L'altar i la llibreta del Paquito Fernández Ochoa

El doctor va entrar a l’habitació de Paquito Fernández Ochoa a la clínica Ruber de Madrid i li va seguir donant males notícies a un dels grans, immensos, autèntic pioner de l’esport espanyol, guanyador, el 1972, de l’or dels Jocs d’Hivern de Sapporo, que patia un càncer mortal, aniquilador.

Paquito, que de tonto no en tenia un pèl, considerat pels seus amics com un home llestíssim i amb una intel·ligència innata, va intuir que el metge li anava a dir que, potser, havia d’extirpar-li alguna part del cos per sobreviure al terrible melanoma. D’això en fa avui 10 anys.

«Així, doctor, que m’haurà de tallar les cames», diuen que li va dir Paquito al seu metge de capçalera. «I, digui’m, ¿per on me les tallarà? ¿a quina altura? Perquè no pretendrà que camini amb el cul», va ser el comentari d’un Paquito que se sabia sentenciat per la medicina.

PAQUITO, CONTRA TOTS

Antonio Campañà, un dels millors fotògrafs esportius de les últimes dècades, amic personal de Paquito, esquiador i col·lega d’aventures esportives en l’equip espanyol «quan només nosaltres ens atrevíem a competir i barallar-nos amb els francesos, suïssos, austríacs, algun americà i alemany», recorda haver-se acostat infinitat de vegades a aquella habitació per fer-li companyia.

I recorda que, cada vegada que hi entrava, diverses de les figuretes que el gran Paquito tenia a la seva tauleta de nit estaven de cara a la paret. Allà hi havia sant Pancraç, sant Gabriel, sant Tomàs… i  alguns, sí, d’esquena. Quan li preguntava a Paquito el motiu, l’esquiador li deia: «S’han portat malament». I és que Paquito, potser en el súmmum de la desesperació, els demanava, de tant en tant, algun desig, algun favor, a algun dels seus sants. I, si no l’hi concedien, els castigava una estona de cara a la paret.

Així era el gran Paquito Fernández Ochoa, germà de la portentosa Blanca, un altre símbol de l’Espanya esportiva voluntariosa, fruit més de la dedicació personal que de l’organització esportiva. «Nosaltres competíem contra autèntics imperis de l’esport. Nosaltres no teníem ajuda de ningú i ens enfrontàvem a esportistes que tenien tot un país i un munt de fàbriques i marques al seu darrere. Érem uns autèntics aventurers, els simpàtics, els 'espanyolets' de totes les competicions que, amb una mà al davant i una al atra al darrere, ens barallàvem  contra esportistes que tenien tots els mitjans», diu Campañà.

UN MENUT ATREVIT

Paquito va ser el que va ser gràcies a ell, a la seva tremenda voluntat, a la seva irrenunciable decisió de ser un guanyador, a la seva determinació de menjar-se el món malgrat que, com expliquen els seus amics de l’ànima, «fos escanyolit, petit, fort però diminut, si se’l comparava amb els seus rivals». Diuen que quan Paquito va arribar, amb només 16 anys, a l’equip espanyol d’esquí, els seus companys es partien de riure. ¡Com pretenia aquell nano fer-se amb els herculis esquiadors d’elit!

«El primer que vam pensar, el primer, va ser ¡aquest xaval es matarà! ¡aquest nen s’estavellarà i acabarà mort en el primer descens!», explica Campañà. Era un mocós sense por, atrevit, amb unes cames de filferro, però amb una voluntat d’acer i una ambició sense límits. Aquesta determinació va ser la que, en mans del tècnic Bernard Favre, el va convertir en campioníssim.

Paquito, simpàtic com pocs, més viu que ningú, bromista empedreït i un dels éssers més organitzats que ha donat l’esport espanyol, tenia un cap privilegiat per a les seves coses. Un caparró que, una vegada retirat de la competició, li va servir per convertir-se en un ésser imprescindible per a tots.

«Paquito no se separava d’una llibreta fantàstica, on ho anotava tot. Més encara, jo la vaig voler trobar diverses vegades, però no ho vaig aconseguir. Era la llibreta fantàstica», relata Campañà. I és que Paquito, metòdic com pocs, ho anotava tot en aquesta llibreta, tot el que feia i, sobretot, el nom, cognom, adreça i telèfon dels que l’ajudaven o d’aquells a qui recorria per tirar endavant. «El que ara portaríem al mòbil, Paquito ho anotava en aquella llibreta».

I, és clar, quan va triomfar i, immediatament, van començar a aparèixer milers de descobridors i mecenes de Paquito, els típics «jo vaig descobrir Paquito», «Paquito va arribar on va arribar, gràcies a mi» o «jo li vaig comprar els primers esquís a Paquito», ell, Paquito, treia la llibreta i ensenyava els que, de veritat, l’havien ajudat. I també mostrava els noms ratllats d’aquella llista, que eren molts.

Notícies relacionades

Històrica Final Four catalana

Vine a escalar i queda't a dormir

I és que Paquito, que es va morir fa 10 anys, va passar de ser més aviat poca cosa a un dels més sorprenents campions olímpics de la història, d’un simpàtic espanyolet que competia amb els monstres més poderosos del món de l’esquí a vestir, de dalt a baix, la família reial d’Ellesse.

Aquesta llibreta ha de sortir. La  llista val l’or olímpic.