Jamaica corre com ningú

L'atletisme jamaicà no és només Usain Bolt, encara que el carismàtic atleta nascut a Trelawny, a la riba del Carib, és el far que tot ho il·lumina.

'Reggae-nights', l'encomanadís tema de Jimy Clift, sona a l'Engenhao cada vegada que un atleta de color i samarreta groga triomfa en les finals de velocitat o tanques. De moment ja ha sonat quatre vegades, una per a Bolt en 100 (i una altra més que probable en el 200), dos per a Elaine Thompson després del seu doblet en 100 i 200Elaine Thompson, i una altra per al corredor de tanques Omar McLeod, l'únic atleta que va superar l'hispanocubà Orlando Ortega en la final de 110 tanques.

Després de la qualificació dels dos equips jamaicans de relleus 4x100 en la jornada matinal de dijous (el masculí sense la intervenció de Bolt ja que a la tarda havia d'afrontar la final de 200), Jamaica es prepara per celebrar una altra exitosa i festiva Jam-session.

PUNT D'INFLEXIÓ

La petita illa antillana li ha agafat la mesura a la velocitat nord-americana, fins fa poc la gran potència mundial en carreres curtes, que ara aguanta com pot amb èxits esporàdics, però no acaba d'aixecar el cap des de l llardós episodi Balco i la posada en evidència de l'engany protagonitzat per Marion Jones i la seva parella Tim Montgomery. El seu home més ràpid, Justin Gatlin, té 34 anys i dimecres ni tan sols va poder superar el pas a la final de 200 i va estar a punt de veure's superat per l'espanyol Bruno Hortelano.

Usain Bolt, com a líder del conjunt jamaicà, ha marcat el punt d'inflexió al contenir l'exportació de talents fora de l'illa. La seva actitud ha servit d'exemple per a la resta dels velocistes jamaicans, que ja no necessiten emigrar per ser els millors.

Des del  temps de Don Quarrie, l'abundant talent atlètic de l'illa presó a la qual anaven a parar els esclaus més rebels i forts de les colònies britàniques, emigrava als Estats Units o el Canadà per formar-se en les sempre atractives universitats del Nord. La majoria no tornaven i acabaven competint sota la bandera del seu país d'acollida.

L'exemple d'Usain Bolt, mantenint-se unit al seu territori,  ha canviat aquest flux en la direcció contrària i ara són molts els velocistes que beuen de l'experiència i l'èxit dels jamaicans amb estades freqüents en la famosa Academia de Tecnología que dirigeix Glen Mills, el tècnic de Bolt i Yohan Blake, entre altres. El flamant plusmarquista mundial de 400 metres, el sud-africà Wayde van Niekerk, n'és un bon exemple.

REVOLUCIÓ NECESSÀRIA

Notícies relacionades

Madrid i Bayern es preparen per a una ‘tempesta perfecta’

Hummels segella la tragèdia del PSG

S'acostuma a dir que mentre les coses funcionen no fa falta canviar-les. En l'esport, que evoluciona sense parar, aquesta regla trontolla. En el canvi de mil·lenni, els velocistes nord-americans triomfaven mentre en les carreres mitjanes i llargues sucumbien davant l'empenta dels africans. Per cobrir aquest dèficit es van impulsar els centres d'entrenament en altitud com el de Colorado Spring, que al cap de 15 anys estan donant els seus fruits.

Els Estats Units van classificar diumenge passat les seves tres maratonianes entre les nou primeres i els seus atletes de mitjana i llarga distància estan en pràcticament totes les finals, fins i tot competint de tu a tu amb etíops i kenyans, com en el cas de l'obstaculista Evan Jager. Les seves escoles de velocistes necessiten una petita revolució per tornar a ser competitives.