"Vinga, ¡va, va!"

“Vinga, ¡va, va!”. El crit es repeteix a cada revolt de la marató de Barcelona, però és davant l'Arc del Triomf, al viratge on el maratonià disminueix la marxa, on el pas s'estreny pel gran nombre de persones congregades, on se sent amb més claredat. Cada participant porta el nom inscrit al pit, amb el número de dorsal, així que per al públic és fàcil identificar el corredor.

 

El “vinga, ¡va, va!” no prové dels curiosos, turistes, aficionats, simplement barcelonins que passegen per la ciutat. El crit arriba del gran grup, del nombrós gran grup que se situa a l'estela de les llebres de les tres hores. És Mario qui crida, qui aixeca els braços, qui aplaudeix. I ho fa perquè vol sentir el suport de la gent, sentir veus que l'animen, perquè a la ronda de Sant Pere comença el ‘mur’, el martiri, el dolor de cames, de ronyons, d'esquena, de braços. Perquè allà és on tot molesta el corredor, fins i tot el frec de la samarreta suada i humida. I és allà precisament on el crit d'ànim de la gent se sent amb intensitat i provoca una espècie d'energia extra, com una medicina natural i sense trampa que dóna poder a les cames per afrontar la ruta final cap a la plaça d'Espanya.

 

Una passejada per Barcelona aquest matí ha servit simplement per constatar que si hi havia 20.000 maratonians recorrent la ciutat, la xifra es multiplicava i s'omplia d'entusiasme amb els ànims de l'espectador. Es podia veure poc després de les 9 del matí, quan poqueta gent encara esperava el grup d'africans que comandaven la carrera i que enfilaven el passeig de Gràcia cap al carrer de Rosselló. Allà ha sigut el moment per descobrir el dorsal i incorporar-se a la prova com a atleta i sentir durant sis quilòmetres d'experiència, fins a la Meridiana, molt més de prop l'empenta de la ciutat, després dels passos de la llebre que marcava la meta a tres hores d'inspiració esportiva. Ha sigut exagerat el trànsit davant la Sagrada Família, potser on hi havia més turistes, que per una vegada han canviat l'objectiu de les càmeres dels seus telèfons mòbils i els seus pals de ‘selfie’, que en lloc de dirigir-se cap al temple han enfocat els atletes que trepitjaven l'asfalt.

L'ARRIBADA DEL GRAN GRUP

Notícies relacionades

Doble victòria africana a la marató de Barcelona

Barcelona fa seva una marató de tots

 

El metro, el transport públic, ha aproximat el periodista fins a l'Arc del Triomf per viure el pas d'una marató que es transformava d'una carrera individual per sota del ritme de les dues hores i mitja a un gran grup amb sinònim de manifestació a partir de l'objectiu de cobrir el recorregut per sobre de les tres hores. I sempre, el crit del “vinga, ¡va, va!” com a senyal perquè els aplaudiments del públic impedissin un abandonament sobre el ‘mur’ de Barcelona.