Espanya pateix i guanya de retruc

De retruc també valen. I patint, també. Espanya va sortir esbufegant de Kazan, amb el cor a mil pulsacions després de trencar la resistència de la ultradefensiva i ordenada selecció de l’Iran.  Va acabar tan angoixada la selecció de Hierro que se li va veure la cara desfigurada, incapaç de governar el partit quan el tenia a la mà, vivint anguniosament aquests dos minuts en què el VAR va determinar que el gol de l’Iran estava ben anul·lat.

El gol de Diego Costa va arribar sense voler. La pilota allunyada per Rezaeian va acabar colpejant les cames del davanter del Atlètic i entrant capritxosament a la xarxa iraniana. Ni així, amb el 0-1 al marcador, no va poder tenir prou tranquil·litat. Ara, amb un empat en l’última jornada, estaria a vuitens de final. I fins i tot amb una derrota si l’Iran cau contra Portugal.

Era un exercici de paciència i, per descomptat, de resistència. Paciència perquè Queiroz ha aixecat un mur defensiu impressionant amb l’Iran, que ja va aguantar 179 minuts sense rebre un gol al Brasil fa quatre anys. Impressionant perquè tenia tan estudiada Espanya que va exercir un efecte depriment sobre el seu joc. Hierro va col·locar una ala dreta totalment nova respecte a Portugal (Carvajal per Nacho; Lucas Vázquez per Koke), que tenia així una mirada molt més ofensiva. Però l’exercici defensiu iranià, amb un 6-4-1, parapetats en camp propi, perdó a l’àrea de Beiranvand, es va imposar a la circulació de la pilota espanyola.

Paciència per trobar la porta i paciència per no perdre-la i deixar espais darrere. Havien passat 45 minuts i només Silva va entendre el que demanava una nit tan dura a Kazan, on no es podia escoltar el que tenies al costat per l’infernal soroll que sacsejava l’estadi amb tanta trompeta. Hi havia una majoria d’iranians a la grada i també semblava que n’hi havia més d’11 a la gespa.

Un exèrcit al davant 

Els soldats de Queiroz eren, en realitat, un veritable exèrcit, que defensava cada metre com si no hi hagués demà. Espanya, amb aquest parell de modificacions de Hierro, no aconseguia activar els seus circuits habituals de joc perquè, a més, els laterals més que arribar per sorpresa vivien enganxats al banderí de córner iranià. Així tot era més fàcil per a l’Iran i molt més difícil per a Espanya.

Una vegada ofegat Busquets era Ramos qui, reclinat al costat esquerre, havia d’iniciar l’atac de la selecció de Hierro. Carvajal i Jordi Alba estaven massa encastats, els interiors sense espais (només Isco i Iniesta van connectar una vegada amb màgia), Diego Costa vivia engabiat (ni un xut a porteria en els primers 45 minuts) i Silva disparant des de tot arreu: fora i dins de l’àrea.

La paciència se li estava acabant a la selecció de Hierro perquè amb tenir la pilota no en tenia prou. Ni de bon tros. A més, l’Iran no només jugava de meravella en el pla defensiu sinó que també ho feia quan la pilota s’aturava. Semblaven italians en la gestió de l’altre partit, perdent temps fins i tot quan respiraven. Era una Iran de ferro, mentre Espanya no tenia driblatge ni tampoc el necessari xut des de fora de l’àrea per amenaçar, malgrat el lideratge.

Tot el que li va faltar ho va treure Espanya a l’inici de la segona. Agressivitat amb la pilota (viatjava més ràpid, els iranians arribaven més tard), profunditat per tots dos perquè va madurar el partit. Una passada d’Iniesta  al cor de l’àrea es va convertir en el gol alliberador de Costa.

Minuts de pànic

Fet el més difícil, Espanya va entrar en pànic. Pànic perquè una sacada de banda de l’Iran es va estavellar a la xarxa lateral (més de mig estadi va cantar gol) i després va tenir el cor en un puny quan l’assistent va veure fora de joc en el gol d’Ezatolahi.  Ho va veure ell i després també el VAR. Però aquells dos minuts (del 61, en el qual es va produir la mala defensa d’Espanya en una falta lateral, al 63, en què es va impartir la justícia definitiva) van ser terribles per a ‘la Roja’. L’Iran va resar en va.

Va ser quan Hierro va modificar l’equip (Koke per Iniesta per no deixar sol Busquets i Marco Asensio per Lucas Vázquez per recuperar la pilota) per allunyar-lo de la casa de De Gea, un porter que no surt mai de la seva línia, amb el mal que això implica per als seus companys, cada vegada més enrere. Espanya es va espantar i va acabar amb la llengua fora.

           

La fitxa tècnica                      

Iran: Beiranvand (6), Haji Safi (6), Pouraliganji (7), Hosseini ( 6), Ramin Rezaeian (5), Ezatolahi (6), Omid Ebrahimi (6), Amiri (6), Karim Ansarifard (6), Medhi Taremi (6) i Azmoun (7),

Canvis: Mohammadi (5) per Hajii Safi (m. 69), Jahanbaksh ( ) per Ansarifard (m. 74), Ghoddos (s. q.) per Amiri (m. 86)

Entrenador: Carlos Queiroz (6)

España De Gea (5), Carvajal (5), Piqué (5), Ramos (5), Jordi Alba (6), Busquets (6), Iniesta (5), Silva (6), Isco (7), Lucas Vázquez (5) i Diego Costa (7)

Canvis: Koke (5) per Iniesta (m. 71), Marco Asensio (5) per Lucas Vázquez (m. 79), Rodrigo (s.c.) per Diego Costa (m. 88)

Entrenador: Fernando Hierro (5)

Gols: 0-1, Diego Costa (m. 54)

Àrbitre: Andrés Cunha (uruguaià)

Targetes grogues: Amiri (m. 78), Ebrahimi (m. 90)

Notícies relacionades

El Barça reacciona en defensa i Parker afina l’atac

Alcaraz despatxa Xevtxenko i disfruta en la seva estrena a Madrid

Estadi: Kazan Arena.

Espectadors: 42.718.