La fuga periquita: examen a la crisi social de l'Espanyol

El pròxim 2 d’agost es compliran 10 anys de l’estrena del fascinant RCDE Stadium. L’Espanyol va inaugurar la seva nova casa a Cornellà davant del Liverpool en una càlida nit de sentiment periquito (3-0). Gairebé 40.000 persones van disfrutar d’una golejada que va obrir una il·lusionant etapa. En aquella primera temporada el club es va aproximar als 36.000 socis. Una dècada després aquesta xifra sembla gairebé un miracle. L’Espanyol ha perdut 12.000 abonats en 10 anys i té l’estadi més buit de Primera. No cobreix ni la meitat del seu aforament. ¿Com és possible aquest declivi?

Aquesta és la pregunta que es fan molts periquitos. No existeix una única causa. Són diverses les raons que han propiciat l’ensorrament. És cert que l’Espanyol no està sol en aquesta crisi. El Madrid, per exemple, ha perdut 8.700 espectadors de mitjana al Bernabéu en 10 anys, però això no consola. Quan existeix un problema s’han de buscar solucions i el club ha començat a moure’s.

Reducció global

El cop es va confirmar el 29 de novembre. No s’havia tardat mai tant a anunciar la xifra de socis. L’entitat va esgotar unes setmanes amb el desig que el bon inici de Lliga donés l’empenta definitiva a més d’un periquito dubitatiu. L’Espanyol té actualment 23.612 socis, 3.449 menys que el curs passat. La reducció afecta totes les categories, des dels adults als nens, passant pels joves i pensionistes.

Només ha pujat l’abonament fan, que permet assistir a un únic partit. Si a la xifra final se li resten els 2.332 carnets d’aquesta modalitat i una part important dels nens o jubilats que per horaris o salut se salten més d’un partit, s’obté aquesta mitjana de 18.384 espectadors, un 45% de l’aforament de l’estadi. Un drama.

Campanya errònia

La coincidència del dràstic descens amb la pujada dels abonaments impulsada pel director general corporatiu Roger Guasch obliga a qüestionar aquesta mesura, tot i que no sigui l’únic motiu. Sota el lema 'som periquitos i ho som perquè volem’, el club va presentar al juny una campanya basada en una sectorització equitativa per grades. L’objectiu era ingressar un milió d’euros amb un increment mitjà de 50 euros per abonament.

 "No és un problema econòmic, sinó més aviat de canvi de societat. Una baixada de preus no puja l’assistència" (Alberto Ariza, director de l’àrea social)

El fracàs d’aquesta estratègia ha sigut evident. "No es va implementar de forma adequada, ens vam equivocar al llançar el missatge. Era una mesura necessària, feia nou anys que no modificàvem els preus. Baixar-los no equival a guanyar socis i entenc que pujar-los, tampoc", va explicar Guasch. Alberto Ariza, director de l’àrea social del club, coincideix amb aquesta reflexió. "No és un problema econòmic, sinó més aviat de canvi de societat. Una baixada de preus no puja l’assistència", va proclamar aquesta setmana en el programa 'Tiempo de Español'.

Comparació sagnant

No obstant, els seus raonaments no convencen gaires socis. "La sectorització està bé perquè és veritat que es produïa un salt brutal d’unes zones a altres de molt pròximes, però la pujada és un abús. Si et coincideix la renovació amb el pas de jove a adult, o sigui dels 26 als 27 anys, pagues 150 euros més. Conec una família d’un pare i dos germans a la qual la renovació els pujava 300 euros. Lògicament es van donar de baixa", explica José Real, molt molest amb la directiva. "Ens dirigeix gent que no n’entén de futbol ni són periquitos. No transmeten res. Així no anem enlloc".

Les quotes dels socis van reportar uns ingressos de 6,3 milions l’últim any. La meta és arribar als 8 milions. La comparació amb el Barça resulta sagnant en algun punt. L’abonament més barat per a un adult al Camp Nou costa 136 euros per temporada, mentre que el més econòmic a Cornellà n’ascendeix 256 al córner superior. Costa menys veure a Messi que a l’equip de Rubi, el tècnic periquito que ha insistit des del primer dia en el seu desig de divertir l’afició i millorar l’aspecte de les grades.

El 'black monday'

L’estrena de la nova casa va coincidir amb el millor moment social de l’Espanyol, superant els números dels anteriors emplaçaments. A Montjuïc, per exemple, el club va assolir els 29.514 socis després de la conquista de la Copa del 2006, un èxit tenint en compte que quan va deixar Sarrià el 1997 n’hi havia poc més de 20.000.

