol. ‘Well, we're all football crazy and it’s plain to see. That were all so happy, like one big family’ (‘Som tots uns fanàtics del futbol i es veu fàcilment. Som tan feliços com una gran família’).És de la cançó World Cup Willie de Lonnie Donegan que va acompanyar els anglesos en el seu Mundial de 1966. Queda molt lluny, però és un xiulet final immillorable. El futbol ha tornat a casa, jo també.