Bruno Hortelano, una bala inesperada

No és l’Usain Bolt espanyol, no s’ha d’exagerar tampoc, però és el més semblant que es podria trobar en un sector de l’atletisme, el de la velocitat pura, que ha sigut històricament un erm al país. Bruno Hortelano, atleta format íntegrament fora de les nostres fronteres, està revolucionant l’esprint amb les gestes que ha firmat als Europeus d’Amsterdam, justament a un mes dels Jocs Olímpics de Rio.

    

Hortelano, als seus 24 anys, no només ha sigut el primer finalista espanyol (va acabar quart) en els 100 metres d’un gran campionats (Jocs, Mundials o Europeus), sinó que divendres va tocar la glòria amb els dits a l’aconsegyuir la medalla d’or en els 200 metres, amb la prèvia desqualificació de l’holandès Churandy Martina, l’únic home que va ser capaç de superar-lo a la pista de l’Estadi Olímpic, si bé trepitjant un parell de vegades la línia interior del seu carrer. L’alegria que Bruno va sentir quan una periodista li va comunicar a la zona mixta que el seu metall havia sigut l’or i no la plata –va sortir corrent a comunicar-ho als seus pares– reflecteix l’estat de gràcia en què està aquesta bala humana, aquesta esperança blanca, que ha obert un esvoranc de dimensions siderals en el deprimit panorama de l’esprint espanyol.

    

Perquè aquest atleta fort, alt, potent i, sobretot ràpid, està fent història en un territori hostil. Els corredors de fibres ràpides i capaces d’endarrerir la fatiga muscular no han abundat a Espanya. Alguns ja qualifiquen Hortelano de pioner i l’equiparen, pels territoris inexplorats conquistats en el seu moment, a estrelles del pelatge de Manolo Santana, Ángel Nieto, Severiano Ballesteros, Fernando Alonso, Carolina Marín o Javier Fernández. Tots ells van triomfar en modalitats pràcticament verges fins llavors. Exactament el mateix que està fent Hortelano.

Sense èxits remarcables

Fins a aquesta mateixa setmana, la collita d’èxits en l’esprint pur (100 i 200) havia sigut gairebé insignificant. Cap finalista masculí, mai, en grans campionats (en dones, Sandra Myers en 200 i Glory Alozie en 100 van ser quartes en dos Europeus), i l’única cosa remarcable havien sigut alguns llocs de finalistes del relleu 4x100, com al Mundial de 1997 (setè) o els Europeus de Split 1990 (sisè) i Munic 2002 (cinquè). ¡Ah! I una final olímpica, quan el 4x100 va jugar a casa a Barcelona-92 i va ser setè amb Frutos Feo, Venancio José Murcia, Jordi Mayoral i Carlos Berlanga.

  

 Hortelano no s’ha doblegat a aquesta tradició i en les seves cada vegada més freqüents visites a la terra dels seus pares (Gonzalo és de Bilbao, i Pilar, de l’Espluga de Francolí) ha anat posant les base de la seva revolució. El 2013 (Mundials de Moscou) va deixar el rècord d’Espanya de 200 en 20.47, el 23 de juny passat va posar a Moratalaz el de 100 en 10.06 i, aquesta setmana, ha explotat a Amsterdam amb un altre rècord en el doble hectòmetre (20.39), el seu quart lloc en 100 i l’or en 200.

    

«No accepto que la meva genètica tingui límits», assegura Hortelano quan el qüestionen per la presumpta superioritat dels velocistes negres. Els seus pares, científics especialistes en biologia molecular, tenen molt a veure amb aquesta convicció del fill, que a la vega-

da s’acaba de llicenciar com a biomèdic a la Universitat de Cornell, a Ithaca (Nova York), un centre pel qual han passat, més que grans 

esportistes, excel·lents investigadors i fins i tot un total de 18 premis Nobel.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

  

  I també Christopher Reeve, el Superman cinematogràfic del qual Hortelano sembla prendre prestada la capa amb la qual surt imaginàriament a competir contra tots, sense complexos. «'It’s just another race'» («Només és una altra carrera») es diu mentre es toca la templa amb els dits abans de córrer i deixar anar una altra paraula talismà: «'Believe'» («Creu»).