Futbol, parxís i escrots

Encara que aquesta setmana tan excitant de futbol hagi ressuscitat i actualitzat la pregunta impossible de respondre sobre aquest esport (¿per què no guanya el millor?), els amants d'analitzar-ne els aspectes i els contextos han pogut accedir a dues coses importantíssimes més. Per una banda, a moltíssim joc emocionant de característiques supervariades. Per l'altra, a un striptease descarnat i indissimulat dels principals cronistes espanyols, que han mostrat una subjectivitat total, és a dir, les seves trampes. Ha sigut una gran setmana que ha servit per aproximar-nos tant a la plenitud meravellosa d'aquest joc com a les misèries del seu entorn.

Les banderes polítiques amagades al darrere de suposades objectivitats, el color de les samarretes anteposat a la qualitat de les combinacions que s'efectuaven damunt el camp, les simpaties i les antipaties personals derivades de comptes pendents (¡mai s'havia parlat tant de Pep Guardiola, l'entrenador d'un dels equips eliminats!), l'ànim de burla/adhesió, que tant impregna les anàlisis i els comentaris sobre el futbol, potser mai havien tingut tant de protagonisme perceptible.

Retorn a l'Edat Mitjana

I, vés per on, en aquest ambient carregat d'electricitat i hipersensibilitat ha passat gairebé desapercebut un aspecte que acostuma a polaritzar els postpartits: l'error arbitral. No n'han fet gens ni mica de cas, i això que ha sigut decisiu de cara als resultats finals i a la nominació de finalistes.

Pel que fa al futbol en si mateix, el pitjor d'aquestes semifinals de Champions és que possiblement ens anuncien un retorn a aquella Edat Mitjana en què la destrucció passava per sobre del joc ofensiu. Ja veurem si en el pròxim Europeu de França no s'inicia una inflexió després d'Els Anys Barça de coronació del preciosisme tècnic i la recerca incessant del gol. L'èxit de Simeone a partir d'una defensa perfecta i les arts (en molts casos males arts, en molts casos molt discutibles) per fer podrir els enfrontaments a l'espera del que pugui passar en un o dos contraatacs, és molt temptador. Tindrà imitadors. Perquè amb l'antifutbol els inferiors poden guanyar els qui són més bons que ells, com va reconèixer el Cholo a Munic. I n'hi ha més de pitjors que de millors.

La sort del Madrid

Un retorn massiu d'aquesta filosofia seria un retrocés històric antiestètic. ¿Té mèrit el simeonisme? Sens dubte. Però futbol-futbol és el que va intentar el Bayern, tot i que amb defectes. A Munic va quedar més clar que mai que el guardiolisme és una cosa si impulsa Messi, Xavi i Iniesta -i té possibilitats de victòria immenses— i una altra de diferent quan el Pep confia el cervell i el toc a Arturo Vidal, un home nascut per jugar a les ordres de Simeone. No, no és que Guardiola sigui mal entrenador, és que el futbol perfecte de veritat és el que generaven aquells tres jugadors del Barça recolzats per Guardiola des de la banda.

Però s'ha de tornar al principi: ¿per què en futbol no sempre guanya el millor? Perquè afortunadament (i aquest és el seu mèrit més gran) és un joc i els jocs són així. L'home més intel·ligent del món pot perdre jugant al parxís contra els seus fills perquè el parxís és un altre joc. Aquesta també és la raó per la qual el Barça no ha arribat aquest any a la final de la Champions i la causa que el Madrid sí: cada vegada que començava el sorteig d'una eliminatòria, al Madrid començaven a sortir-li els cincs del parxís.

Notícies relacionades

"A mi em pots jutjar pel meu rendiment, però no pel meu cos"

Papanikolaou i Fournier deixen el Madrid sense ‘final four’

Els excessos (aquesta és la paraula) dels comentaristes espanyols han convertit la setmana en insofrible per als barcelonistes. El rerefons d'això és que el futbol, més enllà de ser un esport, per a moltíssimes persones (els Roncero i Pedrerol entre elles, però també els que aquests dies han sentit o han apagat les seves veus segons en quin costat eren) és una passió. I aquesta és una altra de les grandeses que converteixen el futbol en inigualable. ¿Què és una passió? Una passió no és res que estigui al cor: és una contaminació total. Crec que si un caníbal li arrenca el cor a un apassionat del Barça o del Madrid no li pren la preferència. La passió generada per l'adhesió dins del futbol està tan disseminada en el cos i l'ànima dels seguidors que a més de fondre's amb les aurícules i els ventricles també impregna les diverses capes de les meninges i fins i tot els plecs interns dels escrots.

Anàlisi sense cap

Per tot plegat, el màxim que es pot censurar els comentaristes espanyols que en aquesta hora de glòria futbolística de la ciutat de Madrid s'han oblidat que, malgrat tot, la qualitat futbolística del Barça és superior a la dels seus dos equips, és que quan fan les seves anàlisis esportives més aviat pensen amb els escrots i efectuen les seves altres funcions fisiològiques amb les meninges. Ara bé, em temo que això a ells tant els fa. A nosaltres també, per cert.