Jordi Pons: "L'èxit no és arribar a dalt, sinó tornar a baix"

A punt de fer 84 anys, segueix actiu, però actiu de veritat. Quan la majoria, a aquesta edat, estant la mar de contents mentre puguin fer una bona passejada i minimitzar el mal d’ossos i articulacions, Jordi Pons segueix disfrutant de la seva passió: la muntanya. Bé, l’alta muntanya. I mentre comença a preparar els seus esquís davant l’arribada de les primeres nevades, recorda la seva última ascensió, al setembre: la paret nord de la Pique Longue del Vignemale, a la frontera pirinenca entre França i Espanya. Un mur de gairebé mil metres que li va costar 12 hores d’exigent escalada. És el que té ser una llegenda de l’alpinisme, amb quatre vuitmils a la motxilla (Annapurna Est, Dhaulagiri, ChoOyu i Gasherbrum II) i altres gestes als Alps i els Andes. La seva última aventura ve en forma de llibre ('Alpinisme sense ficció', Editorial Desnivel), un recopilatori autobiogràfic de la seva llarga trajectòria alpinística.

–¿La nord del Vignemale serà la seva última gran paret o té guardada alguna altra sorpresa?

–És difícil que torni a una altra gran paret perquè hi ha d’haver motivacions i ara la vida em porta a fer coses més normals, però estic content perquè he pogut fer aquesta escalada després d’haver-ho intentat per primera vegada fa 62 anys.

–¿Com es va sentir durant l’ascens?

–Els peus de gat em pressionaven i em van saltar les ungles dels dits petits dels peus, però vaig anar de malament a bé. El primer dia va ser una pallissa arribar fins al refugi per la calor i el pes de la motxilla. En canvi, l’endemà, quan vam començar a les cinc del matí, vaig notar que estava en bones condicions, encara que sentia una gran pressió perquè tenia por de no poder-ho fer.

–¿Què temia?

–Pensava, ¿com pot ser que amb tot el que he fet a la muntanya ara em pugui donar per vençut a la nord del Vignemale? Però els companys em van animar molt i em deien que no em preocupés. I a poc a poc, em vaig anar alliberant i a mesura que anava escalant, em sentia cada vegada millor.

–Se’l veu en forma.

–Doncs mira, davant de casa tinc totes aquestes muntanyetes (assenyala Collserola) que és per on surto a córrer. Jo vinc del món de la competició de l’esquí nòrdic i això m’ha portat a competir amb mi mateix tota la vida. Fins i tot ara, quan pujo a la Mola (Matadepera), així que em poso a caminar ja connecto el crono i quan arribo al cim, l’aturo. Mentre vaig veient que el temps és el mateix que el del dia anterior, o la setmana anterior, significa que encara em conservo. És un al·licient.

–El seu amic Carlos Soria, amb 77 anys, segueix participant en la carrera dels 14 vuitmils, i només n’hi falten dos. ¿Es veu tornant a l’Himàlaia?

–Admiro el Carlos per la seva tenacitat i ens felicitem mútuament cada vegada que fem algun cim, però la meva etapa dels grans cims de l’Himàlaia ja ha passat perquè necessito una motivació i no en tinc. He fet els vuitmils que havia de fer i ja en tinc prou, però això no vol dir que no segueixi escalant o esquiant.

–Ha pujat quatre vuitmils. ¿L’Annapurna Est, que el 1974 va conquistar amb Josep Manuel Anglada i Emili Civis, ha sigut el més especial?

–Va ser una conquista romàntica. Era el primer vuitmil que s’aconseguia a Espanya i va obrir la porta a altres grans ascensions. Darrere d’aquella expedició, es pot dir que hi havia tot un poble. Vam arribar a firmar més de 9.000 postals des del camp base per a gent que ens havia ajudat amb una aportació de 100 pessetes. Però després tot això es va superar: vaig fer tres vuitmils més i hi ha gent avui dia que n’ha pujat 22 o 23.

–¿S’ha perdut el romanticisme aventurer que vostès van viure?

–Ara és més complicat experimentar aquella sensació de fer alguna cosa que ningú més ha fet, trepitjar un cim on ningú ha estat abans.

–Aquell 29 d’abril de 1974 van arribar al cim molt tard. Vostè va treure paper, llapis i va escriure: «Som al cim de l’Annapurna Oriental. Són les nou del vespre, però hem decidit jugar-ho tot a una carta. Estem molt esgotats». ¿Tan malament veia el descens?

