El somni de Maffeo

"D'un dia per l'altre et veus a Manchester i et preguntes: '¿Però què hi faig jo aquí?", diu el jove defensa català (19 anys) a qui Guardiola ja ha fet debutar al City

El jugador del City de Pep Guardiola, Pablo Maffeo, ens explica la seva decisió de provar-se a la Premier. / JORDI COTRINA

4
Es llegeix en minuts
Marcos López
Marcos López

Periodista

ver +
Joan Domènech
Joan Domènech

Periodista

Especialista en Futbol, Barça, Esports.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Alfonso, el seu pare, italià, representant d’una empresa de joguines infantils, no li agrada el futbol. A Marisa, la seva mare, argentina, veterinària, tampoc. «Va ser el pare d’un amic meu qui em va apuntar a jugar al Levante Las Planas», recorda Pablo Maffeo, primer davanter («m’encantava jugar a dalt, tocar molt la pilota i marcar gols», diu orgullós dels seus inicis), després extrem i ara prometedor lateral dret («em van canviar de posició en el cadet de l’Espanyol»), a qui Pep Guardiola va obrir les portes del City a Old Trafford en un duel que va perdre amb el United de MourinhoPep GuardiolaMourinho.

De pare italià i mare argentina,  va començar d'extrem al Levante Las Palmas i a l'Espanyol el van posar de lateral

En una família en què el futbol era un assumpte realment secundari van créixer Pablo, a qui l’Espanyol va captar amb a penes 7 anys del Levante Las Planas, i Víctor, que juga a les categories inferiors del Wigan. De sobte, els Maffeo se’n van anar a Anglaterra seguint aquest lateral dret que va impressionar Patrick Vieira en el segon equip del City, a qui Pellegrini va tenir de suplent i que va jugar cedit a Segona A amb el Girona durant els sis mesos finals de la temporada passada.

«L’inici va ser molt dur. Me’n vaig anar sol amb una família anglesa, el City encara no tenia l’Acadèmia. Vivia als afores de Manchester amb Angeliño, un lateral esquerre gallec, i Sian, un austríac», afirma el gran dels Maffeo.

 «Va ser un canvi molt gran. És dur, no parlava gens d’anglès, però crec que em va fer madurar molt ràpid. No tenia més remei. Crec que fins i tot em va anar bé. Però, d’un dia per l’altre, et veus a Manchester i et preguntes:  ‘¿Però què faig jo aquí?’ Després, a l’any següent, la família va venir amb mi. I ara, si no passa res, ells se’n tornen a Barcelona i jo em quedo, és clar. Ja tinc edat per viure solet», diu el Pablo, un jove (19 anys) «independent» i, alhora, comprensiu.

«La meva mare se’n vol tornar. Ja no aguanta més. A dos quarts de cinc ja és de nit. I la meva germana, que té 12 anys, també.  El meu germà s’hi queda perquè juga al Wigan. No sap si quedar-se amb una família, com em va passar a mi al principi, o viure amb mi. Té 16 anys, també juga de lateral dret. Però és millor que jo», revela el Pablo, explicant que «també va començar d’extrem com jo». Es quedaran els germans (Pablo i Víctor) a les illes i la família tornarà, per tant, a Sant Joan Despí.

QUART ANY A LES ILLES

El Pablo va tirant a terra portes que ni tan sols  s’havia imaginat quan va arribar a Anglaterra. Tenia tot just 15 anys i va patir una lesió al genoll que el va invitar a desil·lusionar-se. «Van ser moments molt durs. Vaig pensar tornar-me’n, i tant», confessa el lateral dret del City. «Però després jo mateix em deia: ‘És el meu somni. ¡Si he vingut fins aquí és per ser futbolista! ¡Vull aconseguir-ho!’ Això va ser el que va fer quedar-m’hi. Al final, crec que ha sortit bé», explica alleujat després de completar el seu quart any a les illes seguint una pilota en  la qual s’imagina que traça la ruta de Puyol «un dels meus ídols»), compartint diàriament vestidor amb Pablo Zabaleta.  

 «¡Jo t’anava a veure a Montjuïc quan jugaves a l’Espanyol!», recorda el lateral nascut a Sant Joan Despí  al veterà defensa argentí. «No em facis ser més vell», respon Zabaleta aaquest jove criat al Levante Las Planas a qui l’Espanyol estava bressolant pacientment fins que va rebre la trucada del City. «Pablo, fes el que vulguis», li van dir els seus pares al conèixer l’interès anglès. I ell va decidir fer les maletes, ficar-se a casa d’una família desconeguda i emprendre una aventura incerta, sense saber que un dia fins i tot The Independent, el diari britànic, es preguntaria: «¿Pot ser Maffeo la resposta del City a Bellerín?»

AMB EL DORSAL 50

Aquesta pregunta del rotatiu va venir just després del seu espectacular debut en el derbi de Manchester. Pep  contra Mourinho i un desconegut jove defensa català, amb el dorsal 50 a l’esquena («vaig triar jo aquest número»), sortint del túnel d’Old Trafford. «Quan el Pep em va dir que jugaria estava molt nerviós. Debutar a Anglaterra, en un derbi de Manchester contra aquests jugadors que jo veia per televisió i a ¡Old Trafford! Va ser increïble. Va deixar anar l’equip davant de tots i va dir el meu nom: ‘Pablo Maffeo’», explica encara emocionat.

Notícies relacionades

     

«Estava sol a l’habitació, m’enfilava per les parets. El dia se’m va fer etern. No vaig dinar, ni vaig fer la migdiada, ni res. Em vaig baixar 200 jocs al mòbil per pensar en altres coses, però ni així. Tenia un llibre, El silencio de la ciudad blanca, però no vaig poder ni obrir-lo. Vaig sortir al camp i se’m van posar els pèls de punta». El City queia eliminat a la Copa de la Lliga davant el United de Mou (1-0, gol de Mata) i Maffeo va acabar agenollat a la gespa. «A l’acabar, va venir el Pep i em va abraçar dient-me: ‘Pablo, has jugat molt bé’». 

Temes:

Futbol