Cinc heroïnes reivindiquen l'esport femení

Les esportistes espanyoles temen tornar a l'anonimat després de brillar als Jocs

 

  / EFE / ELVIRA URQUIJO

9
Es llegeix en minuts

Cinc heroïnes reivindiquen l'esport femení conversant amb EL PERIÓDICO. En els Jocs de Rio 2016, 9 de les 17 medalles espanyoles les han aconseguit les noies. 

CARLOTA PETCHAMÉ (Hoquei sobre herba)

"Som tan bones com els nois"

És una pura delícia parlar amb elles. Són encantadores. El seu esperit competitiu, les seves ganes de ser algú en el món de l'esport però, també, en la seva altra vida, l'endemà, les converteixen en éssers excepcionals, però no per això deixen de reconèixer que, a la seva manera, en el seu esport, en el seu repte, en el seu somni, el món les maltracta o les considera menys que els homes. I, no obstant, elles lluiten, van a la seva. No és estrany, no, que el sobrenom que més els escau sigui el de guerreres. En qualsevol esport i disciplina.

Carlota Petchamé, de 26 anys, estudiant (sovint, a distància) d'Educació Infantil i una de les jugadores de la selecció espanyola d'hoquei (vuitena a Rio) i ara puntal del Júnior de Sant Cugat, és un d'aquests models. I ella, per descomptat, ni plora, ni es lamenta, ni es queixa. Tira endavant, que és el que toca. I orgullosa de fer-ho sola. «Som tan bones com els nois i ho dic admirant-los, ¡compte! El nostre joc és tan o més vistós que el dels nois. Les nostres aspiracions són idèntiques. Els nostres somnis, els mateixos. La intensitat del nostre entrenament, ni ho explico. El nostre seleccionador, Adrian Lock, està boig, boig rematat i ens pressiona moltíssim. Però el nostre sou, quan existeix, és una quarta part del dels nois», explica la Carlota.

Petchamé, que té l'hoquei com un complement de la seva formació, va haver d'anar-se'n a Bèlgica per progressar «perquè la crisi ens va tancar l'aixeta a totes». Va destacar, amb les seves companyes, en el preolímpic de Leuven (Bèlgica) i d'elles es va enamorar l'equip local, que va fitxar, d'una tacada, la Carlota, Gloria Comerma i Georgina Oliva. «Aquell primer anys semblàvem princeses vivint un somni. Ens van donar una casa amb sauna i tot, ¡un luxe dels grossos!» Petchamé va ser la que va durar més: tres anys a Bèlgica. I fins i tot va jugar en el prestigiós Royal Antwerp, on l'hoquei «és gairebé una religió». EMILIO PÉREZ DE ROZAS.


SOFÍA TORO ( Vela)

"Jo sóc de mar, no de despatxos"

«Per favor, per favor, no s'oblidi de nomenar i parlar bé del Govern de Galícia. I de l'Ajuntament de la Corunya. I, sobretot, sobretot, de la Universitat Catòlica de Múrcia (UCAM), perquè si no fos per ells hauria hagut de deixar la vela i dedicar-me a una altra cosa». Sents parlar Sofía Toro i et quedes bocabadat. ¿Perdó? La més jove esportista or de Londres 2012, campiona amb Tamara Echegoyen i Ángela Pumariega, gairebé sense ajudes per poder classificar-se per a Rio 2016.

Doncs sí. Amb matisos, d'acord, però sí. La seva classe, Eliott 6m, va desaparèixer després dels Jocs Olímpics de Londres i ella es va enrolar en la 470, però va canviar el pla ADO i les campiones d'uns Jocs van deixar de tenir ajuda immediata. Sofía va aconseguir dos anys de beca i, després, de mica en mica, va tirar endavant com va poder.

Una miqueta del pla ADO, molt menys del que es mereixien, pidolar, els seus estalvis, despatxos i intentar pagar les seves despeses i les del seu tripulant, més pobre sempre que ella. «A cap de nosaltres, com és natural, ens agraden les coses que no tenen a veure amb les onades, el vent o el mar, com és negociar amb executius, buscar patrocinadors i/o discutir amb directius. Nosaltres estem fetes per a la mar i el vent, no per als despatxos».

Toro no es va classificar per a Rio i això que, gràcies a la UCAM va poder lluitar per la plaça fins al final. «Tenia només un vaixell i la UCAM em va comprar el segon, perquè el problema era que la primera classificació era a l'Argentina i, de seguida, la segona a Espanya i no tenia temps de portar el meu vaixell des de l'Argentina. En necessitava dos i la UCAM me'l va comprar».

I així sempre. Sense entrenador. O amb pocs. O comptats. Amb el seu germà Jano ajudant-la. ¡Un or a Londres 2012! No té massa sentit, ¿oi? Doncs aquí tenim la Sofía, lluitant per començar de seguida el seu somni de Tòquio 2020. I recorrent a petits estalvis que no té. E.P.R.


MARÍA HERRERA (Motociclisme)

"Hi he posat fins i tot els meus estalvis de la comunió"

D'acord, sí, d'acord, que com ella n'hi ha milers, centenars de milers. Que hi ha moltes nenes i joves que es parteixen l'ànima, el cap i el físic per arribar, per complir el seu somni. Però, ho sento, María Herrera (Madrid, 26 agost 1996) ha demostrat que val, que serveix, que mereix ajuda, que s'ha de confiar en ella. Tant que l'altre dia, quan va presentar el seu equip MH6 Team, bé, el del seu pare, Don Antonio, pa beneït, més bo que la Mare Teresa de Calculta, allà estava, en primera fila, ni més ni menys que Marc Márquez, el tetracampió del món, el millor rookie de la història de MotoGP. «Si la María no mereix ajuda, és que no la mereix ningú», va dir el nen de Cervera.