Ara, s’ha involucionat de nou. La mitjana d’assistència d’aquesta temporada supera lleugerament la de l’anterior, en la qual es va viure la pitjor entrada de la història a la Lliga, el dilluns 27 de novembre del 2017 davant del Getafe (11.756 espectadors). Aquest 'black monday' encara va quedar lluny del registre més negatiu, que va tenir lloc el desembre del 2014 a la Copa contra l’Alabès (5.118).

"Gent emprenyada"

Ningú com els més veterans per analitzar aquest ensorrament, periquitos de soca-rel que han viscut infinitat de moments en clau blanc-i-blava. Dani Solsona n’és el millor exemple. "És una mica estrany aquest declivi. Es pot buscar una justificació en la pujada dels abonaments. És normal que la gent estigui emprenyada. Jo pensava que amb el bon començament de l’equip l’afició s’animaria, però la dada que va donar el club és preocupant", afirma en una xerrada amb EL PERIÓDICO.

"Sarrià va ser la millor època. A Cornellà es va començar bé, l’afició es va enganxar de nou, però hem tornat a la mitjania, a aquesta sensació que no podrem arribar mai a dalt", reflexiona l’exquisit centrecampista, que va jugar 234 partits amb l’Espanyol entre 1970 i 1978. 

De pares a fills

Solsona, que complirà 67 anys el 18 de gener, considera que el sentiment es transmet bàsicament de pares a fills. "Tant de bo es pogués captar més periquitos des de la base. Cal fer campanyes a les escoles, però és complicat. Jo era l’únic de l’Espanyol a la meva escola i ara encara és pitjor. És un tema mediàtic. Només existeixen el Barça i Messi. No pots lluitar contra impossibles. Segur que el club podria fer alguna cosa més, però no és fàcil. Jo tampoc tinc la vareta màgica", reconeix el magnífic comentarista de RAC1, que fa broma també amb el seu cas particular.

“Tant de bo es pogués captar més periquitos des de la base, però és difícil. És un tema mediàtic. Només existeixen el Barça i Messi” (Dani Solsona)

"Jo tinc dues filles i un fill que van viure aquest sentiment a casa. Però també tinc quatre netes i un net. Si la filla se’t casa amb un culer, ¿què fas? ¿li dones una pallissa al marit? ¿el deixes sense menjar quan vingui a casa? Jo prefereixo no preguntar-li a les nenes petites de quin equip són per estalviar-me el disgust", explica Solsona amb el seu habitual sentit de l’humor.

Caravanes interminables

Jaume Sabaté, un altre reconegut periquito, remarca una suma de factors. "Fa molts anys que no fem gran cosa a la Lliga. No hi pintem res. No hi ha al·licients per al soci, falten icones, referències per als nens i l’afició. Els horaris són dolents i la possibilitat de veure partits en televisió a tota hora és molt alta. I amb l’augment dels carnets s’ha tensat massa la corda. Tot això ens porta al desastre", explica el badaloní.

L’exjugador i exentrenador de l’Espanyol destaca un dels problemes més greus: els accessos a l’estadi i la mobilitat. "A Sarrià era una meravella. La comunicació era bona, en ple centre de Barcelona, vam viure jornades inoblidables de la UEFA... Tot hi ajudava. Ara la queixa habitual és l’enuig per les caravanes. Jo he deixat d’anar a l’estadi. Visc a Badalona. Perdo sis hores des que surto de casa fins que torno i ja no soc un juvenil", agrega Sabaté, de 71 anys.

Tornar a il·lusionar-se

Notícies relacionades

L'Espanyol es dessagna a l'estadi més buit de la Lliga

Innocents mentre...

Guasch es va reunir dimarts passat amb dirigents de l’Àrea Metropolitana de Barcelona per analitzar mesures que millorin els accessos en vehicle privat i transport públic. El club, mentrestant, continua fent promocions per pujar l’assistència. Per a la tornada de la Copa davant del Vila-real, per exemple, tots els socis podran comprar fins a dues entrades addicionals amb un 50% de descompte.

“Sarrià era una meravella, ara la queixa habitual és l’enuig pels embussos. Jo ja no vaig a l’estadi, perdia sis hores” (Jaume Sabaté)

"L’única manera d’aconseguir un repunt és arribar almenys a aquesta setena plaça que ens porti a Europa per tornar a il·lusionar-nos amb l’equip. Si no podem captar nous socis, almenys seria una manera de recuperar la fuga perduda", conclou Solsona.