Lamine cau, però diu al món que tornarà

A la mitja hora el Barça va tenir el 0-3 després d’un rampell inicial que no tenia sentit, plegats els de Flick a la seva fe i la confiança que els dona ser un equip, a estones, aclaparadora. Fermín, infal·lible en la majoria de vegades que encara el decisiu, va fallar la rematada i Musso li va obrir la cara, en un missatge figurat del que seria la resta de partit: una ferida oberta, visible, que els de Flick havien d’arrossegar fins al xiulet final.

L’infortuni, que a la Champions pesa com un gol, es va acarnissar amb el Barça a mode de festa, expulsant Cubarsí a l’anada, Eric a la tornada, anul·lant un gol de Ferran. El futbol no permet quedar-se en moments ni parar-se quan l’onada puja, només escalar i mesurar els cops que, per a desgràcia culer, van ser massa durs. El Barça cau, però diu al món que tornarà.

Un es queda enamorat de Gavi. Sumava la seva segona titularitat en 11 mesos, a la Champions, en un escenari a tomba oberta que tindria sempre espais i riscos que la seva energia i voracitat haurien de mesurar com si la decisió no fos opció. I ho va fer. Gavi va ser el millor migcampista del partit en un partit que va tenir Pedri. Així de fort va ser. Va tapar passades, va trencar transicions a cop de destralades i va donar fluïdesa al joc per estabilitzar el seu equip. Si el preu a pagar per tornar a veure Gavi a aquest nivell és una eliminació, el pago de gust.

Pedri no va poder comparèixer. El canari ha arribat rígid, com cansat de si mateix, a aquest tram final. I si un es para a pensar-ho és lògic. Pedri ha de calmar, accelerar i robar, tot en un ritme infernal al qual Flick el sotmet i al qual el de Tegueste mai renuncia. Va deixar pèrdues impròpies i no va poder marcar la diferència com Simeone temia, per això Griezmann el va perseguir sempre i a tot arreu. És cruel que en la seva pèrdua hi hagi la vermella a Eric, aquesta condemna que persegueix el Barça, perquè resumeix i condensa el que aquest equip és i vol ser en un futur que aspira a començar ja.

Notícies relacionades

Alcaraz venç Virtanen en una estrena incòmoda

Arbeloa s’aferra a la samarreta com a tàctica contra el Bayern

La primavera serà la llar de Lamine Yamal. Allà habitarà, amb l’arrogància mesurada i la fe intacta, perquè quan va començar a córrer i gairebé marca el 0-1 als 30 segons se li va veure a la cara i en la mirada posseïda que aquesta no seria una nit qualsevol. Va fer sentir a tot un estadi la seva presència i va marcar, no sense abans haver regalat un altre gol a Fermín, que hauria suposat el tercer. Com que contra l’Inter el seu equip ha perdut, i hi haurà qui li digui que parlar en roda de premsa i perdre després és una cosa que ha de mesurar, però Lamine pot dir al món que a ell no l’han guanyat. Ha sigut el millor futbolista dels 22, l’únic capaç de l’impossible. Però el que és diferent en Lamine és que sentirà aquesta superioritat com un buit, ja que la derrota li impedeix ser on el seu futbol mereix. I és en aquest desig de tornar a guanyar, de ser gran, on el Barça haurà d’invertir per arribar, cada primavera, en disposició de tot.

El Barça de Flick és una adolescència sostinguda. Per això va funcionar millor amb Fermín i Gavi que amb Rashford i Lewandowski. El repte per al club serà conservar aquesta energia sincera i afegir-hi una dosi de paciència i saber estar que convertirà, si es vol, el futbol en una cosa més controlable. Recordin: el Barça ha perdut. Però té aquest equip. I la resta no.