Els que no van guanyar però van triomfar acabant el Dakar

El patiment al Dakar sona així. «No té sentit. Ja ho he provat. És un repte, sí, però no penso tornar-hi. És perillosíssim. El risc que assumeixes, el fet que t’hi juguis moltes coses és tremendament superior a la recompensa», diu Nandu Jubany, un dels més grans cuiners del món. «Vaig xocar amb una llama i no em vaig matar de miracle. Vaig passar molta por, ja que em va sortir de sobte, ella anava despistada i la patacada va ser tremenda», recorda Laia Sanz, la més gran de tots/es. «Em va guanyar el cor i per saludar la gent, vaig deixar anar el manillar i els vaig agrair la seva presència amb la mà esquerra alçada i em vaig donar una trompada que podia haver perdut el ral·li i, sí, fer-me moltíssim mal», explica l’immens Gerard Farrés. «¡Punyeta!, una nit ens vam quedar sense bateria, ¡una por!, no ens vam perdre de miracle, vam acabar a les onze de la nit, amb un estrès a sobre que no ho vulguis sabers», explica el veterà, màgic i sacrificat Isidre Esteve. «Quan et claves un patacada en altitud, a Bolívia, a milers de metres d’altura, et quedes zombi perdut. No ets tu», confessa Armand Monleón, un altre heroi quasi anònim. «Jo flipo, aquests camioners són capaços d’arreglar una bèstia de 900 cavalls amb el filferro d’un penjador», se sorprèn Rafa Tibau, màster en Farmàcia i en moltes altres coses.

Acabar també és triomfar

Diuen els que l’organitzen que el Dakar és una carrera d’aficionats on tenen cabuda els professionals. Però, és clar, perquè els professionals no es passegin, el recorregut ha de ser dur, dur. I aquí és on pateixen els altres. I molts d’ells no viuen d’això. Simplement, han decidit assumir el repte, el risc, de convertir-se en herois durant dues setmanes i acabar. Uns, com més amunt millor i els altres, la majoria, perquè «veure la bandera de quadros ja és meravellós». Però, els uns i els altres es juguen la vida cada dia. I, sí, aquest Dakar ha sigut dels més durs. «Però és el que ha de ser. El Dakar no enganya ningú», diu Laia Sanz (KTM). «El meu amic Lucas Cruz, copi de Carlos Sainz i que és del meu poble (Caldes de Montbui), em va anunciar que seria dur, però el tio es va quedar curt», diu baixet Rafael Tibau, que va compartir camió amb Pep Sabaté i Philipp Beier, dues guineus del desert.

«Si ets un apassionat de les motos, però no ets professional, busca’t un altre repte. No té sentit anar al Dakar, de veritat. Sí, és cert, he anat a 150 km/h. durant 15 dies, però hi va haver un dia, el del meu aniversari, que em vaig passar més de 17 hores, de les 05.30 a les 22.45 h, a sobre de la moto», diu Jubany. «Em vaig saltar un way point, un pas de control, ¡el primer!, ¡l’únic!, i vaig haver de tornar enrere, perdre’m molt i anar, a 150 km/h, tres hores contra ral·li, és a dir, contra direcció i no em van atropellar de miracle. En total, aquell dia vaig fer ¡1.050 quilòmetres!» El senyor estrella Michelin va acabar, però no pensa tornar-hi. «Em buscaré una cosa més fàcil. I menys perillosa. No ho  sé, un Europeu d’enduro».

«Els vuit primers van a una canya que no et pots ni imaginar. És un altre nivell, un altre esglaó. D’acord, sí, de vegades estic amb ells, però són terribles», diu, amb la sinceritat que la caracteritza, Laia Sanz, que s’ha acostat al top 10. «Veient la llista d’inscrits és, de veritat, ¡magnífic! Soc molt feliç». No cal dir que la Laia vol un Dakar dur, com el d’aquest any. «Abans era més del tipus Baja Aragón. I, sí, no paties, però tampoc disfrutaves». El xoc amb la llama, que s’havia allunyat de la manada («t’hi trobes contínuament, però les dribles sempre»), hauria pogut costar molt car a la catalana. «Vaig fer l’impossible per esquivar-la, però la vaig  rascar. Després em van dir que l’havien vist aixecar-se, no ho  sé. El cop va ser terrible. Em podia haver matat», diu la Laia.

