«Era més útil que estètic»

Dilluns es compleixen 40 anys del partit en què Manolo Clares (Madrid, 23 de febrer del 1948) va marcar cinc gols al València. El Fòrum Manolo Clares, una penya del Barça creada en honor seu, autoidentificada com a lúdico-esperpèntica, celebra l'aniversari amb l'última gala de l'entrega de la Pilota d'Or de xocolata al futbolista o esportista que no ha sigut prou reconegut en la temporada per l'afició. Carlos Busquets va ser el primer guanyador. Clares, davanter que va pertànyer al Barça de Cruyff (1974-79), tancarà el palmarès.

-Cinc gols al València… ¿va ser la millor nit de la seva carrera?

-Quaranta anys... M'han passat molt ràpid, massa. Sí, va ser una de les nits més grans. Però el dia que vaig firmar pel Barça també ho va ser molt.

-¿Se'n recorda de com van ser?

-El primer va ser un rebuig de Balaguer que vaig recollir a llançament d'Asensi; el segon va ser un penal que li van fer al Johan, que vaig llançar jo perquè era l'encarregat de xutar-los. Amb el que costava aquest privilegi… Vam anar al descans amb 2-0 i molt contents, perquè el València venia de líder. Només sortir, vaig fer el tercer amb un centre del Johan que vaig picar de cap. El quart va ser un altre penal, de Carrete al Johan, i l'últim una altra jugada del Johan que també vaig picar de cap. Amarillo, d'una volea sensacional per l'escaire, va marcar l'altre.

-I hi ha nits amb un gol que poden ser millors. 

-Sí, ho podia haver sigut la semifinal de la Copa d'Europa amb el Leeds. Tots teníem al cap que aniríem a la final de París contra el Bayern. Havíem perdut 2-1 a Anglaterra i estàvem molt il·lusioants per remuntar. Hi havia culers que ja havien comprat passatges. Als 10 minuts va marcar Lorimer el 0-1, i en el segon vaig picar una falta lateral llançada per Gallego. Em marcava McQueen, un central imponent, que em va partir la cella d'un cop de colze i a qui van expulsar. Però no vam remuntar. Va ser una decepció grandiosa.

-¿Com recorda la seva etapa en el Barça?

-Molt bonica. Hi vaig arribar després que s'acabés la Lliga 1973-74 amb el Castelló. El Barça em va fitxar per jugar la Copa, que no podien disputar els estrangers. Necessitaven algú que es fiqués a l'àrea, m'imagino. Feia temps que em seguien. Vaig tenir la desgràcia de trencar-me els lligaments encreuats davant el Mallorca el dia que vam pujar a Primera i després em van seguir per veure si em recuperava. Em vaig operar a Barcelona, amb el doctor Cabot, que em va fer una feina d'artesania fina perquè vaig poder jugar molts anys.

-Diu que va ser una etapa molt bonica però només va conquistar un títol.

-La Copa del 78 contra el Las Palmas. Vaig estar a la banqueta. Un any vaig quedar segon al Pitxitxi. Vaig fer dos gols en l'última jornada davant el Betis. Kempes n'havia de marcar tres davant l'Atlètic, els va marcar i em va fastiguejar.

-Era la Lliga 76-77.

-Una Lliga tontíssima que vam perdre deixant-nos punts a Salamanca, a Burgos. Sent líders, vam estar sis partits sense guanyar, i tres d'ells amb derrota. Vam agafar una mala ratxa. Quan vam reaccionar, ja era tard.

-¿Per què no es guanyaven aquelles Lligues?

-No es pot menysprear cap equip. A Salamanca vam perdre, i D'Alessandro em va parar un penal; a Burgos, l'hi van parar al Johan i vam perdre. Són camps on hauries de guanyar, deixes de sumar i després no tens temps d'arreglar-ho.

-Vist en perspectiva, ¿què li faltava a aquell equip de Cruyff, doncs?

-Regularitat. Era un equip boníssim, amb el Johan, tots internacionals: Charly, Marcial, Asensi, Neeskens, Migue-li... El Johan, quan s'hi posava, era un futbolista increïble.

-¿Quan s'hi posava?

-Sí, però s'hi posava sempre. Li tenia molt d'afecte i molt respecte des que el vaig conèixer. Em va ajudar en tot el que va poder, va ser molt trist la seva mort. Sempre el tindré a la meva memòria.

-L'altre episodi cèlebre seu va ser el 'Manolo marca ja'.

-Sí. El primer que aprenen els estrangers són els renecs. Moltes vegades no saben el seu significat. Li van fer una entrada lletja, i ell es va regirar i va protestar. Era a un parell de metres. Potser va dir una paraulota, no ho sé. Si ell diu que va dir 'Manolo marca ja', doncs va dir això. Com a company seu, igual que si hagués sigut Marcial o un altre, no el desmentiré. Després, el van sancionar tres partits. Per ser sincer, no ho vaig sentir. Quedarà el dubte…

-Vostè va néixer a Madrid i venia de Castelló. ¿Aquell victimisme dels culers estava justificat?

-Els àrbitres un dia t'afavoreixen i un altre et perjudiquen. Xiulen el que veuen. Si els passa al Barcelona o al Madrid té més repercussió, això ha sigut així tota la vida. Els àrbitres xiulen el que veuen.

-¿Va pensar més d'una vegada que els havien pispat punts?

-¡I tant que ho penses! I ho vaig pensar. Moltes vegades al Barça vaig veure que ens perjudicaven més que ens ajudaven. Els arbitratges no són com els d'ara; abans eren severs per a algunes coses i ara ho són per a unes altres. Per exemple en el fora de joc: si tenen dubtes, deixen fer; abans aixecaven la bandera al moment.

-Tothom diu que era molt més difícil jugar fora de casa...

-¡Molt més! Per l'ambient, la duresa dels defenses, no hi havia càmeres de televisió... Mai em vaig acollonir. Mai vaig tenir por. Vaig rebre i vaig repartir. T'has de fer respectar, sense arronsar-te. Demostrar que tu ets allà, que un cop de colze no t'espanta.

-¿Amb qui se les va tenir més fortes?

-L'època de Benito al Madrid... Però no era mala persona… He vist més duresa en altres equips. Quan vaig estar a Castelló vam tenir embolics amb el Granada d'Aguirre Suárez, Fernández…

-Per descomptat, tenien fama.

-En una visita a Granada vam dir a Lucien Müller, que era el nostre entrenador, que no pensàvem passar del centre del camp. Érem un equip molt jovenet, amb Planelles, Del Bosque… No és que anessin a matar-te, però eren entrades d'extrema duresa. Amancio va sortir d'allà amb una greu lesió, a Forment, del València, li va passar el mateix…

-¿A què atribueix l'existència del Fòrum Manolo Clares?

-Vaig parlar amb ells quan m'ho van plantejar. El van crear amb humor, però des del respecte, per premiar el futbolista amb menys sort de la temporada.

Notícies relacionades

L’Arsenal i viatjar al Kazakhstan, les amenaces de la Champions

Lamine, dins i fora

-¿Però vostè no en va tenir en cinc anys amb el Barça?

-Jo no era un futbolista gaire nomenat, sinó un humil que venia d'un club humil. A mi em tocava marcar gols. En cinc anys en vaig fer gairebé 70 sense ser titular sempre. No era un jugador vistós. Era més útil que estètic. ¿Que no feia malabarismes? No, no en feia. Em tocava marcar gols. I en marcava. Em van fitxar per a això. Per a les floritures i l'espectacle ja hi havia el Johan.