Els primers mestres
Manuel Orantes i Joan Gisbert reivindiquen la seva victòria en el torneig de dobles fa 40 anys a Estocolm i recorden el canvi viscut pel tennis des d'aquell èxit
{Gisbert} i Orantes, al {RCT} Barcelona. /
Semblava una carta normal, de les moltes que Manuel Orantes rebia quan estava de viatge. Però a l’obrir-la el seu ensurt va ser majúscul. «T’esperem a Estocolm», deia l’anònim que acompanyava una fotografia en la qual el tennista entregava al general Franco la raqueta amb la qual havia guanyat dos mesos abans l’Open dels Estats Units a Forest Hills. «A la foto havien pintat sobre els meus ulls i els de Franco unes creus nazis. Em vaig espantar bastant. Franco havia mort feia un mes i tot estava convuls. Vaig passar uns dies que temia qualsevol cosa». Aquell és el primer record que li ve a la memòria a Orantes del triomf al Masters de dobles juntament amb Joan Gisbert.
Parla assegut al costat del seu company de dobles a la sala de trofeus del Reial Club Tennis Barcelona, abans de marxar a Londres, on diumenge participaran en l’homenatge que l’Associació de Tennistes Professionals (ATP) farà a tots els jugadors que han disputat alguna de les edicions del Masters entre el 1970, l’any de la creació del torneig, i 1980. «Entrarem en el club dels finalistes», explica Gisbert, orgullós però una mica molest també perquè l’ATP no ha batejat un dels grups del Masters de dobles aquest any amb el seu nom. «Ens han fet una jugada. Han posat dos jugadors com Stan Smith i Arthur Ashe, que no jugaven el doble i que van guanyar aquell any [1970] que només va ser una exhibició per completar la programació. Després no es va tornar a jugar fins al 1975. Manolo i jo vam ser els primers a guanyar el Masters de dobles de debò, i per classificar-nos vam haver de jugar més de 40 setmanes aquell any», es queixa Gisbert, que a Londres parlarà amb Chris Kermode, president de l’ATP. «És una reivindicació de prestigi, no té més valor, però ens ho mereixíem», diu Orantes.
Aquesta queixa no treu l’orgull pel títol conquistat fa 40 anys a Estocolm [el 5 de desembre de 1975], en una pista de moqueta, per la parella espanyola, la número 1 de l’any, que va competir amb el mexicà Raúl Ramírez i el nord-americà Brian Gottfried, els alemanys JurgenFassbender i Hans Pohman i els nord-americans Fred McNair i Sherwood Stewart. Aquests últims van ser els primers rivals dels espanyols. «Ens van clavar una pallissa. Havíem arribat un dia abans de Calcuta, on havíem guanyat el títol i havíem assegurat el número 1», recorda Gisbert. «Vam aterrar a Estocolm vestits de tennistes perquè, per poder agafar l’enllaç d’avió, ens van portar a Nova Delhi a l’avió privat del president de l’Índia [FakhruddinAliAhmed], que va ser a la final i tornava a la capital. Va ser increïble. El Joan i jo, asseguts allà, suats, bruts, sense poder vestir-nos de carrer», recorda Orantes.
Gisbert i Orantes van ser els primers espanyols. Després ho han aconseguit Marcel Granollers i Marc López (2012) i Fernando Verdasco i David Marrero (2013). Per aquell triomf es van repartir 56.000 corones sueques (14.000 dòlars). Res a veure als premis actuals. «Ara, només per participar-hi els donen 86.000 dòlars», ressalta Gisbert.
Abans de jugar amb Orantes –amb qui té el rècord de no haver perdut cap partit de dobles dels 13 que van disputar junts a la Copa Davis–, Gisbert va formar parella amb IlieNastase. Les anècdotes amb el genial tennista romanès són moltes, però Gisbert en recorda dues de curioses. «Un dia, jugant una final a París, al pavelló Pierre Coubertin, sobre fusta, contra Tanner i Ashe, dos servidors brutals, i amb Nastase cansat perquè havia jugat la final individual, veient que perdíem se li va acudir aturar el partit queixant-se que per la mala il·luminació no veia Ashe –era negre– . Vam estar diversos minuts aturats. El públic xiulava i ell em deia: ‘Tranquil, tu tranquil’. I mentrestant a Asheli acariciava la melena arrissada i li deia: ‘Sugarbaby, sugarbaby’... Els va posar tan nerviosos que vam guanyar el títol». Nastase era un gran campió, però també li agradava la dolcevita i Gisbert recorda que a Londres es va comprar un Rolls Royce i ell es va convertir en el seu xòfer. «Em feia portar la seva dona Dominique al cine mentre ell s’escapava amb les seves amigues».