Esteve, campioníssim del Dakar, immòbil de cintura cap avall, estrella entre les estrelles, no pot estar més orgullós ¡amb raó! del seu Dakar, ja que ha acabat 21è, enganxadet als Mini oficials de dos autèntics monstres com ell, el finlandès Mikko Hirvonen (19è) i l’argentí Orlando Terranova (20è). «El cul no m’ha donat problemes, ja que el coixí intel·ligent ha sigut un gran descobriment». Això sí, Esteve reconeix que ha guanyat «en qualitat de vida: dutxa, menjar i dormir bé» a anar al ral·li amb la seva pròpia autocaravana. «El dia que vam estar a punt de quedar-nos sense bateria va ser el pitjor, horrible, ja que, a sobre, va ploure i el Txema (Villalobos, el copilot) havia de treure mig cos per la finestreta per accionar els netejaparabrises. Duríssim, duríssim de debò».

I el príncep es va perdre

Tibau, que ve del ciclisme més dur i reconeix que el posen les dificultats «encara que la recompensa sigui mínima, és a dir, acabar», mai podrà oblidar el dia que van caure a l’olla de sorra més gran que mai ha vist. «Vam caure nosaltres, amb el nostre immens camió, i desenes de cotxes i gegants com el nostre. Tot perquè el príncep del desert ¡que té tela que fos ell!, Nasser Al-Attiyah, que obria pista, es va equivocar, es va desviar, es va despistar, es va perdre i ens va ficar a tots en un cràter que tenia un quilòmetres i mig de diàmetre, amb una sola sortida, que es va destrossar de seguida i no hi havia manera de sortir d’allà. Nosaltres vam esperar que caigués el fred, que s’endurís la sorra, i en vam sortir de miracle».

Tibau, que besa per on trepitgen Sabaté i Beir «dos monstres que arreglen un camió amb una agulla, capaços de fer un cargol, ¡ho juro! ¡ho he vist!, amb dues varetes de la suspensió», diu que hi va haver dos dies que van dormir una hora i mitja, «ja que vam passar al camió 72 hores». Tibau fa tres dies que dorm una mitjana de 20 hores. I no sap quan es despertarà.

Tots van ser enormes, tots, però potser Armand Monleón (14è en motos, amb 30 anys) i Gerard Farrés (5è, amb 38 anys) tenen un puntet més d’herois perquè ells havien comprat la KTM a la botiga, anaven amb equips privats i es van tractar de tu a tu amb els factory. «Per això –diuen tots dos--, KTM ens va rebre com a herois a la meta. Perquè per a ells, que fa anys i panys que guanyen, que una KTM que qualsevol pot comprar en una botiga acabi el Dakar, i a dalt, és la millor promoció de totes».

«Més d’un dia penses: ‘Aquí em quedo’. I, no saps com, però treus forces d’on no n’hi ha», narra Monleón. «Jo, per descomptat, les tres patacades que em vaig clavar en altitud, a Bolívia, van ser tremendes. Vaig necessitar uns quants minuts per recuperar-me. Em vaig quedar zombi total. Et costa fins i tot respirar». Això sí, Armand hi tornarà, ¡i tant que sí! «Li diré una cosa, potser una bogeria: trobo que tinc més risc a casa que anant al Dakar».

El vol de Farrés

Farrés, que es va trencar la ròtula del genoll esquerre poc abans d’iniciar el Dakar, temia quedar-se en les primeres etapes. «Dubtava de la meva cama». I, després de 9.000 quilòmetres, va quedar a 38 minuts del podi. «Te n’aniries a casa molts dies, però t’empeny el coratge, et manté dret no voler fallar a la teva gent, a l’equip que se sacrifica per tu. I això que els factory van a tota llet. I, a tres dies del final, els vaig guanyar a tots».

Notícies relacionades

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

"Som una família, es nota a la pista"

Farrés reconeix que «el Dakar, si pot, et mata, és esgotador». I explica l’escena en què «per cor, per un rampell de felicitat», per poc es fa mal de debò i, fins i tot, es veu obligat a abandonar. «Anava per una pista dura a tota castanya. I bé, molt bé. Tan bé que vaig veure un grup d’aficionats que ens aplaudia i vaig deixar anar la mà esquerra del manillar per saludar-los sense deixar anar el gas, just en l’instant en què va aparèixer un revolt traïdor, se’m va tancar la direcció  i vaig volar fins a estavellar-me».

Va destrossar, gairebé del tot, el dipòsit, es va quedar sense gasolina, però un dels espectadors li va permetre xuclar combustible del seu tot terreny. I va acabar. Viu, per sort.