¿Quin pare li diu que no al seu fill?

Mitjans del 2008. Axel Pons, el fill gran deSito Pons, s’ha destrossat mig cos. Ha sigut un accident horrible, a Jerez, li ha passat de tot quan, en realitat, podia haver sortit il·lès de l’accident. ¿Diagnòstic? Fractura de totes dues tíbies i peronés, de la pelvis, ruptura d’un lligament creuat anterior del genoll dret, contusió pulmonar, laceració hepàtica i hemorràgia interna.

Soc en un racó de l’UCI conversant amb laLaura, la meravellosa dona de Sito. I se m’apropa l’àvia, la mare del bicampió del món de 250cc. M’apropa els llavis a l’orella i em diu “si us plau, ajuda’m a convèncer Sito que els meus nets deixin de córrer”.

Sito entra en aquell instant i, murri ell, descobreix el que m’acaba de suplicar la seva mare. “Mama, vam dir que no tornaríem a parlar d’això mentre ells vulguin córrer”. I l’àvia se’n va, capbaixa, trista, desencisada, com si el seu últim intent, amb un amic (periodista) del seu fill, hagués caigut en sac foradat.

Sito Pons, el còmplice dels seus fills

Dues setmanes després, al Casa Pepe de la plaça de la Bonanova, amb l’Axel, pur acer, en via de recuperació, li pregunto a Sito: ¿No et dol l’ànima després que l’Axel (llavors amb 17 anys) patís aquestes lesions? “Si del que es tracta és de crear-me mala consciència, et diré que la pitjor estona de la meva vida la vaig passar quan anava a buscar-lo per la via de servei del circuit de Jerez. Vaig veure la caiguda, d’autèntica mala sort, ja que el van atropellar quan ell es va aixecar sense rascades per tornar a agafar la moto. Vaig anar a buscar-lo i, quan vaig arribar al revolt, el vaig sentir cridar desesperat: “Les cames, papa, les cames!”. Vaig pensar: “Està bé, s’ha salvat”.

L’àvia té raó, li vaig dir. ¿No t’has plantejat demanar a l’Axel que desisteixi de córrer? “No pretenc que em comprenguis, ni tan sols que m’entenguis. Només els pares que viuen una situació semblant a la meva estan capacitats per comprendre’m. Durant vuit anys, ¡durant vuit durs anys!, he intentat convèncer el meu fill que no corregués. És més, als 12 anys, el vaig enviar a estudiar Anglaterra. ¿Saps per què? Perquè allà no corren amb moto; només en karts. ¿Et va servir d’alguna cosa? Quan, fets els 14, va tornar a Barcelona, em va dir: ‘Papa, això dels karts és una ximpleria. La meva passió és la moto”. L’Axel és, de la seva generació, el noi que més tard va començar a córrer amb moto. I tot per culpa del seu pare, que no el va deixar. Però ara que ha sigut ell que ha decidit, penso ajudar-lo perquè, si pot, si val, sigui campió”.

Tant perill, però morir absurdament

Axel Pons ja no corre. Ha deixat de córrer. Ho han decidit tots junts. Sí, potser, qui ho sap, també l’àvia. No dic que siguin més feliços. Però tenen menys perill. És clar que si després penses com va morirÁngel Nieto(12+1 títols, 90 victòries) o com va morir el nord-americàNicky Hayden, no sé què dir-los. El 12+1 es va estavellar 1.000 vegades, més, 2.000, i va morir al seu quad perquè, diuen, portava el casc mal lligat. Hayden, campió del món de MotoGP, va caure 1.500 vegades i va morir perquè un cotxe se'l va carregar quan passejava en bici.

Notícies relacionades

Salom. Els rínxols de la mare

Tsygankov ressuscita un Girona que aconsegueix sortir del descens

No només ho diu Sito. No només ho admet la Laura, la seva esposa. Si no ets pare de pilot, no en saps, d’això. No parlis. És clar que es pot dir ‘no’, per descomptat. Però és la seva vida, és el seu somni. Per això els recolzen. I no, creguin-me, cap pare no recolza el seu fill perquè corri en moto perquè, algun dia, aconseguirà el contracte deMarc Márquez. ¡Ni de bon tros! ¿Tens por?, li vaig preguntar un dia a la més meravellosaRoser Alentá, mare dels Márquez.

“A això, ho sento, no t’hi acostumes mai. Els has vist de petits, amb quatre i cinc anys corrent. Ells estan acostumats a això. Ells mai no noten el perill. Saben el que fan. Han corregut tota la vida. ¿Por?, jo no parlaria tant de por com de respecte. Sempre els dic ‘fills, feu una feina dura, de risc, intenteu tornar a casa enters, com Déu mana’ I, sobretot, els demano que, quan caiguin, recordin que els veig per la tele i que m’aixequin una mà perquè sàpiga que estan bé. Però tranquil·la no hi estàs mai”.