Raúl: l'últim partit

El 29 d'octubre de 1994 Jorge Valdano estava inquiet. Assegut a la primera fila de l'autocar que traslladava l'expedició blanca a La Romareda, el tècnic era un mar de dubtes. L'argentí havia anunciat que Raúl González, un desconegut i escanyolit xavalet de 17 anys, debutaria com a titular al Reial Madrid substituint Butragueño, sant i senya del madridisme, en un duel amb el liderat en joc.

Preocupat per si l'ombra del Buitre era massa allargada, Valdano es va dirigir al seient de Raúl per transmetre-li confiança i tranquil·litat. Si esperava trobar un adolescent presa del pànic, el que va veure li va allunyar qualsevol temor: «Estava adormit com un àngel», confessaria el preparador argentí.

Aquella nit, amb el set cosit a una samarreta que li anava diverses talles gran, Raúl va fallar quatre gols cantats i el Madrid va acabar perdent 3-2. A un dia de la seva retirada i després de 22 títols, més de 1.000 partits oficials i 450 gols en 21 temporades, Raúl recorda aquella derrota com el moment més important de la seva carrera.

Inicis matalassers

Bregat en els camps de terra del seu barri natal, San Cristóbal de los Ángeles, Raúl González ja era cèlebre als 11 anys entre els observadors del futbol base madrileny. Els gols, la intel·ligència i una convicció incomparable van despertar l'interès de l'Atlètic, que el va convèncer per ingressar al seu planter aprofitant que la seva família era matalassera.

En el seu primer curs a l'Atlètic, escorat a la banda i amb el 10 a l'esquena, va acabar amb 55 gols. Tot feia presagiar que faria carrera a l'Atlètic fins que Jesús Gil va prendre una de les decisions més catastròfiques que se li recorden. Corria l'any 1992 i, com a mesura per sanejar els comptes del club, va optar per desmantellar tot el futbol base. «Raulito és la meva bèstia negra», es lamentaria anys després el desaparegut president blanc-i-vermell.

Vicente del Bosque, llavors responsable de La Fábrica, no va desaprofitar el regal i va portar la joia matalassera a Chamartín. Tenia 15 anys. Raúl va cremar etapes al planter a un ritme frenètic (65 gols de cadet i 45 de juvenil) fins a cridar l'atenció de Valdano, que aleshores feia poc que havia estat nomenat entrenador del Madrid.

Arrencada i consagració

Una setmana després del frustrant debut, el Madrid rebia l'Atlètic. Raúl era titular en la seva estrena al Bernabéu contra l'equip de la seva infància. Amb 60 minuts en va tenir prou per provocar un penal, donar una assistència i marcar el seu primer gol: un xut des de fora de l'àrea que va enroscar a l'escaire a passada (sense mirar) de Michael Laudrup. Acabava de néixer un ídol.

La seva progressió va ser imparable. Aquell adolescent va canviar la història del Madrid a base de gols, futbol i una fam sense límits. En la seva primera temporada es va consolidar com a titular i va guanyar la primera de les seves 6 Lligues, tallant la ratxa de quatre títols consecutius del Dream Team de Cruyff.

Convertit en líder del madridisme, Raúl va anar col·leccionant rècords de precocitat (jugador més jove del club a arribar a 100, 200, 300, 400 i 500 partits) i d'eficàcia golejadora. El set blanc trigaria quatre anys a aconseguir el que el Madrid anhelava des de feia 32 temporades: tornar a regnar a Europa. Després de la Séptima (1998) arribarien l'Octava (2000) i la Novena (2002), amb un gol del madrileny en les dues finals. Va ostentar el rècord de màxim artiller de la Champions (71 gols) fins a l'arribada de Messi i Cristiano.

Mai va ser el més ràpid, ni el més fort, ni el més habilidós, sinó que la seva principal virtut era la seva intel·ligència per interpretar el joc. «No és un 10 en res però és un 8 en tot», deia Cruyff, gran admirador del 7. Especialment decisiu en les grans cites, a la varietat de recursos en el remat (va patentar la cullera i l'aguanís) i la intuïció a l'àrea, hi va anar sumant amb els anys una influència i saviesa cada cop més grans en altres zones del camp.