Doncs María Herrera, diumenge passat, després d'haver lluitat en totes les categories inferiors del motociclisme espanyol i europeu, després de guanyar-se una plaça al Mundial de Moto3, després de demostrar que té maneres de gran pilot, va sortir a córrer a Brno, al GP de la República Txeca, amb la seva KTM neta de patrocinadors (no en té) i un immens interrogant (?) en el seu carenat com preguntant al món què més havia de fer perquè algú confiés en ella.

«És la meva aposta personal. He invertit en coses que tenien menys valor i futur, però aquesta nena es mereix que algú confiï en ella. I mentre no trobem ningú, aquí estaré jo, amb la meva gasolinera, la meva agricultura i ramaderia jugant-me el meu patrimoni per ella», explica el seu pare, Antonio. Ningú, cap institució ni empresa, ha volgut acompanyar la María en aquesta aventura: ser l'única noia entre 111 homes que competeixen al Mundial.

«No demano gaire, perdó, no demano res, la voluntat, el que vulguin, només demano que ens acompanyin en aquesta aventura», assenyala Antonio des d'Oropesa de Toledo. «Jo ja hi he posat fins i tot els estalvis de la meva primera comunió», reconeix la María, que no pensa rendir-se. E.P.R.


MARÍA VASCO (Exatleta)

"L'etiqueta d'esportista et tanca moltes portes"

Fins que Ruth Beitia va aconseguir fa una setmana l'or en salt d'altura, María Vasco era l'única atleta espanyola amb una medalla olímpica, el bronze a Sydney 2000 en els 20 quilòmetres marxa, que va ser el punt més alt d'una llarga carrera de gairebé 27 anys. Es va retirar a finals del 2013, als 37, quan entrenant un dia als horts del seu Viladecans natal es va donar que era el seu moment. Ara, un cop complerts els 40 anys, segueix activa. És entrenadora personal en una cadena de gimnasos, està ficada en el món de la moda i de l'estètica i, a més, entrena un grupet de 12 nenes al Club Atletisme Gavà.

«He tingut la sort de treballar en el que m'ha apassionat, i m'han pagat per això i he sigut reconeguda», assegura Vasco, tot i haver passat moments molt durs en l'atletisme d'elit. «Me'n recordo que el 2006 em vaig retirar un mes, després dels Europeus, on vaig ser 15a perquè em vaig comprometre a travessar la meta. S'acabava de morir el meu pare i em van arribar crítiques de tot arreu, sense tenir en compte que els esportistes som persones de carn i ossos. Em vaig emportar la gran decepció amb el meu país. Fins i tot van comentar que m'havia de retirar». No ho va fer, i tres anys més tard va guanyar un altre bronze als Mundials d'Osaka.

Però la María no s'ha sentit mai discriminada en l'esport. «Mentiria si digués això. Jo sempre he sigut molt reivindicativa i he tingut els meus problemes, però crec que se m'estima i se m'aprecia. En tot cas, la discriminació ha arribat per l'especialitat que he practicat, que no té el reconeixement que es mereix dins de l'atletisme».

Un altre gran problema va arribar en el moment de l'adéu: «Va ser una gran decepció. Jo crec que podria haver aportat molt a la marxa atlètica. Però no deixes de tenir l'etiqueta d'esportista professional i se't tanquen moltes portes. He trucat a molts llocs i no se m'ha respost». E.P. R.


CAROLINA PASCUAL (Subcampiona olímpica de rítmica a Barcelona-92)

"Després de ser medallista, em vaig sentir abandonada"

Carolina Pascual, plata olímpica en gimnàstica rítmica a Barcelona, serà l'última entre els medallistes d'aquell estiu del 92 que tindrà accés a la Llibreta de Campions, un fons creat per La Caixa per als triomfadors d'aquells Jocs, que només cobren al complir 50 anys. Un pla de pensions per al qual l'exgimnasta d'Oriola encara haurà d'esperar 10 anys. Va ser subcampiona amb 16 anyets i ara, amb 40, sobreviu com pot a l'espera del substanciós mannà olímpic, uns 420.000 euros que li aniran molt bé a una dona a la qual, des d'aquell 1992, gairebé tot li ha sortit malament.

Notícies relacionades

«Els diners de La Caixa són la meva vellesa, són la tranquil·litat que em correspon per haver-me dedicat a la gimnàstica, a treballar per Espanya. ¡Com a mínim que tingui una petita paga!»,exclama la Carolina, des de fa tres anys establerta a Madrid, on va anar des d'Oriola per demanar ajuda al Comitè Olímpic Espanyol (COE). Ara col·labora amb ell i treballa en un gimnàs. «Si no arriba a ser pel COE…», assegura la dona que va tocar el cel amb 16 anys però que, farta del suplici de 12 hores diàries d'entrenament, es va retirar amb 17 i va reprendre els estudis (que havia abandonat als 12) amb 18 anys. «Sent medallista olímpica, ningú va apostar per mi, em vaig sentir abandonada», assegura la Carolina, que va deambular per escoles i gimnasos de Múrcia i Alacant, que anaven tancant per la crisi galopant, fent inviable el simple pagament de 450 euros mensuals d'hipoteca de la seva casa d'Oriola.

Però ella no es penedeix del sacrifici que la va portar a un podi inèdit per a les dones espanyoles fins a Barcelona-92 («Ho vaig elegir jo i vaig aconseguir ser la millor. Jo sempre vaig voler una medalla olímpica», assegura), encara que lamenta la dificultats que van seguir. «Em vaig posar a treballar en el que podia perquè ningú em va donar una feina quan em vaig retirar, sembla que ningú volia apostar per mi…», recorda. JOAN CARLES ARMENGOL.