UN EQUIP DE BARRI CONVERTIT EN REFERENT

Contra el futbol modern

L'UC Ceares abandera una forma d¿entendre l'esport com a experiència cooperativa i eina de transformació social i inspira un documental del director Rafa de los Arcos

jcortadellas34313051 foto del documental  el equipo de mi barrio   de r160616113751

jcortadellas34313051 foto del documental el equipo de mi barrio de r160616113751

4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Si Lev Tolstoi visqués en els nostres dies i fos seguidor del Zenith de Sant Petersburg o del FC Arsenal de Tula, podria escriure que tots els clubs que formen part de l’elit del futbol mundial s’assemblen entre si mentre que els equips modestos ho són cada un a la seva manera. Més enllà de l’entramat de societats anònimes, franquícies, patrocinis, drets televisius i contractes milionaris que avui conformen la nebulosa del futbol entès com a negoci i espectacle de masses, subsisteix un univers de petits clubs que, lluny dels focus i des de les categories subalternes, s’esforcen per mantenir viu l’esperit fundacional de l’esport anomenat rei.

I en aquesta singularitat pròpia dels equips modestos destaca el cas de l’Unión Club Ceares, una entitat nascuda fa ara 70 anys en un barri obrer de Gijón i que s’ha convertit en l’últim lustre en un model de gestió i funcionament per als que encara creuen en la possibilitat d’un futbol diferent, solidari i popular.

L’UC Ceares proclama a crits la seva dissidència des dels mateixos murs del camp de La Cruz («ens fa cosa anomenar-lo estadi», diu el directiu Íñigo Arza), on un mural fet per grafiters del barri exhibeix, al costat de l’escut de l’equip, la llegenda Against Modern Football (Contra el futbol modern). En anglès, sí, perquè el Ceares és amb seguretat un dels clubs més anglòfils d’Espanya, si no el que més. Pel precari sistema de megafonia de La Cruz sonen cançons de pop i punk britànic i The Liquidator, l’instrumental ska de Harry J. Allstars que als anys 70 es va convertir en himne oficiós del Chelsea.

Anglès, castellà i bable

La web del club està en anglès, castellà i bable. Els premis que els socis concedeixen cada any al millor jugador i al màxim golejador del Ceares porten els noms de George Best i Jimmy Greaves. L’afició ha fet seu el lema del northern soulKeep the faith (mantén la fe). Un cartell amb la inscripció «Esto ye La Cruz», adaptació a l’asturià del This is Anfield, dóna la benvinguda a l’estadi. I entre els seus 450 socis hi ha el popular escriptor escocès Irvine Welsh, autor de Trainspotting i supporter notori de l’Hibernian FC.

¿Què porta algú com Irvine Welsh

a interessar-se per un equip d’un barri de Gijón que milita a la Tercera Divisió espanyola i que té com a meta no perdre la categoria? L’explicació s’ha de buscar en la història recent del club. El 2010, l’UC Ceares estava en situació de ruïna econòmica i social, i l’ajuntament va plantejar, com a única via de supervivència, la fusió amb algun altre club de la zona, ja fos la Sociedad Deportiva Llano 2000 o el Club Deportivo Manuel Rubio. Però els abonats van rebutjar la proposta. Davant la imminència de la desaparició, un grup d’amics aglutinats al voltant de l’exfutbolista Roberto Colunga (dirigent de l’asturianisme d’esquerres i excomponent del grup punk Eskándalo Públiko) va agafar el control del Ceares després d’arrasar en les eleccions i, seguint l’exemple del FC United of Manchester, va impulsar un nou model de club, marcat pel caràcter cooperatiu (totes les decisions es prenen en assemblea, un soci un vot) i la voluntat d’erigir-se en senya d’identitat d’un barri deprimit.

L’èxit de l’empresa ha desbordat el terreny merament esportiu (i aquest també: amb les seves 13 temporades consecutives a Tercera Divisió, el Ceares és l’equip més veterà de la categoria i el 2014 va jugar per primera vegada en la seva història un play off d’ascens a Segona B. Organitzant un pressupost ínfim, la nova directiva ha aconseguit consolidar una estructura de futbol base, ha creat una escola de futbol mixt, ha triplicat les xifres d’espectadors al camp de La Cruz, ha desenvolupat nombroses iniciatives de caràcter social i cultural (recollides d’aliments, concerts de rock, passant per jornades sobre democràcia participativa i l’edició d’un llibre de relats al voltant del futbol) i, sobretot, s’ha convertit en un referent, símbol d’una manera d’entendre l’esport.

Entre Ken Loach i l’Ealing

Notícies relacionades

Un dels que ha quedat atrapat per aquesta història bigger than life és el realitzador gallec establert a Barcelona Rafa de los Arcos, que el 2012 va aprofitar un viatge a Gijón per conèixer de prop la realitat de l’UC Ceares i de seguida va veure que allà hi havia una pel·lícula. Les peripècies del club asturià i els personatges que es mouen al voltant seu podrien haver inspirat tant una mostra de cine conscienciat a l’estil de Ken Loach com una comèdia costumista de l’Ealing (amb un hort plantat a tocar el camp de joc per aprofitar el terreny i unes rudimentàries retransmissions amb una càmera Go-Pro amb què se segueixen els partits des de la cantina, que és, amb molta diferència, la principal font d’ingressos de l’entitat), però De los Arcos i la productora Boogaloo Films han preferit fer un documental.

El equipo de mi barrio, com es diu la pel·lícula que s’està acabant (el projecte busca finançament via verkami per poder completar l’última fase), aspira a ser «el retrat d’una gent que, en un moment complicat, intenta sobreviure amb dignitat i de la millor manera que sap, i que utilitza un club de futbol per fer-ho», explica el director. Gent que fa un pas endavant per fer canviar les coses. En un moment del metratge ja rodat, el directiu Íñigo Arza es pregunta què és l’èxit, i, després de pensar-ho uns segons, respon: «L’èxit és estar aquí, l’èxit és que això existeixi»Últimos en dinero, primeros en corazón, diu la nova divisa del Ceares. Orgull de classe i feina ben feta. «Esto ye La Cruz». .

Temes:

Astúries Futbol