Al llarg de la seva carrera va compartir hàbitat amb Zamorano, Mijatovic, Anelka, Morientes, Ronaldo, Van Nistelrooy, Owen, Suker, Robinho, Cassano, Huntelaar, Reyes, Sneijder, Higuaín o Benzema. Cap va ser capaç d'enviar-lo a la banqueta.

Primer i últim 'galàctic'

«Han fitxat grans jugadors, però el millor del món ja el tenien a casa. És un cervell del futbol meravellós», va declarar Ferguson el 2003 després de la victòria del Madrid al Manchester United 3-1 en l'anada dels quarts de final de la Champions. Aquella eliminatòria va ser el cim del Madrid dels galàctics. «Tant de bo no el deixin entrar a Anglaterra», va dir sobre Raúl, autor de dos gols i d'una actuació colossal en una de les seves millors nits de blanc.

Com si fos un malefici, al cap de pocs dies el davanter va ser operat d'urgència per una apendicitis aguda que el va tenir de baixa un mes. En semifinals contra el Juventus, a Torí, amb Raúl i Ronaldo ranquejants, l'obra somiada per Florentino firmaria la seva acta de defunció. Seria l'última semifinal que el Madrid disputaria en els següents set anys.

Raúl, testimoni de les arribades de Figo, Zidane, Ronaldo i Beckham, seria l'únic supervivent quan tots ells van anar marxant. Amb la condició de galàctic no en va tenir prou per guanyar la Pilota d'Or, potser perquè mai va ser amic de la faràndula ni del circ del futbol.

Raúl s'acomiada amb una ombra al seu espectacular historial: no va poder fer campiona ni d'Europa ni del món la selecció espanyola, amb la qual va disputar 102 partits i va fer 44 gols. Va participar en cinc grans tornejos i en dos va estar a les portes de superar la barrera dels quarts de final. A l'Euro 2000 va fallar un penal decisiu davant França i a Corea 2002 una lesió muscular li va impedir jugar contra els amfitrions. Situat dret al costat de Camacho, no va deixar d'animar i corregir els seus companys durant tot el partit. Arran d'alguns problemes de convivència al Mundial d'Alemanya i amb tota l'opinió pública en contra, Luis Aragonés va decidir apartar l'estrella blanca i apostar per la generació de Xavi, Casillas i Iniesta, amb què Espanya per fi aconseguiria l'èxit somiat durant dècades.

Ocàs i marxa

Notícies relacionades

Roland Garros: Alcaraz imposa la seva grandesa per fondre Musetti i jugar a París la seva cinquena final de Grand Slam

Ni Lamine, ni Mbappé, ni Vinicius, ni Pedri... Raphinha, escollit el millor jugador de la Lliga 24-25

Una greu lesió de genoll el 2005 en un clàssic va precipitar el seu lent declivi. Amb 11 temporades a les cames, el set va anar perdent força i rendiment. La seva constància i completa dedicació (dormia en una cambra hiperbàrica per millorar el seu rendiment) el van ajudar a seguir donant guerra fins al 2010, quan va marxar al Schalke. Després de 16 temporades i 15 entrenadors, Raúl se n'anava convertit en una de les més grans llegendes del club, sent el màxim golejador (323) i el jugador amb més partits disputats amb el Madrid (741).

A Alemanya va ser elegit capità la seva primera temporada i va portar el Schalke a cotes fins llavors desconegudes: les semifinals de la Champions. En la segona i última temporada, el «Senyor Raúl» es va consolidar com a ídol de l'equip, que va retirar el dorsal 7 com a homenatge. El seu posterior periple internacional el va portar a l'Al-Sadd de Qatar i al New York Cosmos. Diumenge s'acomiadarà com més li agrada: jugant una final. El Madrid l'espera.