–Ho vaig escriure sota la claror de la lluna, un paper que encara conservo, però baixant els núvols van tapar la lluna i es va fer la foscor. Vam fer un bivac a prop dels 8.000 metres i vam estar tots tres cridant-nos tota la nit per no adormir-nos fins que a les cinc del matí vam iniciar una altra vegada el descens. Aquella carta era l’únic document que acreditava que havíem estat allà, jo volia deixar-la però al final la vaig tornar a agafar. Sí que vam deixar un tros de corda al cim, però segur que va desaparèixer poques hores després pel vent. I un dia, en una conferència de premsa a la residència Blume, el doctor Tintoré em va dir: «Jordi, ¿com puc creure que a les nou del vespre éreu al cim?» Li vaig contestar: «Doctor, això és el seu problema, no el meu».

–Van arribar tots tres sols, sense xerpes.

–En aquella època, els xerpes no tenien l’experiència d’ara. Alguns eren inexperts i hi va haver un moment en què Anglada, Civis i jo ens vam plantejar seguir sols. Per això també té mèrit aquella ascensió. Vam pujar sols, sense oxigen i col·locant nosaltres les cordes fixes, amb uns materials que avui dia ja estan superats.

–Va ser el primer a pujar els pics més llegendaris dels Alps per la cara nord. ¿De quin en guarda el millor record?

–De tots menys del Cervino. No és difícil però sí arriscat perquè la roca és molt inestable. El vaig escalar amb Heinz Pokorski i recordo que en els últims 400 metres només em repetia: «Jordi, no caiguis o ens en anem tots dos avall».

–Amb 70 anys, va escalar la nord del Petit Dru, que durant molt temps va ser la seva assignatura pendent.ar els anys 1959, 1972, 1974 i no el vaig aconseguir fins al 2003, amb 70 anys. Sóc un home d’una gran tenacitat. Vaig repetir en totes, a l’Eiger, les Grans Jorases... menys al Cervino, perquè allà anava amb un cangueli molt gran.

–Vostè també s’ha guanyat un gran prestigi com a càmera d’altura, una tasca per la qual ha sigut premiat internacionalment.

–Tot va començar als Andes. Un amic em va proposar fer una pel·lícula i vaig comprar una maquineta de súper 8. Però aquella pel·lícula tenia moltes limitacions i vaig acabar adquirint una màquina professional de 16 mm.

–Però tot aquell material suposava portar 8 o 9 quilos més a la motxilla.

–Sí, i aquell pes a 7.000 i 8.000 metres és molt pes. A més, les bobines només duraven tres minuts i n’havia de portar cinc o sis. Igual que les bateries de liti, de 250 grams cada una, amb què dormia dins del sac perquè amb el fred s’esgotaven amb més rapidesa. Però m’hi vaig anar aficionant i vaig acabar fent 22 pel·lícules. I algunes van guanyar premis en festivals com el de Torelló, a Trento, a Diablerets… Era la compensació a l’esforç, encara que recordo que el moment de pànic era al tornar, quan esperaves la trucada del laboratori que et deia si la pel·lícula havia sortit bé o no. Per sort, sempre va sortir bé i, per a mi, l’autèntica victòria de l’expedició era aquell moment. I amb les projeccions que feia recuperava el milió de pessetes que em costava cada film.

–Això també ha canviat ara.

–Una vegada, un de l’equip d’'Al filo de lo imposible' (TVE) em va dir que només aprofitaven un 10% del que filmaven. Jo ho aprofitava tot. La pel·lícula era caríssima i cada vegada que premia el botó aquella seqüència era l’única perquè no podia dir als companys: «Tornem enrere, hem de repetir-ho, no ha quedat bé».

–¿Què hauria fet la seva generació amb els materials d’avui?

–¡¡Bufff!! Ara es puja en hores el que nosaltres trigàvem dies, però també és un perill perquè molts es creuen que són Kilian Jornet, i només n’hi ha un.

–De la seva pujada al Vignemale se’n farà una pel·lícula. ¿Quan la veurem?

–Possiblement a la Setmana de Cine de Badalona aquest any que ve.

Notícies relacionades

El vell camp va dir adeu amb el comiat d’Alba i Busquets

El Madrid guanya la Lliga aprofitant el primer ‘match ball’

–Diu en les seves conferències que ha fet tants cims «amb permís de la muntanya, que sempre té l’última paraula». ¿Ha sigut generosa amb vostè la muntanya?

–Molt, molt, perquè sempre m’ha permès arribar a baix després de pujar dalt de tot. Aquest és el gran èxit. I, mentrestant, les muntanyes segueixen allà i jo, aquí.