¿Es canviarien d’època?
Eren altres temps, ni millors ni pitjors, admeten tots dos. ¿Canviarien aquella època per l’actual? «Bé, a vegades penso que sí, però ara potser no hauria pogut jugar al màxim nivell. Jo vaig començar seriosament als 23 anys, després de llicenciar-me com a advocat, perquè el meu pare no em va deixar ser tennista fins que no vaig acabar la carrera. El Masters de dobles va ser el meu gran títol, el meu millor comiat», valora Gisbert, que va estar també a les dues finals de la Challenge Round de la Copa Davis que Espanya va perdre amb Austràlia el 1965 i 1967, a més de ser finalista de l’Open d’Austràlia el 1968. Va ser aquell any quan Orantes i Gisbert van jugar junts per primera vegada i van arribar a les semifinals de dobles de l’Open d’Austràlia. S’havien quedat a Melbourne perquè Harry Hopman va veure Orantes i li va oferir a la federació espanyola que es quedés per millorar el seu joc en herba. «Jo tenia 18 anys, no sabia anglès i li van demanar al Joan que es quedés també», recorda Orantes. «Els australians donaven 200.000 dòlars, però el marquès de Cabanes, llavors president de la federació, els va rebutjar. Deia que érem amateurs i no podíem cobrar res. Només ens van donar 500 dòlars per sobreviure un mes i mig allà. Estàvem en una pensió de mala mort i vam haver d’espavilar-nos», explicaGisbert.
A Orantes sí que li hauria agradat jugar en l’època actual, tot i que va estar entre l’elit del tennis mundial competint amb els millors campions com Jimmy Connors, IlieNastase, BjornBorg, John McEnroe i Guillermo Vilas. «Això no ho canvio, però m’hauria agradat, per què enganyar-nos». Té les seves raons. Fins al 1973 no va començar a guanyar diners com a professional. Un exemple: «El 1971 vaig guanyar el Godó per primera vegada i, com que era amateur, els 20.000 dòlars del premi se’ls va quedar el RCT Barcelona. A canvi, em van fer soci d’honor». Orantes ho veu ara «tot més natural, millor». «I no ho dic només pels diners –afegeix–. Nosaltres vam viure una gran època del tennis però també convulsa i amb moltes situacions de favoritisme».
Nascut a Granada (1949) i establert a Barcelona des que va arribar amb els seus pares al barri del Carmel, recorda que el seu primer contacte amb el tennis va ser com a aplegapilotes al club de La Salut. «Era la manera de portar una mica de diners a casa. Llavors no pensava guanyar diners amb això, però m’agradava i m’obria la possibilitat de ser professor de tennis. Almenys tenia una sortida».
Una mà esquerra màgica
No li va fer falta. Orantes va aprofitar el seu talent, una mà esquerra màgica i el millor revés d’aquella època per convertir-se en un dels millors tennistes que ha donat Espanya, amb 33 títols al circuit. Va arribar a número 2 del món, es va classificar per al Masters d’individuals ininterrompudament des del 1972 a 1977 i va ser el primer espanyol que va guanyar aquell títol, el 1976 a Houston davant el polonès WotjekFibak. Anys després el succeiria Àlex Corretja (1998).
Orantes va guanyar la final al remuntar dos sets i 4-1 al quart. Va capgirar el partit després d’una anècdota que ha quedat per a la història. En el descans van entrevistar l’actor Kirk Douglas, que va dir que Orantes perdia, però la seva dona, que era al seu costat, ho negava a les càmeres i, quan li van preguntar per què, va recordar que havia vist remuntar en les semifinals de l’US Open l’any anterior un 5-0 en contra Guillermo Vilas. «Jo veia l’entrevista a les pantalles gegants de l’estadi i vaig aixecar el polze agraint el seu comentari. El públic em va ovacionar. Vaig tornar a la pista i vaig remuntar. Vaig guanyar el quart set en el tie break i el cinquè 6-1», recorda.
Notícies relacionadesTot i ser un especialista de terra, a Orantes el Masters sempre li ha agradat. «Estar entre els vuit millors és el premi al treball de tot l’any, i si a això hi afegeixes jugar-lo també en dobles, el mèrit és més gran», explica. «Manolo és un dels tres únics tennistes que han fet el doblet al Mastersjuntament ambMcEnroe [amb Peter Fleming] i Edberg [amb Anders Jarryd]. Ningú més ho ha aconseguit i dubto que ho aconsegueixin perquè els grans campions a penes juguen ara els dobles. En la nostra època jugaven sempre els millors».
