Celia Barquín, una de les nostres nenes del golf

Avui m’he aixecat amb una notícia terrible, un drama absolut, la mort de la Celia, una noia de 22 anys amb tota la vida per davantCelia, una noia de la mateixa edat que la meva filla Ares i que com ella era als Estats Units gràcies a una beca de golf.

Ploro, ploro molt i em costa parar de plorar mentre porto el meu fill petit a l’escola; al meu cap només veig la seva cara, el seu gest decidit i el seu somriure. I la seva mare. No puc deixar de recordar la seva mare, la Miriam, amb qui tant vam coincidir en innombrables competicions des que les dues nenes, amb 10 anys, juntament amb la seva gran amiga Isabel Bascuas, van empatar les tres en el subcampionat d’Espanya del 2006 a Tarragona.

Pobres Ares i Isabel, sé que no tindran prou llàgrimes. Em van venint imatges de records, algunes d’esportives, com la seva felicitat amb la victòria en el campionat d’Espanya infantil quatre anys més tard, o el top ten del mateix any en el Campionat d’Espanya cadet disputat en el nostre camp de Raimat; però sobretot de com anaven creixent les nenes de la nostra mà, i de com ens anàvem trobant, i saludant, i comentant, sobretot amb la seva mare, que sempre anava amb ella, però també amb el seu pare, que sovint l’acompanyava.

I em tornen contínuament aquestes imatges dels seus pares; una gent sempre educada, sempre correcta, sempre somrient, sempre positiva amb mi i les meves filles, jugués bé o no jugués bé aquell dia la Celia. La seva mare sempre estava, i ha d’estar, molt orgullosa de la seva filla, una noia guapa, que jugava com els àngels, bona estudiant fins al punt d’afrontar un repte tan poc comú com és estudiar enginyeria amb una beca esportiva a la NCAA. Però també empatitzava molt amb nosaltres, sobretot quan la seva filla anava com un tret cap amunt i la meva es va encallar a l’arribar a un cert nivell. Ella ho entenia, sempre preguntava per l’Ares i sempre ens animava.

La beca esportiva

I recordo també els últims anys de les noies aquí, ara farà uns 5 anys, quan ella brillava en tornejos internacionals ja camí del Campionat d’Europa Absolut aconseguit recentment; repeteixo, ¡Campionat d’Europa Absolut!, i en l’esport probablement més dur que existeix a nivell mental, ja que aquells anys, el que teníem en comú, cada una al seu nivell, era aconseguir la beca esportiva per estudiar als Estats Units jugant a golf per una universitat. Sempre que ens trobàvem en els tornejos ho comentàvem, com ho anàvem fent, i comentàvem com ho vam aconseguir.

Ara és inevitable pensar a maleir la beca, en preguntar-se per què havien d’anar-se’n, en si realment aquella és una societat malalta i passen o no més coses que aquí; és inevitable pensar en tot això, i més si tens dues filles allà, estudiant a Illinois i a Carolina del Sud. Arribes a pensar si no és millor que tornin a la "seguretat" de ser al nostre costat, però també et rebel·les contra aquests pensaments, i veus com en són, de felices, i segur que la Celia també ho era, perquè allà tenen oportunitats impensables aquí, i coneixen món, i viuen experiències, i evolucionen esportivament i humanament, i perquè racionalitzem i sabem que les coses passen on sigui i no podem tancar els nostres fills en una bombolla.

Ganes de maleir

Però avui sí, avui maleeixo la beca de la Celia, maleeixo el malalt mental que l’ha matat i maleeixo fins i tot el golf que la va portar allà, i mentre ho faig em tornen a caure les llàgrimes; només era una nena, una nena com les meves que fa res tenien 10 anys i que han lluitat pels seus somnis i que han treballat molt dur per aconseguir-los. Sento que per a mi això serà un abans i un després, sabem que cada dia passen coses, i moltes de terribles, però que ella era una de les nostres nenes del golf, i ara un energumen sense ànima se’ns l’ha emportat, i ha destrossat la seva família, i ha marcat les vides de tots els que la coneixíem i l’apreciàvem.

Celia, sempre vas ser un exemple per a les altres noies, un exemple de superació, de bon tracte i de companyonia, i sempre et recordarem somrient, somrient i guanyant; perquè ets una guanyadora nada, i on vulgui que siguis mira per un forat i veuràs la quantitat de gent que t’estimava i els grans records que ens deixes.

Descansa en pau, Celia Barquín. 

*Guillem Boira és el pare de dues golfistes de Lleida becades a dues universitats dels Estats Units

Notícies relacionades

El presumpte assassí de Celia Barquín té antecedents per intimidació

La golfista espanyola Celia Barquín, assassinada als EUA